Radio Andorra, a un clic

L’Arxiu obrirà a la tardor el catàleg amb els primers 8.500 discos, 1.500 dels quals es podran escoltar en línia.

Una miqueta més de paciència, i ho tindrem a tan sols un clic de distància. L’Arxiu Nacional té molt avançat el catàleg de Radio Andorra. Una feina de formiga que va arrencar el 2015 i que ara començarà per fi a veure la llum. El catàleg, de format similar al de la Biblioteca Nacional i que funcionarà de forma independent a l’Arxiu en Línia, obrirà a la tardor amb 8.500 referències que corresponen als 8.500 discos de pedra datats entre el 1923 i el 1954 que s’han netejat, numerat i descrit en les dues primeres campanyes. D’aquests 8.500 discos, se n’ha digitalitzat fins ara 1.510, que són els que es podran escoltar en línia (de la resta se’n podrà consultar la fitxa descriptiva).

En total, 3.000 cançons, perquè cada disc té dues cares. I si en volen un tastet per saber com sonava Radio Andorra a l’època daurada, ho tenen fàcil: l’Arxiu s’ha tret de la màniga una estupenda audició que sota el lema Un vespre de swing punxarà diumenge, als jardins de Prada Casadet, una trentena de temes –jazz, swing i foxtrot– procedents dels discos fins ara digitalitzats. Serà a les set de la tarda i amb l’acompanyament del grup We Swing Seu, que oferirà una exhibició de lindy hop. Atenció al repertori: Duke Ellington (I May Be Wrong, I’m Beginning To See The Light), Django Reinhardt (Douce ambiance), Glenn Miller (Moonlight Serenade, In The Mood), Louis Armstrong (Cuban Pete) i altres patums dels anys 30 i 40 que els fan venir salivera: The Andrews Sisters Trio, Billy Cotton and his Band, Sidney Bechet and his Blue Note Jazzmen...

Però això, ho dèiem fa un moment, serà només l’aperitiu. L’àpat de debò arribarà a la tardor, i la bona, excel·lent notícia és que el catàleg anirà incorporant els discos que es vagin tractant en les successives campanyes. La tercera començarà aquest agost i consistirà en la digitalització de mig miler més de discos de pedra –en realitat, de goma laca– i un centenar del que es coneix com a “discos de transcripció”, nom pelet esotèric sota el qual s’amaguen –diu la conservadora dels fons audiovisuals de l’Arxiu, Cinta Pujal– gravacions úniques, maquetes, programes i falques publicitàries. El problema és que no acostumen a tenir caràtula i el seu contingut és una incògnita. El cas és que en campanyes anteriors aquests “discos de transcripció” ja van deparar sorpreses considerables, com ara la Marxa del Consell i L’Himne dels consellers, i que es tracta de discos fabricats en un vinil de pitjor qualitat i per tant més fràgil.

Amb catàleg i sense museu

Aquest –que en perilli la integritat– és un dels criteris per determinar quins discos es digitalitzen. Els altres, diu Pujal, són que tinguin un especial interès per a Andorra –per dir-ho clarament: que hagin estat enregistrats per una discogràfica o un artista locals– o que no figurin als catàlegs públics de les biblioteques nacionals de França i d’Espanya, així com a la Biblioteca de Catalunya. Aquesta tercera fase de digitalització, que començarà a l’agost i que durarà un any, l’executarà Tasso, el laboratori barceloní que ja es va encarregar de les dues primeres campanyes. Així que l’estiu que ve el catàleg de Radio Andorra s’enfilarà per sobre de les 9.000 referències, 2.000 de les quals podran escoltar-se en línia. La resta de discos de pedra, fins a completar la col·lecció sencera –entre 21.000 i 23.000 exemplars, la xifra total no és clara–, s’anirà descrivint, netejant i abocant al catàleg els pròxims mesos.

Pot semblar molt, perquè estem parlant de milers de documents, però encara és més el que queda per fer perquè la discoteca de Radio Andorra és oceànica. I això que el que ha arribat fins a nosaltres és tan sols la part que va sobreviure als tres decennis llargs transcorreguts entre el tancament de l’emissora, el 1981, i l’ingrés del fons a l’Arxiu, el 2009. Ja ho saben: incendi, trasllat, rapinya i la quasi intempèrie dels últims anys al pui d’Encamp. El cas és que a més dels 21.000 discos de pedra –grans orquestres americanes, opereta francesa, copla espanyola i música clàssica, sobretot– també esperen torn la col·lecció de singles, cap a 150.000, i la d’LP, més de 80.000.

El fons es completa amb prop de 400 cassets i mig miler de bobines de cinta oberta que als anys 70 i fins al final de l’estació s’utilitzaven –i reutilitzaven: aquesta era la seva gràcia– per enregistrar-hi espais musicals i publicitaris. Vaja, que hi ha feina per anys, diu Pujal, i el calendari dependrà sobretot dels recursos humans i econòmics que el ministeri hi destini. De moment, aquest curs seran 22.800 euros. I l’esperança és que al costat de les petites joietes que ja hi han anat apareixent –recordin Tout va très bien, madame la marquise, el foxtrot amb què l’expedició de fugitius francesos de Tarascó que el 15 de maig del 1943 va arribar a Ordino va fer saber als parents i amics que havien arribat a Andorra: l’historiador Francis Aguila ho havia explicat a Les cols de l’espoir, i la sorpresa va ser majúscula quan entre els discos digitalitzats en la primera campanya en va sortir la versió de Pierre Daragon– es desenterri el jingle original de Lidia Merino amb la celebèrrima sintonia de l’emissora: “Aquí Radio Andorra, emisora del Principado de Andorra.”

Per acabar d’arrodonir tantes i tan bones notícies estaria bé que el ministeri digués d’una vegada quin serà el destí definitiu de l’edifici històric d’Encamp: ja ho saben, el que havia de ser projecte emblemàtic de l’executiu demòcrata en matèria cultural. Hauria d’haver obert les portes a finals del 2015. Com hauran pogut comprovar, no només no hi ha museu sinó que el mutisme del ministeri ha sigut des d’aleshores absolut.