Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, llibre, història, Història d'Andorra en onze claus, Anem, Oliver Vergés, Napoleó, Ferran el Catòlic, Simeó de Guinda, bisbe Simeó, Pariatges
Andorra, llibre, història, Història d'Andorra en onze claus, Anem, Oliver Vergés, Napoleó, Ferran el Catòlic, Simeó de Guinda, bisbe Simeó, Pariatges

¿Per què Andorra sí, i el Pallars, no?


Escrit per: 
A. Luengo

Anem-nos-en cinc segles enrere, fins al 1513. Ferran el Catòlic acaba de conquerir el regne de Navarra i posa els seus ullets en el vescomtat de Castellbò, que naturalment cau aquell mateix any després del setge reglamentari. Sembla que el pas següent és incorporar les nostres valls a la llista de les possessions del Catòlic. I aquí s’hauria acabat tot. Però no: va deixar escapar l’oportunitat d’enllustrar encara una mica més el seu currículum i acabar de passada amb la cosobirania que corresponia aleshores als reis de Navarra. ¿Per què? “Potser per respecte als drets feudals que la mitra urgellenca tenia sobre Andorra; la veritat és que es tracta d’un episodi molt poc estudiat: potser apareixeran un dia als arxius documents que ens ajudin a entendre-ho millor.”

Ho explica Oliver Vergés (Terrassa, 1989) en un raconet d’Història d’Andorra en onze claus (Anem Editors), breviari que pretén extractar “els moments clau que han permès que Andorra sigui avui un Estat lliure i sobirà, a través d’onze episodis que n’han facilitat la supervivència com a entitat política”, i que es presenta dimarts a la Casa de la Vall. Perquè ens en fem una idea: des de les primeres mencions documentals d’Andorra –som als voltants de l’any 1000– fins a la Constitució del 1993, passant per la institució d’Andorra com a feu del bisbat d’Urgell –un negoci que tanquen el comte Ermengol VI i el bisbe Pere Berenguer el 1133: exactament, per 1.200 sous–, la unió dels llinatges dels Caboet i dels Castellbò (1185), el Pariatge del 1278, la constitució del Consell de la Terra (1419), l’entronització d’Enric de Foix –i cosobirà d’Andorra– com a rei de França (1589), la Guerra de Successió espanyola i el Manual Digest (1748), la Revolució Francesa i el restabliment de la cosobirania (1806), la Nova Reforma del 1866 i la –diguem-ne– revolució del 1933.

Però tornem al Catòlic. No és que sigui el misteri d’Àtila, que va girar cua quan tenia Roma als seus peus, però, com diu Vergés, el més lògic hauria d’haver sigut que Andorra s’acabés incorporant a la monarquia hispànica. No va ser així, i per això estem parlant avui del que l’historiador defineix com una “anomalia”: nosaltres. Que no som, ep, un cas únic ni excepcional –ens posa, és clar, al mateix sac que Luxemburg, Liechtenstein, San Marino i Mònaco– però entrem dintre de la categoria de “rareses històriques que convé conèixer per saber com van sorgir i, sobretot, com han subsistit fins avui”.

Ferran, Simeó i Napoleó

El destí del nostre racó de món hauria d’haver sigut el que han seguit valls pirinenques veïnes, des del Pallars fins a la Vall d’Aran. La “casualitat”, la “sort” i una certa “tossuderia muntanyenca” –diu Vergés– ho van evitar. I el cert és que els nostres rebesavis van tenir habitualment ben poc a dir-hi: fora de la destrucció del castell de Bragafolls, que impedeix la feudalització d'aquest trosset de Pirineu, i de la institució del Consell de la Terra –reconegut pels coprínceps a petició dels habitants de les Valls del moment–, “els andorrans han participat en poques ocasions en la direcció del que hauria de marcar el seu destí”.

Així que ens va anar d’un pèl, el 1513, i que ho devem tot a la graciosa generositat de Ferran. No va ser l’única vegada que vam estar entre l’espasa i la paret: la Guerra de Successió espanyola va ser un altre moment de la veritat: com és sabut, l’aposta pel bàndol austriacista –fos de cor o forçada per les circumstàncies– ens hauria d’haver posat de nou al costat dels perdedors. Amb tot el que això hauria comportat: l’aplicació també per aquí dalt del Decret de Nova Planta i la liquidació de privilegis i jurisdiccions. Que els ho diguin als catalans. I emergeix aquí la figura proteica del bisbe Simeó, borbó confés, que va aconseguir el miracle: conservar el model de coprincipat i sobretot els privilegis comercials amb Espanya i França. Més que com ho va fer –al cap i a la fi, era un pes pesant dels vencedors– la pregunta és per què: “Amb els Borbons instal·lats al nord i al sud, i amb l’arxiduc Carles desaparegut, ja no hi ha perill. En aquestes circumstàncies, devia pensar, ¿per què renunciar al feu andorrà i a les rendes que comportava? ¿Per donar-se el gust de venjar-se d’uns vassalls insubordinats? Van primar els interessos senyorials, i com a contrapartida li van oferir al Borbó garanties que es perseguiria el contraban de tabac.” Va colar.

Al costat de Ferran el Catòlic i de Simeó de Guinda, el tercer, últim i inesperat campió de la cosobirania és Napoleó, que el 27 de març de 1806 restaura l'statu quo que els revolucionaris del 1793 havien liquidat en un excés de zel. El més curiós de l’episodi –d’altra banda ben conegut– és en opinió de Vergés la interpretació interessada del Pariatge, que preveia que els drets de cosobirania es transmetessin hereditàriament als descendents dels comtes de Foix. Uns drets que –com Boris Skossyreff sabia molt bé– a dreta llei haurien d’haver recaigut en l’hereu del decapitat Lluís XVI, i no en Napoleó. ¿Què va passar? “Des d’Andorra es va associar la figura del copríncep al màxim dirigent de França, qualsevol que fos la via per la qual havia arribat a la més alta magistratura: probablement aquells bons andorrans van pensar que no es podien permetre un cosobirà sense força ni exèrcits per defensar els seus drets...”

Nova perspectiva sobre fets canònics

A banda de refrescar en molts casos la memòria, una de les virtuts de l’opuscle d'Oliver Vergés és la nova perspectiva que aporta sobre fets canònics de la nostra història: així, el paper relativament menor que Andorra té en el Pariatge del 1278, “un acord molt ampli en què els punts que afecten les valls andorranes no són ni els més nombrosos ni els més importants”, es troben a la part final del document, com de passada i sense que siguin el fruit d’una voluntat explícita de crear el que avui entenem per Andorra, diu. Això sí, a diferència dels altres territoris que toca, “van posar la primera pedra d’un model polític que es mantindrà essencialment fins a la Constitució del 1993”.

Andorra
llibre
història
Història d'Andorra en onze claus
Anem
Oliver Vergés
Napoleó
Ferran el Catòlic
Simeó de Guinda
bisbe Simeó
Pariatges
Número de vots: 156
Comentaris: 1

Comentaris

Que trist, tot això per que ara ens envaeixin uns 200 periodistes espanyols i ens catalanitzin....

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic