Diari digital d'Andorra Bondia
Ramon Olivares.
Ramon Olivares.

Ramon Olivares: “La fusió de jazz i flamenc per mi és una necessitat, el que més m’agrada”


Escrit per: 
M.P.A. / FOTO: Oscar Sanz

Fa quatre anys que van actuar al país, llavors va ser a Escaldes. Aquesta vegada ofereixen el seu espectacle de Jazz Tablao dins del cicle ‘Ritmes, capital musical’, d’Andorra la Vella. El “catalitzador” del grup, Ramon Olivares, és andalús i viu a la Barceloneta. Ha passat pels estils musicals més diversos. Durant divuit anys va tocar a l’orquestra Plateria i en fa cinc que es va llançar a l’aventura de crear el seu propi grup. 

Què veurem si ens plantem a la plaça de la Rotonda aquesta tarda?

Sempre fem la fusió de flamenc autèntic, amb estàndards de jazz i temes propis. Per exemple, Moon River, Maria de West side story, o un tema de Miles Davis, però ballat per bulerías o per soleás. També fem el flamenc més pur i ortodox. Els qui  els agradi el flamenc segur que veuran flamenc de veritat i els qui els agradi el jazz sentiran dos solistes de categoria. 
 
Això de la fusió d’estils, jazz i flamenc, és una tendència?
Per mi és una necessitat. M’agrada molt el flamenc i el jazz. Ho faig perquè m’agrada i ho necessito. Quan composo algun tema ho faig pensant en els dos estils. Perquè el flamenc és molt ric rítmicament i el jazz és molt ric harmònicament. Ajuntar les dues coses és el que m’agrada.
 
Ho dic perquè últimament està molt en boga barrejar.
Ens agrada jugar. Seguim sent nens tota la vida, com deia Picasso. I, en aquest aspecte, els músics ho som molt, ens agrada jugar. El jazz improvisa a mesura que es va tocant i el flamenc improvisa rítmicament. Això sí, sempre s’han de fer les coses amb molt de respecte pels estils musicals. Ens hem d’enamorar dels estils i dominar-los. Costa molt trobar gent que domini el flamenc i sàpiga tocar jazz, sobretot per part dels flamencos. Perquè n’hi ha que es pensen que per tocar un frigi ja saben tocar flamenc, i no, han de dominar els pals. 

Quan es va enamorar vostè de la música?
És cultural, en part. De sobte, a la vida trobes quelcom que t’enamora i ja et queda per sempre. El primer que vaig aprendre quan tenia 13 anys va ser una mica de flamenc amb la guitarra. Després ho vaig deixar. Als vint i escaig ho vaig tornar a agafar. Fa quinze anys, un altre cop. Entremig he tocat blues, salsa, música de ball, jazz... M’agrada tant Miles Davis com Camarón de la Isla. Em posen la pell de gallina. 

Quines són les seves influències?
En el flamenc, sens dubte, Paco de Lucía i Camarón, que són els dos revolucionaris. El flamenc té un abans i un després d’aquests dos artistes. I, pel que fa al jazz, Miles Davis, que va canviar aquest estil musical almenys tres cops en el segle passat. Per això, nosaltres toquem temes de Paco de Lucía, de Camarón, i dues peces de Miles Davis. L’any 70, quan deia que m’agradava Camarón em deien “no, això no és flamenc”, i ara no hi ha dubte. Ens han influït a tots.  

Quan fa que va fundar el grup?
Fa cinc anys a Barcelona i encara queden alguns dels membres de la primera fornada. De fet, el bailaor, el cantaor, el guitarrista i un dels saxofonistes són de la primera època.

Ens presenta els components del grup que actuen aquest vespre? 
El guitarra flamenc és Marc López. És un jove que té molt de talent i molta sensibilitat. El cantaor és Miquel Fernández, un gitano del barri d’Hostafrancs de Barcelona, de la família de la saga andalusa dels Turronero. El bailaor és Sergio Quesada, informàtic de professió. És molt pur i molt avantguardista a la vegada, s’atreveix amb tot, i això és difícil de trobar. La bailaora és Rebeca Monasterio, de l’Hospitalet, tremenda i molt valenta, ja que quan sona Maria de West Side Story la continua ballant com si fos flamenc del segle passat, amb puresa. Gabriel Amargant és per mi un dels millors saxofonistes espanyols, i també ve un trompetista argentí de primera, Guillermo Cagliero. I jo mateix, que soc com el catalitzador. Però aquí no n’hi ha cap. Tots opinem i fem, encara que l’última paraula la tingui jo. Avui en dia t’ho has de fer tot,  pàgina web, mànager...

I una darrera curiositat: per què el nom d’Oleándole?
Primer va ser Oleando: haciendo oles i haciendo olas. Visc a la Barceloneta i això em va inspirar. Després, com que ja hi havia algú altre que es deia Oleando, el vaig canviar per Oleándole i el vaig registrar. I Oleándole també és Ole and ole, encara que no va ser la meva intenció. La meva, però, era fent oles i olas. 

 

Ramon olivares
oleándole
Número de vots: 13
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic