Ray Vüilsen: buscar l'equilibri sense caure en la simetria
El fotògraf ordinenc exposa fins al 26 d’octubre a la Buna la sèrie ‘Horitzons’.
Fotògraf i enginyer, matemàtic, viatger i també navegant. Aventurer, en fi, que ha trepitjat els cinc continents –li falta l’Antàrtida, però no ens posarem ara llepafils– des que fa deu anys va deixar Ordino per estudiar, primer; treballar, després, i veure món i gent, sempre. Doncs tot això és Ray Vüilsen (1985), i no necessàriament en aquest ordre. I ahir va inaugurar a la sala La Buna la seva primera exposició. Es diu Horitzons i són de fet tres exposicions en una: la primera, la més convencional –i diem això pel format–, són una desena d'imatges i que toquen la fotografia de viatge -entre l’exploració, el reporterisme i l’etnografia-, que ens ha ensenyat el National Geographic. La segona, més experimental, és una estupenda sèrie de paisatges panoràmics; i la tercera, que fascinarà a molts –especialment els neòfits–, proposa un viatge pels cinc continents en realitat virtual, incloses les ulleres reglamentàries.
Fins aquí, el que veuran a La Buna. Però, què hi ha al darrere d’Horitzons? Doncs és obvi: l’intent de compaginar les seves dues dèries: el viatge és una experiència “inspiradora i disruptiva, perquè genera molts inputs que després has de digerir”; amb la càmera al coll, diu, “mires d’una altra manera, coneixes més gent, ets en un lloc d’una manera més intensa”.
Es tracta, en fi, de convertir el viatge en alguna cosa més que haver estat en un lloc determinat; i la fotografia, en alguna cosa més que pura tècnica. En què? En una mena de toc d’atenció conservacionista: resulta que les cinc panoràmiques –set, de fet, si hi hi afegim el Cataperdís, caram, i la Via Làctia des de la Sierra peruana, a 2.500 metres d’altitud– presenten cinc paisatges “totalment intactes”, que no han estat trinxats per la presència humana: “Encara n’hi ha, i espero contribuir a generar aquesta consciència que cal preservar-los.” Una glacera a Islàndia –avui, ja ho saben, convertit en destí de moda–; el Carib vist des de la caldera d’un volcà adormit, posem que en una de les Grenadines; el llac Blanc, a Mongòlia, on la meitat de la població encara és nòmada i viu en pràctiques iurtes que es desmunten en mig matí però que mouen, aix, en cotxe; l’altipla peruà i el desert etíop.
Cadascun d’aquests racons de món Vüilsen el completa amb un parell de fotografies de caràcter més periodístic –retrats, fauna salvatge, escenes quotidianes–, però és evident que les ninetes dels seus ulls són les panoràmiques, que requereixen molta constància, fortuna –per exemple, que no t’enxampi una tempesta tropical– i certa perícia tècnica per dominar l’exposició múltiple –cada panoràmica està construïda amb una desena o més de fotografies– i un grapat de principis ben senzills i que sonen com màximes vitals. Per exemple? Buscar l’equilibri sense caure en la simetria. I tot això, gràcies a la fotografia amb què –diu– s’instal·la en una ciutat i hi imparteix un taller que li permet a la vegada imbuir-se de la idiosincràsia nativa. Al gener marxa a Nova Zelanda. No els venen ganes de dir-se Vüilsen?