Records del carrer Entença

Sergi Mas evoca el pas per la presó Model: el van pescar a la vaga general del 1951 i s’hi va passar un mes i mig.

Va ser un mes i mig. Potser dos. Diu que no recorda haver passat gana. Ni fred. I que tampoc no el van estomacar. A la comissaria de Via Laietana, sí, però a la presó Model, no. Això sí: el van pelar al zero i durant sis o vuit setmanes va compartir una cel·la de la quinta galeria de la presó Model amb sis presos més, capturats com ell el 22 de març del 1951 –quan va tenir lloc a Barcelona la primera vaga general del franquisme–. Amb sis presos i, és clar, també amb els polls, les xinxes, els escarabats i altres bestioles que corrien per l’habitacle. Per rentar-se tenien una pica i un forat al terra, en un racó, sense vano, per fer pipí o el que fos. Per dormir, ni llit ni res: un matalàs i avall.

Gràcies a un veí de l’escala que treballava als jutjats, els pares li van fer passar d’estranquis un manyoc de paper vell, i va poder dibuixar un joc de cartes amb què matar el temps. De passada, es va guanyar una certa popularitat entre els camarades d’infortuni. També va perpetrar uns esbossos de la cel·la que avui tindrien un cert valor documental, diu, i que apareixeran el dia que obri les caixes en què ha anat empaquetant sis decennis de vida a cal Duró d’Aixovall. Tota la seva història a Andorra. Perquè Sergi Mas es muda, però aquesta és una altra història.

Fins que un bon dia, en fi, el van deixar anar. Sense judici ni res. Perquè sí. Un tiet, diu, li va demanar a un “escrivent” que coneixia i que feia hores extres en una comissaria –un confident, vaja– si li podia “arreglar” l’espinosa qüestió dels antecedents. Va desembutxacar les 2.000 pessetes que li demanava i al cap de dos dies, assumpte solucionat. Fins que el 1957, quan ja rumiava instal·lar-se a Andorra i va anar a comissaria a sol·licitar el passaport, va resultar que estava fitxat: “Agitador de masses.” Sergi Mas, agitador de masses, deia la fitxa policial que li havia obert el gris de Via Laietana el març del 1951!

Doncs sí: va ser a la vaga general d’aquell any, tres setmanes després de la cèlebre vaga dels tramvies en què també va participar i en què també el van acabar enxampant. En aquella ocasió, i amb els companys de la Llotja, es va dedicar a desmuntar un banc de pedra de la Ciutadella i el va plantificar a les vies del tramvia que sortia de Trafalgar i anava cap a Badalona: “Eren unes baluernes enormes, els havien portat d’Itàlia i en dèiem tancs. En fi, que vaig posar-me a llançar pedres, els tramviares van baixar, lògicament emprenyats, i em van agafar fins que va aparèixer la parella de grisos. Ja em veia a Via Laietana, però de sobte un d’ells se’n devia compadir perquè va i em diu: ‘Venga, chaval, vete para tu casa. Pero si te pillamos otra vez no te soltamos’.”

Era l’1 de març, i se’n va deslliurar pels pèls. Però no en va tenir prou i tres setmanes després, quan la vaga general, hi va tornar: aquesta vegada, tot sol i endut per una mena d’esperit contestatari –“estàvem tips de les cues per tot, de la cartilla de racionament i de la misèria”–, però sense cap vincle amb els piquets de la CNT que havien organitzat la vaga –i entre els quals hi havia el seu pare–. Se’n va anar al mercat de la Boqueria i li va donar per abaixar la persiana de l’única parada que estava oberta: una xarcuteria: “Acabava d’enfilar-me al taulell, tan satisfet, quan sento una estrebada: els grisos, una altra vegada! Em van fer passar al despatx, i quan vam ser uns quants desgraciats com jo ens van fer pujar a una furgoneta, i ara sí, cap a Via Laietana.” Va passar un parell de dies al calabós fins que li va tocar declarar: “A ver, usted, ¿cómo se llama?” “Sergio, deia jo” “¿Y qué mas?” “Mas” “Mas, ¿eh?” “Sí, señor: Mas”. I em clava un mastegot: “Así aprenderás a chulearme. ¿Qué mas?” “Mas... Balaguer”. I una altra plantofada, “potser no tan forta com la que em va clavar el bisbe Mondrego el dia de la confirmació, la veritat sigui dita”. I cap a la Model de pet.

De Ferrer i Guàrdia a De la Rosa, passant per Viadiu

Sergi Mas va desfilar per la presó Model –situada al carrer Entença de Barcelona– pocs anys abans que hi anés a espetegar Francesc Viadiu. L’autor d’Entre el torb i la Gestapo, que el 1952 havia tornat a Barcelona sota la falsa promesa que no el sotmetrien a consell de guerra, va ser condemnat a vint anys de presó pel delicte d’“adhesió a la rebel·lió”, que era el surrealista expedient amb què la justícia franquista condemnava els càrrecs que després del cop d’Estat del 18 de juliol del 1936 s’havien mantingut lleials a la legalitat republicana. Viadiu va ser finalment indultat, però abans va haver de passar onze mesos a la Model. En va deixar constància a L’Hostal d’Entença, una mena de memòries que completa la seva diguem-ne trilogia de guerra i postguerra, juntament amb Delegat d’Ordre Públic a Lleida la Roja, i Entre el torb i la Gestapo, tots tres publicats per Rafael Dalmau.

Clausurada definitivament el juny passat, la Generalitat ha organitzat durant tot l’estiu i fins al 26 de juny una exposició sota el títol La Model ens parla: 113 anys, 13 històries, que es completa amb un itinerari per les instal·lacions. I aquesta excursió és la que Maria Rosa Viadiu, la filla del nostre home d’avui, juntament amb Claude Benet, van fer fa tot just una setmana. Diu Maria Rosa Viadiu que la Model d’avui té poc a veure amb la que ella va conèixer, als anys 50. I probablement tampoc amb la Model de Ferrer i Guàrdia, que hi va estar detingut arran de la Setmana Tràgica, abans de ser afusellat, l’octubre del 1909; ni amb la dels quinquis dels anys 70, la del Vaquilla (anys 80) o la de Javier de la Rosa (1994), per dir alguns dels presos més cèlebres que hi han passat des que va obrir oficialment les portes, el 9 de juny del 1904.