Diari digital d'Andorra Bondia
Els reis Felip i Letizia escolten els himnes nacionals d’Espanya i d’Andorra, ahir davant de Casa de la Vall.
Els reis Felip i Letizia escolten els himnes nacionals d’Espanya i d’Andorra, ahir davant de Casa de la Vall.

Per què Felip VI no és rei d’Andorra


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Facundo Santana

Carles Gascón repassa les caramboles històriques que van evitar que el Principat acabés absorbit per la monarquia espanyola.

Sempre havíem pensat que va ser l’habilitat del bisbe Simeo de Guinda, felipista confés, qui va aconseguir el miracle d’evitar que Andorra, que s’havia decantat fatalment pel bàndol austriacista a la Guerra de Successió espanyola, perdés privilegis, neutralitat, Coprincipat i protoindependència i acabés absorbit per la monarquia borbònica. Només cal recordar el que va passar a la veïna Catalunya.

Doncs la intervenció providencial bisbe Simeó, que algun dia tocarà estudiar amb profunditat i reivindicar, és només un dels motius que expliquen per què avui no som part d’Espanya i Felip VI, per tant, no és rei d’Andorra. Ho sosté l’historiador Carles Gascón, que situa l’altre episodi decisiu el 1589, quan el protestant Enric de Navarra va canviar una missa per un regne, el de França, i es va convertir en rei cristianíssim. Fins aleshores, sosté l’historiador i pare de la hipòtesi que retrotrau al 1289, l’endemà del Pariatge, la institució del Consell de la Terra, “la sobirania eminent sobre Andorra era indiscutiblement i indiscutidament del monarca espanyol, hereu últim del comte d’Urgell. A partir d’Enric IV, es va difuminant per la presència d’un cosenyor, el rei francès, cada vegada més poderós”.

Fins aleshores, proposa, el rei espanyol havia tingut a favor seu els títols legals... i també la força. La balança comença a decantar-se definitivament cap al costat francès amb la Guerra dels Segadors, en què Catalunya va estar dos decennis, entre el 1640 i el 1660, sota protectorat gal. Quan es restitueix l’statu quo, Lluís XIV ja és el rei de França, Espanya s’aboca a una llarga decadència i la dinàmica històrica ha consolidat una situació de fet, que no de dret, que no està en posició de revertir. “Si el cosenyoriu no hagués acabat a mans del rei de França, Andorra s’hauria acabat incorporant als territoris de la monarquia hispànica”, conclou. Amb quins arguments? Gascón cita tres moments clau: un, el tractat de Corbeil firmat el 1258 i sovint negligit però en la seva opinió decisiu per entendre les (legítimes) pretensions andorranes dels monarques espanyols, hereus –tornem-ho a dir– del comte d’Urgell. Pel tractat de Corbeil, Jaume I renunciava a tota reivindicació territorial al nord dels Pirineus, mentre que Lluis IX de França, de la seva banda, ho feia a qualsevol hipotètic dret que com a hereu dels reis carolingis pogués conservar sobre els antics comtats de la Marca Hispànica, inclòs el d’Urgell. A partir de Corbeil, diu Gascón, “els reis d’Aragó monopolitzen el dret eminent sobre Andorra, el senyoriu últim, per sobre del bisbe i del comte de Foix”.

Va anar d’un pèl
El segon episodi es produeix un segle i mig més tard: el 1391, el comte Mateu de Foix envaeix Catalunya per reivindicar els suposats drets de la seva esposa, filla de Joan I, a la corona catalano-aragonesa. Serà derrotat per Martí l’Humà i desposseït dels seus feus catalans, inclosos el vescomtat de Castellbò i, naturalment, Andorra. I durant un decenni, entre el 1391 i el 1401, el veguer comtal, que tradicionalment era designat pel comte de Foix, va ser nomenat pel rei d’Aragó: “Si aquesta situació no s’hagués revertit, Andorra hauria quedat indiscutiblement sota jurisdicció aragonesa, primer, i espanyola, després, i Felip VI seria també rei d’Andorra.”, especula. Però les coses no van anar òbviament així: el successor de Mateu va reclamar els feus paterns, i Martí l’Humà, generós, li retorna el vescomtat de Castellbò i el cosenyoriu sobre Andorra: “En última instància, però, la decisió sobre els destins d’Andorra la té el rei d’Aragó, fet que demostra la seva preeminència”.

I arribem finalment al tercer episodi. Som ja al 1513. Ferran el Catòlic conquereix el regne de Navarra i absorbeix tots els dominis peninsulars de Caterina, i el senyoriu d’Andorra recau en l’esposa de Ferran, Germana de Foix, a qui consta que els andorrans vam complimentar amb la reglamentària quèstia. En morir Germana, Andorra hauria d’haver revertit en l’emperador, el seu net Carles, com ho va fer per exemple el vescomtat de Castellbò. Però tampoc no va anar així. Per què? Per una estricta qüestió de rang, proposa Gascón: segons ell, el cosenyor de Foix devia homenatge al bisbe d’Urgell, vassall seu segons els termes del Pariatge. I era impensable que tot un emperador es reconegués inferior a un humil prelat pirinenc. Així que Andorra va retornar al que quedava de l’antic regne de Navarra, i per aquesta via és per on l’acaba heretant Enric IV.

Espanya, en fi, no va jugar les cartes legítimes que tenia a les mans mentre va tenir el poder de fer-ho, i a partir dels segles XVII, i sobretot del XVIII, ja no va estar en disposició de discutir la preeminència francesa. Però els títols legals del rei d’Espanya, com a hereu dels reis d’Aragó –senyors últims del bisbe d’Urgell i del comte de Foix, segons els Pariatges– eren indiscutibles. Fins a la Constitució del 1993, és clar, que posa d’una vegada i per sempre la sobirania en mans del poble andorrà. Amén.

Andorra
coronavirus
Gascon
Simeó
Felip VI
Rei
Enric IV
pareatges
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic