Diari digital d'Andorra Bondia
Qui eren els que ens curaven
Qui eren els que ens curaven

Qui eren els que ens curaven


Escrit per: 
A. Luengo / El doctor Trias, el 1942 a Carcassona, poc abans de recalar a Andorra; s'hi va quedar fins al 1946 (Foto: Museu d'Història de la Medicina de Catalunya).

‘Metges i cirurgians d’Andorra i l’Alt Urgell’ exhuma mig miler llarg de professionals de la medicina des del segle XIII.

A poc a poc anem tapant buits historiogràfics. Molt a poc a poc, però no ens posarem ara llepafils. El cas és que dissabte, i coincidint amb la clausura del curs acadèmic de la Societat Catalana d’Història de la Medicina (SCHM), es presenta a Canillo Metges i cirurgians d’Andorra i l’Alt Urgell: segles XIII-XX. Vet aquí un molt suculent volum compilat pel doctor Ferran Sabaté –professor de la unitat d’història de la medicina de la Universitat de Barcelona i president de l’SCHM– i que constitueix un esbós de diccionari onomàstic amb el nom i –quan ha sigut possible– una breu referència biogràfica del mig miler llarg de metges que van néixer i/o exercir en aquest racó de món nostre des del segle XIII. Inclosa la Seu i comarca, és clar.

Que consti que metge ho hem d’entendre aquí en sentit ampli, perquè inclou totes les modalitats conegudes i algunes altres de ben pintoresques que probablement molts descobrirem ara: hi ha doctors en medicina, és clar, i també mestres, però també cirurgians, fadrins cirurgians i cirurgians barbers; cirurgians romancistes, sagnadors i barbers; cirurgians de tercera, de segona i de primera, i perquè no hi falti de res, també hi ha apotecaris. Una nomenclatura fascinant i laberíntica que depenia de si el sanitari en qüestió s’havia tret el títol en una universitat o en un col·legi i que perdurarà fins al 1827, quan els dos oficis –metge i cirurgià– s’unifiquen definitivament.

Com a mínim, a Catalunya, que és on es formen la major part dels professionals que exerciran per aquí dalt. Perquè falta –i Sabaté ho adverteix– un estudi similar que permeti seguir la pista dels professionals formats en terres occitanes. Del mig miler llarg referenciat per Sabaté a nosaltres ens en toquen una cinquantena. I abans d’entrar en el tall, diguem que l’autor es va quedar al 1980 –no deixa de ser un llibre històric– i que el volum es completa amb la transcripció de la Topografía médica de la Seo de Urgel, patracolet compost el 1886 pel doctor Ignasi Llorens i que estudia les condicions sanitàries de la comarca veïna, extrapol·lables –diu– a l’Andorra de fa un segle i mig. Dit això, el primer que sobta és el retard considerable –un mil·lenni, més o menys– amb què les institucions sanitàries van arribar a les Valls: el primer hospital obre a la Seu el 1048, i el seguiran el dels Prohoms (1247), el del Capítol i dels clergues pobres (1258) i la casa de malalts o leproseria (1287), però és que a Organyà en trobem ja el 1156, i a Agramunt, el 1201, mentre que la nostra primera clínica data del... 1943, quan els doctors Joaquim Trias i Antoni Vilanova van instal·lar un quiròfan a la Casa Guillemó de la capital. La que portava el nom del segon va obrir el 1959; a partir d’aquí la van seguir la clínica Meritxell (1971), la clínica Santa Coloma (1977) i l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell (1994).

Miquel Rosell, el primer de tots

Trias és potser el més eminent dels professionals que han prestat servei per aquí dalt, però el primer de tots –com a mínim cronològicament– és Miquel Rosell, “nascut a Andorra” i de qui només sabem que era “cirurgià” i que es va casar el 13 de desembre del 1608 a Barcelona amb Elionor Llopart. Però és el primer de qui en sabem nom i cognom. A la Seu hi tenim un Jacint Deuslogar, “metge jueu”, documentat el 1366, i un tal Sorribes, “barber cirurgià”, encara anterior: hi exercia cap al 1348, a punt per haver-se-les amb la pesta negra.

