Quan la rectoria manava a la plaça

L’arxiu comunal rastreja l’origen de cal rector, fins a mitjans segle XX l’edifici principal de la banda de l’obac.

Avui la rectoria ocupa un espai considerable però molt secundari, al darrere de la Casa Comuna de la capital. Però no sempre ha sigut així. De fet, fins a mitjans segle XX cal rector va ser un dels edificis principals de la plaça Benlloch. Especialment per la banda de l’obac, on no tenia rival... tret de l’església de Sant Esteve. El 1942 es va inaugurar la nova casa del quart, un patracol de planta baixa i tres pisos construït segons els paràmetres de l’arquitectura del granit aleshores en voga. El nou quart va tenir el detall de respectar l’antiga rectoria, però li doblava pràcticament les proporcions i d’un dia per l’altre la rectoria va quedar reduïda a una posició subalterna, com una metàfora arquitectònica que venia a subratllar, pedra a pedra, la primacia del poder civil.

El cas és que la rectoria històrica encara va sobreviure quatre decennis més, fins que a finals dels anys 70, i coincidint amb la segregació d’Escaldes, Comú i arxipreste van acordar la refecció total de la plaça: el nou quart i també la vella rectoria van anar a terra i al solar que va quedar lliure s’hi va aixecar l’actual edifici del Comú, projectat per Pere Aixàs i que es va inaugurar el 5 d’agost del 1982. D’aleshores data la configuració actual de la plaça Benlloch.

Doncs bé, l’arxiu comunal de la capital repassa en la Peça del mes els orígens de la rectoria. La bona notícia és l’aparició al fons Brutails de la Universitat de Bordeus d’una perspectiva inèdita de la plaça –la tenen aquí al costat– datada probablement als anys 80, potser als primers 90 del segle XIX. La rectoria és l’edifici més alt, i al seu costat li creixen com bolets les seus d’altres edificis públics: la carniseeria, la casa del quart i la presó. Tots tres, per cert, van anar a terra el 1942.

Com remarca amb ull clínic l’arxiver, Joan-Lluís Ayala, la façana de la rectoria encara era a l’últim decenni del XIX a pedra vista. Però estava a punt d’experimentar l’última gran mutació: al frontó del mateix edifici s’hi distingeix clarament una inscripció amb l’any 1899, sens dubte la de l’última reforma, en una fotografia estereoscòpica que el setembre del 1921 va fer l’excursionista català Jaume Biosca. L’estructura és pràcticament la mateixa, però l’aparença, amb la façana arrebossada, planta baixa i dos pisos amb balcons, és considerablement més noble –o menys rústica.

Tot això és avui pura arqueologia, és clar, però al valor simbòlic de comprovar com s’ha anat difuminant el paper del poder religiós, cal afegir el dol per l’arrasament, el 1982, de l’últim edifici del quart, que probablement avui consideraríem una baula més de la nostra arquitectura del granit.

La llàstima, en fi, és que no li hàgim pogut posar data, ni tan sols aproximada, a la rectoria que va traspassada el 1982. Els anys 80 del segle XIX ja era un edifici venerable, així que és plausible datar-lo qui sap si cinquanta o cent anys enrere. Ayala ens traurà qualsevol dia de dubtes, ja ho veuran.