Quant pesa l’aire?

Balmaseda s’estrena: primera exposició de pintura i primera individual en una galeria comercial del nostre país. Ja era hora.

Se li ha posat aire de Koons, al nostre Balmaseda. Només l’aire. Sí, home, l’espavilat aquell que ha convertit els inflables en una mina d’or. Mirin si no Virtus Unita Fortior, l’obra d’aquí dalt. Es tracta òbviament de la revisió d’un dels motius del nostre escut. El de les vaquetes que representen el vescomtat de Bearn, per concretar. Balmaseda les ha botit i lligat com si fossin botifarres i les ha entaforat en una tela de proporcions relativament modestes. El resultat és ben curiós i li serveix a l’artista per il·lustrar la idea en què porta treballant des del 2017 i que per primera vegada exposa en públic: es tracta de posar en solfa el contingut de símbols que donem per fets. Negar-los el significat, diu. La divisa del nostre escut n’és un: la unitat és la virtut que ens farà més forts, se suposa. Queda bé, molt bé, això és innegable. Però, és alguna cosa més que una pura declaració de (bona) voluntat? O és pura xerrameca, fum, aire?

Si hem de jutjar el títol, Solo aire, que Balmaseda ha posat a la dotzena de teles que fins al 28 de març exposa a la galeria Taranmana, la resposta és òbvia.  Les vaques rebotides, més unides, impossible. Més que juntes, enganxades. Però si les punxes, què en queda? I és obvi que quan les veus així venen ganes de provar, a veure què passa.

L’interrogant sobre el nostre símbol nacional és tan sols un dels que planteja a Solo aire. Balmaseda també qüestiona, a Ideales revolucionarios, què hi ha darrere de les grans soflames ideològiques: pensin en els discursos quilomètrics que el camarada Fidel endossava al personal, o en l’eloqüència primària dels seus epígons veneçolans, abans Chávez i ara Maduro. I posa els ulls en el seu gremi, a Abstracto pero vacío i a Persistencia abstracta, per exemple, al qual acusa d’haver camuflat amb retòrica conceptual el que moltes vegades no és més que indigència creativa i també tècnica.

Vaja, que Balmaseda desconfia de tot i de tothom: construïm discursos, manipulem paraules, excretem arguments més o menys brillants però si grates una mica, ens  ve a dir, tot peta i el que en queda és aire. Conclusió que es pot aplicar per començar, i naturalment, a la (diguem-ne) crítica artística. En qualsevol cas, un exercici de nihilisme molt a to amb els temps que vivim, que han liquidat els conceptes d’autoritat i de jerarquia, on qualsevol opinió és vàlida i totes valen per tant el mateix. És a dir, res.

Les obres de Solo aire -oli sobre tela, que no carbonet- són, en fi, els esbossos pictòrics d’instal·lacions enormes -Virtus Unita Fortior és de mida natural, n’hi ha que es poden enfilar a sis, vuit metres d’alçada-  que ja veurem si mai es materialitzen i que li serveixen, diu, per trobar solucions als problemes volumètrics que li plantegen les seves visions. Si fem l’exercici de visualitzar la peça tal com seria el resultat és impactant. I si no, els donarà una idea del procés creatiu de Balmaseda.

El més curiós és que en aquest país nostre una cosa així és estricta primícia: resulta que la de Taranmana és la seva primera expo amb obra estrictament pictòrica que obre entre nosaltres, i també és la primera individual més enllà de les que li ha consagrat Govern, primer per a la Biennal del 2013 i l’any passat, amb els crancs de La ruta migratòria. Que, per cert, han trobat comprador: el col·leccionista francès Daniel Rocher.

Però tornem al començament: quant pesa, la xerrameca? Què en queda, quan un globus peta? I si tot són globus, inclòs aquest article?