Però tornem a casa, on són relativament habituals les nissagues mèdiques. Sobretot al segle XVIII, amb Pere i Josep Areny, pare i fill; els Babot Joan i Bonaventura, tots dos escaldencs, “llicenciat en medicina” el primer (Cervera, 1780) i “batxiller en cirurgia” el segon, que exercia encara cap al 1847; i els germans Miquel i Pere Bous i Pallarola, escaldencs i tots dos “cirurgians romancistes”, graduats el 1771 i el 1776 i que com molts dels seus col·legues van exercir a Catalunya: Miquel, a Sant Pere de Ribes; Pere, a Caldes de Montbui. Hi ha més nissagues: els Claverol lauredians –Aleix (1807), Valentí (1815) i Bonaventura (1818)–; els Mitjavila, Joan (1751) i Andreu (1758), també lauredians, i probablement els Rial, pare i fill: Jaume, que el 1826 exercia a Canillo juntament amb el cirurgià Alfons Argullós, i Pere, que el 1868 consta que “escolta el cor” a la capital.

No hi falten, és clar, ni l’apotecari Antoni Dallerès, que el 1854 va obrir la primera farmàcia del país –l’edifici encara subsisteix i es diu, és clar, ca l’Apotecari: al carrer de la Vall, just davant de Sant Esteve–, ni el doctor Duró, que el 1926 va portar de París el primer aparell de raig X que hi va haver per aquí; ni Pau Xavier d’Areny-Plandolit (1876-1936), ni Esteve Nequi (1886-1954), ni Xavier Maestre, el doctor Molines (1893-1955), ni l’encampadà Antoni Picart (1902), primer president del Col·legi de Metges, creat el 1964.

I entre Miquel Rosell i ell, un grapat de professionals que Sabaté ha evitat que caiguin en l’oblit: Pau Astor (1615), Josep Setcases (1704), Andreu Bons (1707), Tomàs Ricart (1707), Esteve Dalmau (1722), Antoni Maurís (1790), Ermengol Canals (1755), Gabriel Perich (1785), Pere Massià (1823), Bonaventura Fiter (1840), Joaquim de Riba (1856) i José Otto (1863).

Trias, Franco, Machado i el doctor Coco

Metges i cirurgians de l’Alt Urgell i Andorra és una mina d’informació. Alguna de ja coneguda, com ara la vegada que Joaquim Trias va assistir el capità Francisco Franco, ferit de bala al fetge als voltants de Ceuta: era el juny del 1916... No ho és tant, de sabut, que el mateix Trias viatjava en la mateixa ambulància que el febrer del 1939 conduïa el poeta Antonio Machado a Cotlliure, on havia de morir el 22 de febrer. Més anècdotes: el llibre recull també una brevíssima nota biogràfica d’Antoni Maria Barcia i Barcia, en qui –sosté Claude Benet– es podria haver inspirat Francesc Viadiu per al personatge del doctor Coco, un dels dolents d’Entre el torb i la Gestapo. I diu així: "Nascut a Sineu (Mallorca) el 9 de desembre del 1908. Batxiller a Tarragona el 1927. Inicià els estudis de medicina a Santiago de Compostel·la. Un cop llicenciat a Barcelona l'any 1937, treballà al servei d'urgències de l'Hospital Clínic. Després de la guerra es refugià a Andorra on exercí la medicina general." (DBMC; F. Guerra, pàg. 213). "Exercí la medicina general", diu... Que els ho expliquin a Cyrill Penna, John Trost, Dick Adams i tants altres aviadors aliats que van desfilar per aquí durant la II Guerra Mundial i que van patir les atencions de Barcia...

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte