Que els murals no t’ocultin la Bosque

Diu que li feia molta ràbia, i s’entén, que la gent li digués que els seus quadres semblaven fotografies. Però és que ho semblaven! I des de sempre, perquè la seva primera influència va ser la del ianqui Chuck Close, guru de l’hiperrealisme. Fins que la seva galeria, aleshores era La Santa de Barcelona, li va proposar un joc: aprofitar aquella confusió i participar a la Primavera Fotogràfica amb un projecte que es va titular Descontextualitzats i que era un compendi de l’obra que havia fet fins llavors i que prefigurava bona part de la que va venir després. Estem parlant de l’any 2000, i Sam Bosque (1972) ja havia derivat des del color dels inicis fins a la paleta de grisos i negres que ha caracteritzat l’etapa central de la seva producció. Insistia en el retrat de tall hiperrealista i els personatges començaven a escapar-se-li de la tela, del context lògic, per acabar retrobant-se a l’exterior.

Aquesta idea sensacional la va portar fins a les últimes conseqüències, segur que ho recorden, a la sèrie Memòria oblidada, que partia d’una premissa inquietant: les caixes amb plaques de vidre que havia recuperat als Encants. Per què la gent llença els seus records?, es va demanar. I la resposta va ser Memòria oblidada, on els personatges dels negatius sortien literalment de la tela, es convertien en figures tridimensionals i per restituir-ne el rostre calia passar-hi una aplicació que els positivava.

La sèrie va viatjar a Venècia –era el 2013, l’any dels cavalls dissecats de Balmaseda–, li va obrir les portes del Centre d’Estudis Catalans de la Sorbona, va cridar l’atenció de la Fundació Benetton, que la va fitxar per al projecte Imago Mundi i normalment s’exposa al Rosaleda. Fins al 13 de maig s’ha mudat al CAEE escaldenc i és un dels atarctius de Personae: nel mezzo del cammin di nostra vita, estupenda retrospectiva que repassa  tres decennis de trajectòria atística, des que al 1994 va debutar en una col·lectiva a la galeria L’Arcada de Blanes. 

Trenta anys que contemplats a través de l’obra que ha reunit al CAEE –una desena de projectes, des de 7 retrats, 13 supersticions fins a Crossing Doors/Behind the Windows, fill de la pandèmia i que es pot veure competa a la galeria Art al Set– permet descobrir-hi, adverteix, unes claríssimes línies mestres: el protagonisme absolut de la persona, el gran format, el negre i l’obsessió per la identitat i la memòria. Entremig de tot plegat hi han de posar, és clar, el muralisme que ha practicat de forma contumaç des del 2016 i que gairebé ha acabat opacant la seva obra anterior. No en renega, és clar, de fet també als seus murs hi ha traslladat les seves particulars dèries, al CAEE li dedica un raconet i ara mateix treballa en un nou mural al carrer dels Xiulets lauredià, però reivindica l’altra Bosque, i Persnae és una oportunitat única per (re)descobrir-la si es van perdre Vides inacabades i La dona i l’erotisme, per citar les dues últimes individuals al nostre país.

L’exposició, en fi, es completa amb un formidable catàleg que es presentarà el 19 de març, la reglamentària bateria d’activitats, inclosos tallers de pintura mural a càrrec de la mateixa Bosque i una conferències, La profunditat del negre, per Ruth Casabella.