Reivindicació de l’últim mestre

Manel Gibert i Txema Díaz-Torrent celebren amb una carpeta de làmines els 90 anys de Sergi Mas. Edició limitada i no venal a càrrec d’Editorial Andorra.

90 anys. Sergi Mas fa demà 90 anys. Altíssima ocasió que Manel Gibert i Txema Díaz-Torrent, dos dels moltíssims deixebles que el mestre ha anat cultivant al llarg de la seva fecunda vida, han aprofitat per bastir un artefacte tan  insòlit entre nosaltres com és una carpeta –així li’n diuen– que sota el lema Hi floriran grandalles recull una vintena de làmines extretes d’obres seves o d’obres il·lustrades per ell, més l’aquarel·la inèdita que tenen aquí al costat, un relat esporgat de Cassigalls i un dels segells que va crear per a la Poste. Tot plegat, en una edició limitada i no venal, que cal encarregar directament a Editorial Andorra –no podia ser en aquest cas una altra– i que es distribuirà, és clar, a partir de demà.

No es tracta, atenció, d’una antologia ni de res que se li assembli, sinó d’una selecció sortida del gust personalíssim dels dos editors, amb un “subtil fil conductor que ho lliga tot”, diu Díaz-Torrent: “La cultura popular, la natura, les escenes narratives –perquè Sergi Mas és un narrador d’històries, faci el que faci–, els paisatges idealitzats...” Hi ha dibuixos, pintures i gravats, fins i tot un joc de caplletres, sensacional –Sergi Mas ha creat desenes de tipografies, una de les rareses més singulars de la seva obra portentosa– però no escultures, ex-libris ni cartells, que mereixen un capítol a part i que ja va tenir una primera aproximació amb Antologia de gravats i cartells. Tot plegat, en fi, constitueix el testimoni de la “meravella” enlluernadora que és l’obra de Sergi Mas, en les exactes paraules d’uns editors entregats com es veu a la causa.

Hi floriran grandalles és el fruit d’una dèria quasi personal de tots dos, però no substitueix, adverteixen, l’antologia definitiva que mereix el mestre, “el llibre de luxe amb aparell crític i il·lustracions de gran format, completat amb uns itineraris per seguir la seva obra per carrers i edificis públics”. Una ocurrència que faria justícia, diuen, a la “qualitat i a l’esperit de l’obra de Sergi Mas”, i en la qual les institucions s’haurien d’implicar de forma directa i immediata, “perquè la seva obra no ha  sigut prou divulgada, no se’l coneix prou i no se l’ha valorat justament: mereix, sens dubte, un reconeixement major”.

Els que n’han seguit devotament la trajectòria, que són legió, ho tindran claríssim. Per als que no, els autors insisteixen en el caràcter absolutament excepcional de l’obra i de l’autor: “Sergi Mas és un dels últims grans coneixedors, a la vegada que estudiós i perpetuador, de l’art i les tradicions d’Andorra i dels Pirineus. Hi ha poca gent que pugui parlar amb la propietat, per no dir la generositat, amb què pot fer-ho ell de tots aquests àmbits. Hi ha altres noms destacables en àmbits determinats, però pocs com ell han cultivat camps tan diferents. Ni ara ni en el futur es podrà parlar de les lletres i de les  arts a Andorra sense tenir en compte la seva aportació.”

Exageren? Només cal fer un cop d’ull a una obra enorme, singularíssima, que ha tocat totes les tecles, que s’inspira en la tradició i que n’és un continuador militant, i que si ha tingut un defecte és que sempre ha transitat als antípodes de modes i convencions: “Si s’hagués decantat per la comercialitat probablement hauria fet fortuna, però al capdavall sempre ha escollit el que més li interessava: elevar les arts aplicades a categoria d’arts majors. I ho ha fet sent com és un pintor excepcional, un escultor de primera i un gravador minuciós.”

Què en quedarà, de la seva obra? “Tot, perquè no hi ha obra menor. Un Sergi Mas no és una obra simple: l’enriqueix amb el context, l’humor, l’esperit crític, el cop de geni creatiu i l’ofici.” Fins i tot la seva breu obra narrativa, que s’inspira obertament en la tradició oral i el venerable art de la tertúlia, de la qual ell és un dels últims exponents: “Sergi Mas és un intel·lectual disfressat de pagès llec. Els seus contes tenen la capacitat extraordinària d’encantar els oients. En definitiva, quan el Sergi acaba qualsevol creació, una aura mítica l’embolcalla”. Es podia dir millor?

Sense fira però amb cartell

No podia faltar. El cartell amb què cada curs, i des del 1981, dona la benvinguda a la tardor i posa cara a la Fira concurs de bestiar. Sí, la fira s’ha suspès, però Sergi Mas ha complert amb la tradició i ha executat aquesta filigrana, que quedarà per a la posteritat com a testimoni de l’any de la pandèmia. Se n’ha anat fins a Anyós per retratar la placeta de casa Joan Pere. Els senyors de la casa, amb mascareta, com mana el ministeri de Salut, i les bèsties una mica a la seva, inclòs la Rubia, la gossa d’atura que no falta mai als cartells de Sergi Mas. La casa del segon terme és una llicència artística, en lloc del bloc modern que avui s’hi aixeca, i al fons, enfilada a la muntanya, tampoc no hi podia faltar cal Cremat.