Refugiats: qui, quan i per què

Cal Pal repassa en una monumental exposició el paper d’Andorra com a terra d’acollida des de les guerres carlines fins a la crisi d’Ucraïna.

Es deia Elieser Ludi Goldwein, i era un jueu holandès que vivia ocult des del 1942. Després de travessar mitja Europa i de dos intents fallits, aconsegueix per fi passar a Espanya. Era el juliol del 1944 i ho va fer per Andorra. Un cas similar al Fiet Andriesse-Hess, ella, jueva holandesa. Amb el pare deportat, passa clandestinament a França el març del 1944. El marit cau a mans alemanyes, però ella té la bona fortuna de poder entrar a Andorra amb un grup de refugiats. La berlinesa Lilo Kohen, l’alemanya Ruth Durlacher-Horn i el resistent Dimitri Mouthon, per no parlar del molt més conegut de Karla Kimhi, que el 2015, quan tenia 85 anys, es va plantar al despatx del cap de Govern per donar personalment les gràcies a l’acollida que ella i la seva família van rebre el novembre del 1942, són altres casos de fugitius que van veure la llum de la llibertat gràcies a l’hospitalitat, en ocasions complicitat, que van trobar entre els andorrans de l’època.

Tots ells formen part de l’epopeia dels passadors a la II Guerra Mundial, probablement el moment que encarna millor el paper d’Andorra com a terra de promissió. Es calcula que un 10% dels 80.000 evadits –militars, polítics i jueus, principalment– que van creuar pels Pirineus camí de la relativa seguretat que els oferia l’Espanya franquista ho van fer pel nostre país, en un capítol prou conegut gràcies a les monografies de Claude Benet (Guies, fugitius i espies), Roser Porta i Jorge Cebrián (Andorrans als camps de concentració nazis) i Josep Calvet (Les muntanyes de la llibertat). I constitueix també el capítol central de Refugiats, estupenda introducció a un fenomen pel que es veu atemporal, que va obrir ahir a cal Pal de la Cortinada i que es podrà visitar fins al 7 de gener de l’any que ve. 

Una proposta quasi monumental, comissariada per Xavier Llovera i que –això és probablement el millor de tot– inclou  un completíssim paquet d’activitats paral·leles: per començar la monografia Andorra i la Guerra Civil espanyola, patracol que recull el fruit de les investigacions de l’historiador Pau Chica sobre aquest període decisiu que es presentarà el 12 d’abril a cal Pal. Però és que a més s’han programat quatre conferències més: Andorra i els carlins, a càrrec d’Albert Villaró, al maig; L’evasió de pilots aliats i militars polonesos, per Claude Benet, al juny; La França de Vichy i Andorra, per Jordi Guillamet, al setembre, i al desembre, atenció, Andora i la II Guerra Mundial, un tastet de la segona monografia que sobre aquest període que està preparant Chica, i que es publicarà l’any que ve. La cirereta de tot plegat serà l’obra de teatre Jo dic mai més, escrita i protagonitzada per Ferran Castells i dirigida per Teresa Devant, que s’estrenarà a la tardor.

L’allau de refugiats de la II Guerra Mundial va tenir com a pròleg el que havia provocat la Guerra Civil espanyola entre el 1936 i el 1939. Es calcula que prop de mig miler d’aquells catalans i espanyols que van passar per casa nostra s’hi van acabar establint, ells i les seves famílies, i van jugar un paper estel·lar en el desvetllament econòmic, social i cultural d’aquella Andorra que emergia a la modernitat: a cal Pal se’n recorda la peripècia d’un grapat d'especialment significatius –Joaquim Baldrich, Josep Viladomat, Andreu Claret, Antoni Forné, Francesc Viadiu i Antoni Vilanova– però van ser molts més. També hi té un raconet la llegenda negra dels passadors, a què la sèrie de reportatges que el periodista Eliseo Bayo va publicar el 1977 a la revista Reporter va donar carta de naturalesa, i que té en El andorrano de Joaquín Abad l’epígon més conspicu.

Però hi va haver fugitius abans, i n’hi ha hagut després. I això és el que també ens explica Refugiats. Entre els primers es retrotrau a les guerres carlines que van sacsejar Espanya durant gran part del segle XIX. Els carlins van comptar històricament amb les simpaties del copríncep episcopal i l’hospitalitat, quan va caldre, de les grans cases pairals. Però van perdre, i allí comença la primera onada. La segona es produeix durant la I Guerra Mundial: no tindrà res a veure, des d’un punt de vista quantitatiu, amb l’allau dels anys 40, però es calcula que dos centenars i mig de desertors francesos van refugiar-se a la neutral Andorra. I la tercera, ja en ple segle XX, amb els cinc eritreus acollits el 2006, les tres famílies sirianes que van arribar el 2018, i els prop de tres centenars d’ucraïnesos que van venir fugint de la invasió russa.

Refugiats, en fi, explica el paper d’Andorra, tant de les autoritats com dels ciutadans, en aquestes successives onades, com se’ls va acollir i ajudar, quines van ser les motivacions que van portar els nostres padrins a actuar com ho van fer, i quin és el lloc que ens pertoca dintre dels grans marasmes bèl·lics dels segles XIX i XX. Potser això ens ajudarà a saber com cal reaccionar davant de les onades de refugiats que, sens dubte, ens continuaran arribant en el futur, víctimes probablement abans del canvi climàtic que no de les guerres.