Diari digital d'Andorra Bondia
Greg Coonen (‘La pífia’), Claude Benet (‘Guies, fugitius i espies’) i Joaquín Abad (‘El andorrano’), a la taula rodona d’ahir sobre espionatge a Andorra.
Greg Coonen (‘La pífia’), Claude Benet (‘Guies, fugitius i espies’) i Joaquín Abad (‘El andorrano’), a la taula rodona d’ahir sobre espionatge a Andorra.

Per què li interessa Andorra, a la Xina?


Escrit per: 
A. L. / Foto: Facundo Santana

Al final resultarà que som un punt calent, qui ho havia de dir, de la geopolítica mundial. Això és el que va quedar més o menys clar en la taula rodona que van protagonitzar ahir Joaquín Abad (El andorrano), Greg Coonen (La pífia) i Claude Benet (Guies, fugitius i espies) en una de les sessions més suculentes del congrés, ni que fos per veure cara a cara un home com Benet, que ha lluitat per posar llum i taquígrafs sobre la llegenda negra, i un altre com Abad, que hi va entrar a sac i sense contemplacions per reescriure la història a conveniència, agitar-ho tot a la coctelera i perpetrar el que, diuen, és la novel·la més venuda mai a les nostres llibreries, per molta –i molt comprensible– ràbia que li faci a Albert Villaró.

Sobre el paper havia de tocar una qüestió tan prometedora com l’espionatge en el nostre racó de món. A l’hora de la veritat la cosa va derivar cap a una qüestió tan candent com l’aeroport. Vaja, el no-aeroport de Grau Roig. Ho va apuntar Coonen, que a La pífia especula amb la suposada intervenció dels serveis secrets russos, l’inquietant FSB, en la fallida d’un banc nostrat com una falca per desestabilitzar Europa Occidental, modèstia a part. A Benet li va faltar temps per evocar els rumors que van córrer no fa tant sobre l’interès primer de Turquia i després de la Xina per posar-hi el capital necessari. La pregunta és òbvia: què se’ls ha perdut a turcs i xinesos per aquí dalt? També se la va fer l’historiador Gerjard Lang, recorden, a compte del gran  Boris Skossyreff, que segons ell havia vingut per compte dels alemanys. Resulta que l’únic que volen era “fer la punyeta als francesos”.

Sí, d’acord, però parlàvem de l’aeroport, dels turcs i dels xinesos. I la resposta, com a mínim una resposta, la va donar Coonen: “Posar un peu al cor d’Europa”. Una vegada aquí, especula, seria relativament fàcil anar estenent els tentacles econòmics fins aconseguir que el país depengués completament d’ells: “Només hem de pensar que el Govern preveu per a l’any que ve uns ingressos de 465 milions d’euros. Això és xavalla per a una multinacional, i no diguem per a una superpotència”. L’altre cavall de Troia que albira, ara amb els russos com a sospitosos a l’ombra, és la intervenció subreptícia en els processos electorals occidentals o, com especula també a La pífia, alimentant les tendències centrípetes dels nacionalismes que broten com bolets per l’Europa, començant per Catalunya. 

En aquesta línia que frega perillosament la conspiranoia, Benet va recordar un episodi que podria haver acabat a la Batllia: quan va publicar un article, ves, advertint del perill que un gegant dels casinos –no direm quin per si de cas–n’acabés construint un a Escaldes. Venia a dir que per a una corporació tan desmesurada seria facilíssim influir en els ressorts del poder, si no en els polítics de primera línia, sí en assessors o càrrecs de confiança: “Em van enviar una persona per dir-me que si continuava per aquell camí em portarien a judici per difamació, com si els estigués acusant de corrupció”.

I tornem abans d’acabar a Abad, a qui de nou Coonen va retreure cordialment l’equívoca barreja de ficció i realitat que practica alegrement a El andorrano (i a la seqüela, Y la luz llegó a Andorra): “Potser no hauria anat malament un pròleg indicant que es tracta de pura ficció”, va suggerir. I hi afegim nosaltres: potser tampoc tergiversar la història i engiponar a un tal Joaquim Baldrich la mort de dues parelles de jueus belgues al Port Negre. Al Quimet, que va ser l’home que ho va denunciar! 

Doncs resulta que Abad va descobrir Andorra el 1985: venia al darrere d’un narcotraficant que havia comptat dos quilets de coca a un individu que vivia aleshores per aquí i que finalment va resultar un agent de la DEA. Anys després, quan va haver d’escapar pitant d’Almeria perquè la màfia li havia posat una ordre de cerca i captura, es va refugiar a l’hotel del Serrat i va fer amistat amb els propietaris, diu: “De tant en tant m’explicava que havien aparegut cossos a la muntanya, vaig reunir totes aquelles històries a El andorrano, la vaig autoeditar i es va armar un Crist de por”. Això sí que és veritat. Hi va haver amenaça de querella, es va quedar en res –“Y luego, incontinente, caló el chapeo, requirió la espada, miró al soslayo, fuese y no hubo nada”– i El andorrano ja ha pujat al cel de la llegenda negra, on seu a la dreta d’Eliseo Bayo i la revista Reporter

Andorra
congrés de novel·la d'espionatge
Abad
Coonen
Benet
El Andorrano
Baldrich
Quimet
Comentaris: 1

Comentaris

si, si que vinguin els xinos

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic