Quan quasi vam ser espanyols

L’estat major francès va considerar a finals del XIX cedir la “sobirania” sobre Andorra a canvi de la Vall d’Aran.

El document, sensacional, va arribar per una d’aquelles casualitats de la vida a mans del bibliòfil Casi Arajol coincidint amb les advertències del ja exconseller Carles Enseñat. Ja saben, que sense Coprincipat difícilment conservaríem la independència. Ho deia deu dies enrere a compte, s’ho hauran imaginat, del debat sobre l’avortament. Però el cas és que el memoràndum rescatat per Arajol d’un remot llibreter de vell demostra que amb Coprincipat la independència tampoc no estava ni molt menys assegurada. Com a mínim, a l’últim terç del segle XIX, quan un tal Ch. Blanchard, chef d’escadron d’état major, va perpetrar aquest suculent document: vuit pàgines escrits amb estupenda lletra vuitcentista que, ras i curt, analitzen els pros i els contres que des del punt de vista militar tindria un hipotètic intercanvi de la Vall d’Aran per Andorra. S’entén que el primer, aleshores i ara sota sobirania espanyola, passaria a mans gavatxes, i que nosaltres, aleshores i ara (figura que) sobirans, però no tant, passaríem a mans espanyoles.

El document no està datat, així que, a banda de la cal·ligrafia, la pista temporal ens la donen un parell de detalls: d’una banda, l’al·lusió a “les difficultés creés recenment au gouvernrment Français par les événements survenus dernièrement dans la République d’Andorre”. De l’altra, la menció al projecte de ferrocarril transpirinenc que, segons el nostre chef d’escadron, dona a la question de la Vallée d’Aran –aquest és el títol del document– “un intérét actuel très serieux”. No és aventurat especular que som en plena ressaca de la, diguem-ne, revolució del 1881.

Diu Blanchard que la hipòtesi de la permuta ha guanyat adeptes després dels “évenement survenus recenment” i que pretén “débarrasser la France d’una question [la inestabilita andorrana] qui soulevera de nouvaux conflitcs”. Ell ho té claríssim: “Il est incontestable que les avantages matériels et économqiues serain pour la France”. Per resumir: l’Aran no és només un territori més gran que Andrra. També la població és superior, adverteix, “par le nombre, la richesse, l’activité et l’intelligence”. En sentit contrari, admet que Espanya “ne gagnerait pour ainsi dire rien à l’annexion de l’Andorre”. De fet, hauria de fer-se càrrec de “l’abandon dans lequel la pauvreté du gouvernement d’Andorre liasse ce malheureux pays” (!). En aquestes condicions, per què hauria d’accedir Espanya a intercanviar un territori sobre el qual té tota la sobirania –l’Aran– per un altre sobre el qual ja en té “mitja”? Ell mateix es respon: pels avantatges estratègics que li conferiria la plena disposició del terriori andorrà.

Andorra, actiu estratègic

Blanchard es planteja seguidament un hipotètic escenari bèl·lic. Parteix de la base que Espanya mai declararia la guerra en solitari, i que per tant França es veuria obligada a dividir les forces i no podria concentrar-se exclusivament, ni principalment, en el front pirinenc. Segons Blanchard, l’objectiu d’un hipotètic atac seria el Rosselló, “afin de se rendre militairement maître des territoires qu’il aura l’intention de réclamer”. I com ho faria, sempre hipotèticament, Espanya? Amb una ofensiva directa, diu, sobre els comtats catalans al nord dels Pirineus, però també –atenció– amb una operació indirecta, de pinça, que consistiria a caure des del costat: “Les armées espagnoles feront un effort considérable contre la vallée de l’Ariège afins de se rendre maïtresses de celle-ci, jusqu’à Carcassonne ou à Ax (...) Une fois établie dans la partie supérieure de l’Ariège, prendrait en flanc et à revers la résistance que nos troupes soutiendraint dans les Pyrénées Orientales et rendrait ainsi presque impossible la défense du Roussillon”.

Amb ull expert, i no oblidem que Blanchard és oficial de l’estat major, conclou que aquest avantatge estratègic és l’únic motiu que podria convèncer els espanyols d’acceptar l’audaç canvi. Admet també que en cas de guerra Espanya tampoc tindria manies a violar la neutralitat andorrana, i que potser per això mateix podria no tenir gaire interès en la permuta. I contraargumenta que, en aquest cas, una hipotètica invasió espanyola toparia amb la resistència dels “montagnards andorrans”, convertits –diu amb molt d’optimisme– en un obstacle “considérable” a l’ocupació: aquest inconvenient no existiria si el país ja fos espanyol, diu, posant-se sempre en el lloc de l’enemic.

Doncs és per tot això que, conclou, “la cession de nos droites de suzeraineté sur l’Andorre en échange du val d’Aran constituerait un danger très sérieux por la sécurité de notre frontière ét la défense de notre territoire”. Vaja, que tot i que des del punt de vista “material i econòmic“ seria una autèntica ganga regalar Andorra –“Ce petit pays végete depuis des siècles dans un état de vassalité spéciale et commun à la France et à l’èveque d’Urgel, mais ce prelat ne semble être en realité que une émanation de l’Espagne”, diu, amb condescendència–, l'acaba desaconsellant perquè seria una transacció militarment temerària.

Així que gràcies a l’olfacte de Blanchard avui no som espanyols. Caldrà investigar la vida i l’obra d’aquest chef d’escadron (i pare de la pàtria).