Records (andorrans) de la Lluna

El fragment de roca lunar de l'última missió Apol·lo que Kissinger ens va negar, i la tricolor que va viatjar a bord de l'Apol·lo 16 i que Vicenç Mateu va penjar al despatx de Sindicatura: petit i andosí homenatge a Neil Armstrong, amb motiu del 50è aniversari del periple pel Mar de la Tranquil·litat.

Doncs ja ho veuen aquí al costat: vam estar a punt, a punt de rebre un trosset de roca lunar. Concretament, del carregament que l’Apol·lo 17, l’última missió del programa que va portar l’home a la Lluna, que va tornar a la Terra amb 110 quilos de pedres que el departament d’Estat nord-americà es va dedicar a trossejar i repartir en senyal de bona voluntat entre les nacions més o menys amigues. La missió va tenir lloc entre el 7 i el 19 de desembre del 1972, i dos dels seus tres tripulants –Eugene Cernan i Harrison Schmitt– són els últims astronautes que s’han passejat pel satèl·lit.

Tot això, en fi, ho trobaran a la Viquipèdia. El que no hi trobaran és que nosaltres havíem de ser una de les 135 nacions agraciades amb un pedrot excavat exactament a la vall de Taurus-Littrow, al fons del segon cràter, a mà dreta. Però ens en vam quedar amb les ganes. Ho explica un memoràndum dirigit a Henry Kissinger, aleshores conseller de seguretat amb Nixon, datat el 21 de juny del 1973. Un sensacional document desclassificat tres cursos enrere per la CIA –ni més ni menys– que entre la vintena de brevíssims apunts sobre les disposicions que requereixen el vistiplau del totpoderós i controvertit Kissinger en té una de titulada Removal of Andorra from the List of Moon Rock Recipients i que diu exactament així: “Approved the removal of Andorra from the Apollo 17 Moon Rock gift list due to the current dispute between Andorra’s co-sovereigns over control of its foreign relations”. Va dir que sí: “HAK has seen”, diu un segell estampat a la primera pàgina. HAK és l’acrònim de Henry Alfred Kissinger. Vaja, que ens en vam quedar sense per culpa dels excel·lentíssims Coprínceps, a l’època Martí Alanis i Pompidou, que no es posaven d’acord sobre com s’havien de gestionar les nostres relacions exteriors.

Una llàstima i un molt pintoresc episodi que és especialment oportú rescatar ara que s’acosta el 50è aniversari de passeig lunar d’Armstrong. Va ser, segur que ho recorden encara que no hi fossin, el 21 de juliol del 1969, una miqueta abans de les 4 de la matinada hora d’aquí. El cas és que el de la pedra lunar, per dir-ho a la manera de Wilkie Collins, no és l’únic record que ens vincula ni que sigui remotament a la carrera espacial. Fa un parell d’anys, Ludmilla Lacueva, Casi Arajol i l’aleshores síndic, Vicenç Mateu, ens van posar sobre la pista de la tricolor que tenen aquí al costat.

La veritat és que no sembla gran cosa, però atenció, perquè aquest tros de roba vella va viatjar a la lluna amb l’Apol·lo 16, l’abril del 1972, una missió que mereix el nom de diplomàtica perquè la NASA es va prendre la molèstia d’embarcar-hi les banderes de totes les nacions del món, passejar-les fins a la Lluna i, de tornada a casa, repartir-les país per país. A nosaltres ens va tocar el 6 de desembre d’aquell mateix any. El cònsol ianqui a Barcelona, Robert W. Zimmermann, es va plantar al teatre Cristall d’Escaldes amb la banda i el cor de la Sisena Flota, que no és poca cosa, per entregar-li la bandereta al síndic Escudé, que el va correspondre amb una medalla commemorativa que, segons la brevíssima nota que en va publicar La Vanguardia, consistia en “un escudo en bronce de los Valles”.

Lacueva diu que va ser un gest de desgreuge amb què el bon Zimmermann volia netejar la pèssima imatge que el Nadal anterior havia deixat per aquí dalt un grup de marines desembarcats a Barcelona directament de Vietnam i que es van dedicar a destrossar l’hotel on s’allotjaven. Ves tu a saber on ha anat a parar la medalleta que li va imposar el síndic Escudé. La bandera lunar, en canvi, va ser rescatada per Mateu del magatzem on havia anat a parar, i la va penjar en un lloc de privilegi al despatx de Sindicatura. Caldrà veure si la seva successora, Roser Suñé, l’hi manté. Un últim detallet, que devem a la perspicàcia i la memòria de Casi Arajol, és a l’escut de la bandera: si s’hi miren bé, comprovaran que els ianquis van tunejar la mitra del quarter episcopal, oportunament reconvertida per a l’ocasió en un simpàtic, episcopal coet.