Reig Roqueta, en paper (per fi)

La Fundació Reig publica una monografia amb 170 imatges del llegat del fundador de la nissaga i pioner de la fotografia andorrana.

De vegades es produeixen miracles, com el que va tenir lloc cert dia de mitjans dels anys 90, quan al cap de casa de cal Rafeló va aparèixer una caixa amb 303 plaques de vidre i negatius plàstics datats entre el 1900 i el 1940 i fruit de la dèria de Julià Reig Roqueta (Sant Julià de Lòria, 1875-1945). Òbviament, és molt probable que la caixa hagués estat sempre allí, però pel motiu que fos va quedar en un racó i va haver de passar mig segle perquè algú s’hi tornés a fixar.

Aquell tresor de vidre i nitrat de cel·lulosa documentava de manera personalíssima d’una banda la vida quotidiana de la família Reig, de l’altra, els grans esdeveniments que van anar puntuant la vida laurediana de la primera meitat del segle, des de la construcció de la fàbrica Reig a l’electrificació i la inauguració de la carretera de la Seu, i ho rematava tot amb una sèrie de retrats d’amics, veïns i treballadors de la mateixa fàbrica que constitueixen un impagable document etnològic. Els tres centenars de negatius es van restaurar d’urgència, el 2011 la família en va cedir còpia digitalitzada a l’Arxiu Nacional i un centenar de fotografies van protagonitzar la monumental exposició de comiat del museu Fàbrica Reig, la tardor del 2021.

Faltava la cirereta del pastís, que arriba ara en forma de monografia, que publica naturalment la Fundació Reig i que inclou 170 reproduccions, més de la meitat del llegat de Reig Roqueta. Un festival per a qualsevol que estigui interessat en la història de Sant Julià a la primera meitat del segle XX i que ajudaran a posar l’autor al lloc d’honor que li correspon, al costat del grapat de pioners de la fotografia andorrana. Això és el que fa el conservador dels fons fotogràfics de l’Arxiu, Isidre Escorihuela, que en un suculent text introductori no dubta a posar Reig Roqueta a la dreta de Joaquim de Riba Camarlot, Josep Lluís Molné, José Claverol, Guillem de Plandolit i Pau Xavier d’Areny-Plandolit els pares fundadors de la disciplina entre nosaltres. El llegat del nostre home d’avui, conclou, “constitueix un magnífic treball de fotografia costumista i de retrat, i el millor seguiment de les obres i de la inauguració de la carretera que unia el Principat amb Espanya”.

Hi ha estampes canòniques, com el retrat del pastor Borges de Bixessarri al santuari de Canòlich, datat el 13 d’abril del 1905 –el bon Borges tenia 85 anys: havia nascut el 1820!– i que ell tot sol ja li asseguraria a Reig Roqueta un lloc de privilegi en la història de la nostra fotografia: “L’enquadrament és canònic. El pastor està ben disposat al centre de la imatge, al mig de la porta i ben equilibrat amb les dues finestres laterals. És un retrat magnífic”. Però és que hi ha molt més. Escorihuela es fixa en la dificultat considerable que requeria la fotografia plein air en aquells pioners que havien de carregar l’equip –trípode inclòs– a lloms d’un matxo. Disparar un fotografia, “muntar els estris, buscar l’enquadrament, enfocar i fer el clic definitiu”, diu, podia requerir entre deu i vint minuts de feina. Comparem-ho amb les ràfegues amb què avui metrallem amb els nostres mòbils.

Reig Roqueta va practicar el paisatgisme diguem-ne pictorialista, amb un bon grapat de vistes lauredianes, però són insubstituïbles les seves fotografies d’intenció més documental, com el seguici fúnebre que a principis del segle XX va retratar a la plaça Benlloch (el va acompanyar fins al cementiri que aleshores hi havia darrere l’absis romànic de Sant Esteve, i en va deixar les úniques fotografies que se’n coneixen), la lectura d’una sentència de nou a la plaça de la capital, que no és la que va condemnar a mort l’escaldenc Manuel Bacó, el gener del 1896, però que la complementa, i la visura que va fotografiar a la Caülla.

Però on Reig Roqueta excel·leix és en el retratisme. Com diu la presidenta de la fundació, Déborah Ribas, “en casdascun d’ells es percep la vocació artística que reflecteix les característiques físiques, l’expressió, la personalitat i l’estat d’ànim de les persones que hi apareixen”. El volum es completa amb un article de Teresa Rodrigo que repassa la petja laurediana en els viatgers vuitcentistes que van desfilar per aquí dalt (Boucoiron, Deverell, Lequeutre, Almirall, Perret, Aladern, Osona) i la veritat és que jo de vostès correria a la llibreria a reservar-ne un exemplar.