Quim Salvat, cantautor: “Sense la Fada ni el Carles Sabater, demà no tocaria a l’Auditori”

El primer tram de la gira va arrencar a l’abril a Reus, dissabte tocava la Selva –a casa!– i demà, a l’Auditori. Compareix amb EP nou de trinca, banda estratosfèrica i un grapat d’amics que desfilaran per l’escenari i que posaran el caliu d’una vetllada amb vocació familiar. Després de l’estiu tornarà a la carretera. L’esperen el Sidecar, la Nau, la Bars i l’Apolo, a Barcelona, i la sala Voilà! de Manresa.

Suficient, mitja dotzena de bolos?

I tant. Toquem en molt bons escenaris, i és complicat desplaçar els músics i quadrar-ho amb la disponibilitat de les sales. De fet, a Luz de Gas no hi toquem precisament per això.

Havia anunciat duets amb grups de primera fila del panorama català. S’han confirmat?

A l’Apolo tocarem amb Pepet i Marieta, que celebren els 25 anys als escenaris. Els altres no estan confirmats.

Qui teloneja qui?

Home, ells toquen en aquesta ocasió a casa i estan de celebració, així que el sentit comú diu que obrirem la nit nosaltres.

Demà presenta EP. En què ha consistit?

Són quatre temes: Instants, Només sóc, 21,7, en benefici de l’Associació de Malalts d’Alzheimer, i Només tenen por, aquest en benefici d’Unicef. Els vam gravar i masteritzar als estudis Music Lan d’Avinyonet de Puigventós, al costat de Figueres, i les mescles es van fer a Abbey Road, on havíem enregistrat el videoclip de 21,7. El repertori el completarem amb temes del disc El meu granet de sorra.

Cal, de veritat, anar-se’n fins a Londres per fer les mescles? O és un luxe sibarític?

Necessitàvem l’estudi per fer l’enregistrament audiovisual, i amb el preu hi entra l’enginyer. Com que teníem els temes vam decidir que ens els mesclés. No crec que sigui indispensable, la veritat, però treballes amb un enginyer que en té el cul pelat, i per a qui el material és nou de trinca. És una mirada externa i expertíssima que només pot ser enriquidora.

Quin estil els ha donat, als quatre nous temes?

21,7 ja la coneixeu, m’agrada aquest tipus de cançó amb missatge a ritme de balada. La diferència és que la producció és absolutament professional i que a l’Auditori la tocarem amb la banda. Només soc i Instants són més mogudes, més poperes. I Només tenen por, que tan sols he tocat en el directe al Hard Rock, ha quedat potentíssima, estupenda.

I el Quim íntim dels inicis?

Aquests temes tenen una producció d’alt standing, molt heavy. Amb aquesta banda i a l’Auditori, no tocava posar-se tendre.

La banda: a qui ha enredat en aquesta aventura?

Josu Adánez, a la bateria; Lucas Barreiro, al baix; Oriol Vilella, a les guitarres; Lluís Cartes, als teclats; Laia Masdeu, al violí; i jo mateix, guitarres i veu.

Perdoni que li digui, però així és impossible no sonar bé.

Doncs tens raó, és impossible. Tampoc no ho contemplem.

Quant de mèrit serà seu, i quant, de la banda?

Està clar que el que sonarà dimecres sonarà gràcies a ells. Augurava l’altre dia sorpresetes. Quines, si se’ns permet l’espòiler? Aniran desfilant amics nostres i molt probablement del públic, i m’acompanyaran a la veu. Hi haurà alguna sorpreseta més. Ballable.

Millor que pugem amb calçat còmode, doncs.

La idea és que en algun moment el públic es posi dempeus i s’animi a moure’s. Què prefereix: guitarra pelada a l’estil cantautor espardenyer, o el gran format? No em mullaré gaire: segons l’escenari. En un altell, una cava o una borda, és evident que toca guitarra i nyigo-nyigo. A l’Auditori, amb banda.

Les seves lletres acostumen a tocar la tecla emocional, per no dir sentimental. Vostè, és així, o s’ho fa?

Em surt de dintre, de veritat. Dissabte, per exemple, a la Selva, en un moment donat una part del públic va treure el mocador...

...i es va posar a plorar!?

Doncs sí.

En quins temes acostuma a passar, això?

21,7 hi dona peu, però també Trista realitat i No ens rendirem mai, que que parteixen d’experiències viscudes i potser per això encerto a transmetre’l amb honestedat. I això arriba al públic.

I vostè, plora, quan els canta?

Vinc plorat de casa: vaig plorar quan els escrivia. I tant.

Posa música a les lletres, o escriu sobre la melodia?

Acostumo a escriure primer la lletra, tinc clar el que vull dir, i després busco com projectar-ho musicalment.

Què seria de vostè sense la Fada?

La Fada em va donar l’empen-teta necessària en el moment oportú. Cantava des de petit, però ho havia deixat aparcat per l’esport, i la Fada em va reactivar el cuquet de tocar en directe. Està clar que sense la Fada dimecres no seria a l’Auditori.

I sense el Carles Sabater?

Segurament tampoc.

Algú el va definir als inicis com una improbable barreja entre Santi Vendrell i Nacho Vegas. Desbarrava?

No els tinc gaire presents, per ser sincer. Però m’agrada que qui m’escolta hi trobi afinitats.

Quan jugava al futbol segur que s’havia endut algun crit de l’afició rival. Experiències similars, als escenaris?

El que et poden dir en un pavelló o en un estadi no té res a veure al que passa en una sala, per molt que al públic no li agradi el que escolta. Les pulsacions van a un altre ritme, per sort.

Què emociona més: un espectador eixugant-se les llàgrimes, o el moment exacte que la pilota entra a la porteria rival?

Veure com una història que has viscut i escrit tu emociona a qui t’escolta et fa posar la pell de gallina. Gols al final n’he marcat molts, molt més que cançons he escrit. És una altra cosa.