Per què se’n diu la Casa dels Russos?

El recull de les conferències de la SAC del 2017 consagra un article a la ‘breu i delirant’ història de l’enclavament de Sant Jordi.

És probablement un dels equívocs més exòtics i fascinants de la nostra diguem-ne toponímia: per què se’n diu Casa dels Russos, del xalet aixecat entre 1915 i 1919 a Santa Coloma per compte del nord-americà Fiske Warren? que el concebia com a epicentre de la mena de colònia utòpic que somiava instaurar als terrenys circumdants. La peripècia de l’anomenat enclavament de Sant Jordi és coneguda només de forma fragmentària i amb tendència a la mistificació, i no va ser fins fa dos anys i per compte de la Societat Andorrana de Ciència que Manuel Martín Rodríguez, catedràtic d’Economia a la Universitat de Granada, hi va posar una mica de llum i de rigor històric. Per això és especialment oportú el volum que recull les conferències de la SAC del 2017, que es va presentar ahir a La Puça i que inclou un aclaridor article del professor Rodríguez.

Doncs bé: si el xalet de Santa Coloma, projectat per cert per Cèsar Martinell, s’ha acabat coneixent com la Casa dels Russos és perquè una de les primeres decisions de Warren quan va tenir decidit el lloc on ubicaria l’enclavament va ser, diu, portar-hi el matrimoni Popoff, amb l’encàrrec que gestionessin els interessos andorrans del ianqui. Nicolai i senyora eren dos dels milers de russos blancs que van fugir de la revolució bolxevic –pensin en Borís Skossyreff. I segons Rodríguez es van convertir de seguida en una “autèntica llegenda”. Ell els fa entre nosaltres a mitjans del 1916, perquè el bon Nicolai va firmar en persona els plànols de Martinell. “La presència permanent dels Popoff a l’enclavament va fer que els veïns de Santa Coloma els veiessin com els propietaris del xalet, i per això el van batejar com la Casa dels Russos”.

L’harmonia entre els Popoff i Warren es devia trencar en algun moment, no sabem exactament quan, perquè es veu que la senyora Popoff va acabar abandonant el pobre Nicolai per anar-se’n amb el bon Fiske. El més curiós del cas és que, segons explicava Pere Canturri, Martinell deia que la senyora Popoff era “la dona més lletja del món”. Òbviament, Warren no hi estava d’acord, i el cas és que va passar a la història com la dolenta del trio, perquè els veïns de Santa Coloma –diu Rodríguez– la culpaven a ella del fracàs final de l’enclavament.

L’article de l’economista andalús posa dates concretes en aquesta història: segons ell, Warren va descobrir Andorra el 1912 i li’n va seduir que la criminalitat fos inexistent, que la fortuna del més ric entre els nostres rebesavis no superés els 100.000 dòlars (!?), que els aranzels fossin desconeguts i els impostos pràcticament nuls, i que només s’hi hagués topat un captaire, un! Va tornar el juliol del 1915 i es va associar amb el doctor Francisco Pla per tirar endavant l’enclavament georgista en uns terrenys de Santa Coloma que va adquirir als vuit propietaris originals: en total, dues hectàrees. El gener del 1916, en un tercer viatge de Warren, es formalitza la constitució de l’enclavament, i el març del 1919 comença oficialment a funcionar amb els vuit antics propietaris com a únics arrendataris. El cert és que mai es va arribar als vint que establien els estatuts perquè es constituís la reglamentària comunitat.

Warren tampoc no es va amargar mai per això: va continuar venint amb regularitat al paradís andorrà –“Des del 841 no hi ha hagut ni ideologies ni especulació ni alcoholisme i tan sols desordres, tan sols un únic mort a mà armada”, escrivia el novembre del 1919 al Poverty Bay Herald de Nova York– i fent llargues estades a la Casa dels Russos –Rodríguez no diu si amb la senyora Popoff, o sense– i l’última visita documentada data del juny del 1933. El 1936 el localitza a Oxford, però amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola dubta que s’arrisqués a venir. Devia ser l’última oportunitat perquè va morir el 2 de febrer del 1938. Tenia 75 anys, i l’enclavament només el va sobreviure tres anys.

El 1941, el català Josep Alemany, que ben aviat es va convertir en el seu home sobre el terreny, va aconseguir que la vídua i els fills de Warren li lleguessin les  propietats andorranes, que es van mantenir en mans de la família fins al 1995, quan la Casa dels Russos, ara ja Torre, va ser adquirida per l’actual propietat.

El pare Cebrià i l’arquitecte de Fhasa

El volum presentat ahir correspon al 33è cicle de conferències de la SAC i celebrava els 450 anys de Monteverdi i els 175 de l’anestèsia, i inclou dos articles més especialment interessants: el que Benigne Marqués dedica al centenari del pare Cebrià Baraut, i el que l’historiador català Joaquim M. Puigvert consagra a l’arquitecte olotí Josep Danés, pare de la central de Fhasa i de la parroquial escaldenca de Sant Pere Màrtir. El volum es completa amb ponències de Jonaina Salvador (450 anys de Monterverdi) i David Sanz (Una breu ressenya entorn del madrigal en l’obra de Monteverdi), així com de Fabiola Sofia Masegosa (Les novel·les valencianes de Blasco Ibáñez).