Diari digital d'Andorra Bondia
Virginia Yáñez, als teclats; Dante Falótico (bateria), Marc Milián (baix) i Pablo Villar (guitarra) són Shuffle Express.
Virginia Yáñez, als teclats; Dante Falótico (bateria), Marc Milián (baix) i Pablo Villar (guitarra) són Shuffle Express.
La portada és obra de Martín Blanco, i l’ombra de la paret fa referència al pacte amb el diable –mirin les banyes i la cua– que la llegenda diu que va subscriure Robert Johnson.
La portada és obra de Martín Blanco, i l’ombra de la paret fa referència al pacte amb el diable –mirin les banyes i la cua– que la llegenda diu que va subscriure Robert Johnson.

Robert Johnson que esteu a l’infern


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Paula Ovejero / Portada: Martín Blanco

Shuffle Express presenta dissabte a l’FNAC ‘Old Man Blues’, dotze temes que toquen tots els pals del gènere.

Johnson, sí. Robert Johnson. El pare fundador del blues tal com el coneixem avui, autor d’un grapat de temes avui canònics –Love in vain, Me and the devil– traspassat abans, molt abans d’arribar als 30 i de qui diu la llegenda que en cert crossroad de Clarksdale, Mississippi, va fer un pacte amb el diable –com Mickey Rourke a El corazón del ángel: aquestes coses es veu que passen, a Nova Orleans i rodalies– i li va oferir l’ànima a canvi que Llucifer li concedís el do de convertir-lo en el millor guitarrista de la Via Làctia.

N’hi ha que opinen que la transacció es va arribar a consumar i que Johnson és, efectivament, el millor bluesman de la història universal. Shuffle Express, sense anar més lluny. El quartet que integren Pablo Villar, Virgínia Yáñez, Marc Milián i Dante Falótico ha titulat Old Man Blues el seu primer disc, que presenten dissabte al Fòrum FNAC i el 14 de juny al Jambo. Òbviament, el padrí del blues és Robert Johnson, l’ombra tutelar que plana sobre la dotzena de temes del cedè. A banda del que dona títol al disc, i en què Villar –que firma les lletres i la música de totes les cançons– dona ni més ni menys veu a un Llucifer que explica la seva versió dels fets de Clarksdale, un altre dels temes, Get out of my kitchen, remet directament en un altre dels hits de Johnson, Come into my kitchen. Així que estan avisats.

La cosa va per tant de blues. En totes les seves variants, des del swing al rock, passant pel funk, el calypso i naturalment el shuffle. L’han enregistrat al local encampadà del quartet, amb producció a càrrec del mateix Milián, i es tracta de la primera criatura de qui és probablement la banda de l’any. Com a mínim, una de les que més s’ha prodigat. I el que es prodigarà, perquè ja tenen una quinzena de bolos lligats per a l’estiu. Només a Andorra, i abans que Old Man Blues vegi la llum. Ha costat, arribar fins aquí. Exactament, tres anys, des que la tardor del 2016 l’antiga Velvet Blues Band, que ja arrossegava unes quantes hores de vol, va mutar en Shuffle Express: “Però quan ho has de compaginar amb les feines de dia, com ho fem tots els de la banda, t’has de prendre les coses amb paciència”, diu Villar.

Amb un Jameson a la mà

L’objectiu no és altre que donar testimoni que la religió del blues també es practica en aquest racó de món nostre, diu Villar, i que els Shuffle en són els seus profetes (amb el permís de Robert Johnson). Un gènere que entra “facilet” i que habitualment s’associa a una música “trista, lenta i avorrida”, admet, però que “té de tot, inclosos temes mogudíssims i sovint amb un punt d’humor. Encara que sigui negre. I això és el que hem volgut plasmar al disc”. Cinc de les dotze cançons de Old Man BluesBig Red Flower, Mongrel Dog, Get Out of my Kitchen, The Witch of Kilkenny i Legato’s Boogie– són noves de trinca; la resta formen part del repertori habitual de la banda, inclosos els seus diguem-ne hits: Maybe I’m a killer, Lucy Butterfly i Thirsty. Villar els repassa aquí baix un a un. Amb dues advertències prèvies. La primera: és veritat que hi abunden paios que no han tingut gaire sort a la vida, solitaris, rodamons, alcohòlics, expresidiaris i deixats de la dona. Però és que el blues és essencialment –i com el tango, diu– un lament musical: va néixer a les plantacions de cotó del Sud dels EUA, i era la forma com els esclaus es feien passar les penes. Què volien que en sortís. I la segona: convé escoltar-les amb un bon tub de whisky a mà. Preferiblement Jameson.

Som-hi, doncs. I en el mateix ordre que sonen al disc. Recordin que parla Villar.

Maybe I’m a Killer

Un home desperta en una casa que no és la seva i amb la reglamentària ressaca. Tot està desordenat i a la banyera hi ha, glups, una noia morta. L’ha pelat ell? Millor desaparèixer abans que algú s'ho pensi. Un clàssic de Shuffle, a ritme de swing.

Big Red Flower

Vol ser una cançó d’amor, però el sexe, ai, el sexe: ell li diu que durant el dia, que faci el que vulgui, però que a la nit la vol a casa... A ritme de calypso.

Hazelwood (20 years later)

Un paio torna al seu poble i acaba pelant el seu pare. Que consti que ho fa per protegir la mare. Sona més aviat funki. I és la continuació de The Last Beer pe+ro vint anys després, com diu el títol.

Mongrel Dog

Un gos petaner explica la seva història, amb el permís de Cervantes. A ritme de rock.

Get Out of my Kitchen

Com ja he dit, humil homenatge al Come into my Kitchen de Johnson. Que en la vida real faci de cuiner també hi té alguna cosa a veure. Un blues amb tots els ets i uts.

Old Man Blues

Llucifer explica la seva versió de l’incident del crossroad de Clarksdale. Un blues 100% Nova Orleans.

Bobby Brown Blues

La història d’un paio que neix a les muntanyes, creix a Nova Orleans i emigra finalment a Chicago per muntar-hi la seva banda de blues. Comença molt country folk, continua com un slow blues i acaba com un shuffle.

The Witch of Kilkenny

Hi evoquem Alice Kyteler, la primera bruixa irlandesa. Parlo de mitjans segle XIV, molt abans de les bruixes andorranes. Més que bruixa, viuda negra, que anava encadenant marits amb possibles. I sembla que els anava pelant. Però només la van poder 'trincar' i condemnar per fetillera. Llesta com una garsa, es va escapar. Quasi un rock’n’roll.

The Last Beer (20 years before)

El pare que hem conegut a Hazelwood, quan era jove i pobre com una rata i lluitava per mantenir la família. Robant. La cosa acaba a Hazelwood. I fatal. Un slow blues.

Lucy Butterfly

La Lucy és ballarina en un local de nit. Que no vol dir necessàriament prostituta. El paio que explica la història és client seu. O potser amic. La qüestió és que hi troba consol a totes les seves misèries. A ritme de rock.

Thirsty

En la pell d’un alcohòlic. Patètic. A ritme de swing.

Legato’s Boogie

Instrumental i molt ràpida, d’aquí el títol.

Andorra
dics
Jambo
Shuffle Express
Pablo Villar
Marc Milian
Virginia Yáñez
Dante Falótico
Robert Johnson

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte