Rere la pista d’Anníbal

Un reportatge del ‘National Geographic’ revifa les especulacions sobre la ruta pirinenca del cartaginès, amb possible deriva andosina.

Especulàvem l’altre dia amb la més que probable presència romana en territori andosí –la resposta era que sí, tot i la falta d’evidències definitives– i avui ens n’anem una mica més enrere encara i amb el que ha sigut un tema clàssic de la història antiga, branca pirinenca: per on van passar, els 90.000 soldats, els 12.000 genets i, atenció, la quarantena d’elefants amb què Anníbal pretenia atacar Roma per la rereguarda, és a dir, penetrant pels Alps a la península Itàlica, que els estrategs romans consideraven erròniament inexpugnable? 

Som a l’estiu del 218 abans de Crist, i Anníbal i els seus homes (i quaranta paquiderms, no se n’oblidin) s’havien plantat a l’Ebre després d’arrasar Sagunt. Si en parlem avui és perquè l’últim número del National Geographic hi dedica un sensacional reportatge amb aportacions no direm que inèdites però que ens han servit per especular sobre una hipotètica deriva andosina de l’exèrcit cartaginès. Fa uns anys ja en vam parlar, aleshores amb l’excusa d’Anníbal i els seus elefants a través de la Cerdanya, amb estupendes il·lustracions de Jordi Planelles i on Oliver Vergés proposava l’actual Ascó com a punt de pas dels cartaginesos. Que venien, recordin, d’arrasar Sagunt, qualsevol els bufava l'orella.

Des d’aquí, diu Vergés, devien evitar prudentment la via més facil i natural, que era la del Perthus, a l’Empordà, per no alertar les colònies gregues aliades de Roma, i enfilar per l’interior cap als Pirineus. Intuïa que Anníbal va dividir l’exèrcit en tres columnes: una va pujar pel Berguedà, va passar per Gósol i Josa i d’aquí cap a la Cerdanya, per acabar travessant els Pirineus pel coll de la Creueta; el gruix de la tropa ho va fer pel coll d’Ares, i una tercera, pel coll de la Perxa. Vergés deixava la porta oberta que algun cos de l’exèrcit cartaginès s’aventurés pel Valira i passés per casa nostra.

El National Geographic segueix la hipòtesi de l’historiador català Oriol Olesti i sense donar gaires detalls sosté que Anníbal devia seguir el curs del Segre fins a la Cerdanya per baxiar cap al Rosselló pel coll de la Perxa. I s’agafa als jacimets arqueològics del Castellot de Bolví i del Tossal de Baltarga, destruïts en combat per unes tropes que podrien ser cartagineses (romanes, en canvi, no, perquè encara faltava més de mig segle perquè els romans pul·lulessin per aquí). Ni una paraula sobre un possible camí andorrà, tot i que –no ho oblidem– Polibi assegura que abans de creuar els Pirineus Anníbal va haver de derrotar les tribus locals, entre les quals els nostres andosins.

Què hi diuen, els nostres historiadors? Alan Ward, que s’ha interessat especialment pel període clàssic (Els andosins en el context cultural de la II Guerra Púnica, Roman commercial networks in the eastern Pyrenees), coincideix amb Vergés que l’exèrcit cartaginès era massa gran com perquè travessés els Pirineus per un sol pas: el coll de la Perxa devia ser el punt central, però és probable que alguna ala passés pel coll d’Ares, al massís del Canigó, i –per què no?– que algun cos de l’exèrcit “a prop” d’Andorra: “Jo apostaria per una combinació de vies: pel que fa a Andorra, no parlaria ni d’un destacament petit. Com a molt, exploradors”.

Menys és res, tot i que no hi ha ni una sola resta arqueològica, recorda Ward,  que demostri que un soldat cartaginès va passar mai no ja per Andorra, sinó per la vall del Segre, que és ara mateix la hipòtesi majoritària entre els historiadors: “Tampoc ens ha d’estranyar, perquè estem parlant d’una única ocasió, no d’una ocupació més o menys llarga”.

Quim Valera (La romanització de l’Urgellet i Andorra) reivindica la hipòtesi de Jordi Pasques, que veu Anníbal i els seus elefants pujant per la vall del Llobregat i anant a espetegar a la part alta de la Cerdanya, i d’aquí al coll de la Perxa. Un itinerari “molt versemblant”, diu, que només falla en un detall: que seguint aquesta via els cartaginesos haguessin deixat de costat Baltarga i el Castellot. Per resoldre aquest puzle, el que fa Valera és aventurar una nova hipòtesi: la del camí de la sal, que pujava des de Cardona i Solsona, vorejant el Cadí i anant a raure a l’alta vall del Segre posem que al Baridà, i d’aquí cap a la Cerdanya: “Era una ruta antiquíssima, coneguda des del Neolític, intermèdia entre la hipòtesi clàssica (i avui quasi descarada) que fa pujar Anníbal per la vall del Segre, i la de Pasques, que encaixa també amb el que sosté Olesti i que permet explicar perquè El Castellot i Baltarga van ser destruïdes en una època tan remota”. 

Al que no dona cap possibilitat Valera és, però, a una hipotètica via andosina. Ni tan sols les engrunes d’uns exploradors perduts: “Anníbal buscava el coll de la Perxa. La vall de l’Arieja li quedava molt allunyada. Per tant, és altament improbable que passés per Andorra. No hauria tingut cap sentit”. Llàstima.