Robert Pastor, historiador: “Les quinze dones executades per bruixeria les va condemnar Corts”

Corts, sí, i no la Inquisició, que va absoldre l’únic cas andorrà que va arribar a conèixer. És una de les conclusions més sorprenent d’‘Aquí les penjaven!’, monografia pionera en la matèria que Marinada exhuma vint anys després en una estupenda edició revisada i ampliada. Hi repassa un centenar de casos entre el 1471 i el 1661. Imprescindible.

Fa vint anys  la bruixeria pirinenca, no diguem ja l'andorrana, era terra incògnita.
Hi havia la monografia de Gallinier-Pallerola, La religion populaire en Andorre XVIe-XIXe siècles. Hi dedica un capítol al que ell en diu la superstició, que era naturalment la bruixeria. Hi deia que havia localitzat catorze sentències a suposades bruixes andorranes, i quan ho vaig llegir em vaig fregar les mans: era just el que necessitava. Però vaig cometre un error de passerell: pensava que com a molt m’hauria d’empassar 60 o 70 folis i ja ho tindria.

I no.
Quan vaig plantar-me a l’Arxiu i vaig demanar les sentències, em van començar a treure les caixes amb el fons del Tribunal de Corts. Caixes i més caixes. Havia de repassar cada expedient, un a un. Prop de mig miler de fulls fotocopiats, amb la dificultat afegida que cada acta l’escriu un notari diferent, amb una lletra endimoniada, i te’n trobes en català, en francès primitiu, fins i tot en llatí. La part diguem-ne bona, si es pot dir així, és que no fallava: el 99% de les dones que van merèixer l’atenció de Corts ho van ser acusades de bruixeria. Havia suat tinta, però ho tenia.

Va tenir la sort o la vista de ser el primer a intuir el potencial d’aquell material.
Vaig exhumar una vintena de processos datats entre el 1471 i el 1661 en què sortien referenciades un centenar de fetilleres, sanadores, curanderes, metzineres i endevinadores, els altres noms amb què es coneixen les bruixes medievals. Quinze d’entre aquest centenar sabem que van acabar al patíbul. Executades. Però segur que n’hi va haver més, perquè no de totes sabem com conclou el procés, i sens dubte hi va haver més processos que no s’han conservat.

Però li va passar per alt just el procés de Joana Call d’Engordany, àlies ‘la Sucarranya’, exhumat per Pau Castell i que conclou amb la truculenta vinyeta de l’esquarterament de la pobra dona?
Alguna se m’havia de passar, era evident, però que fos precisament ella dol de forma especial. És un cas especialment interessant, per la il·lustració i perquè va ser l’única, que sapiguem, que va ser esquarterada.

Quin crim nefand se li atribuïa?
L’acusaven d’haver enverinat uns veïns, cosa que va acabar admetent sota tortura, i a més va confessar haver-li besat el cul al dimoni, “fent-li homenatge i renegant de Nostre Senyor”, diu.
 
Què aporta aquesta reedició al volum del 2003 que va merèixer el premi Principat d’Andorra d’investigació històrica?
Aquella edició estava pràcticament esgotada, i hem aprofitat per revisar el text, actualitzar les notes i afegir-hi precisament el cas de la Sucarranya, amb un nou pròleg de Susanna Vela, que ja havia prologat la primera edició.

Les sentències més antigues que revisa es remunten al 1471, com la de la Sucarranya. Però aquell any n’hi va haver més.
Va ser la primera gran cacera. N’hi seguirien dues més, a mitjans segle XVI i al decenni del 1620. Són onades. El 1471, i a banda de la Sucarranya, cauen Esclarmonda Aymar i la Tarada, fixa’t quin sobrenom, totes dues veïnes d’Engordany. Aquest any es registra també una condemna a la foguera, que no consta que fos executada però que és absolutament insòlita a Andorra. 

Per què es produeixen, aquestes onades?
Hem de posar-nos en la pell d’aquella gent, generalment molt poc formada, i intentar entendre la seva mentalitat. Les catàstrofes havien de tenir una causa i un culpable, i el boc expiatori eren els més vulnerables de la comunitat, generalment dones grans i soles, vídues i amb pocs recursos, potser remeieres. Eren les sospitoses habituals. Quan es concentren episodis catastròfics, mal temps i mala collita, els casos de bruixeria es multipliquen.

Remeieres!?
Era una professió de risc: està documentat el cas d’una dona que denuncia la veïna perquè, sosté, ha causat la greu malaltia del fill de la casa. Dies després retira la denúncia perquè la mateixa veïna li havia portat un beuratge i el fill s’havia curat. Si el nen hagués acabat morint, aquella dona hauria tingut moltes probabilitats de ser acusada, jutjada i qui sap si condemnada per bruixa i executada.

Els principals protagonistes d’aquestes persecucions són els jutges de Corts, no els inquisidors, afirma al llibre. Això contradiu tots els nostres prejudicis sobre el Sant Ofici.
Aquest és un dels grans malentesos que convé desfer: l’única bruixa andorrana que va ser jutjada pel Sant Ofici va ser Joana Montanya, àlies la Toneta d’Encamp. Era el 1574, i l’acusaven d’haver enverinat un cert nombre de veïns. Hauria d’haver acabat a la forca, però la Inquisició de Barcelona, menys crèdula i més garantista que la justícia civil, va enviar un magistrat, Jeroni Morell, que se la va endur a Barcelona. Doncs bé, la va acabar absolent. Les quinze dones que sabem que van ser executades per bruixes ho van ser per ordre del Tribunal de Corts, no de la Inquisició. Però no és que els nostres jutges fossin més cruels, més crèduls o més implacables: a tot Europa Occidental la justícia civil acostuma a dictar sentències molt més dures en matèria de bruixeria.

Per què les penjàvem i no les cremàvem?
Era la forma d’execució que aplicava la justícia civil a Andorra. Excepte aquesta companya de la Sucarranya que van condemnar a morir a la foguera, probablement per influència de les ordinacions de la Vall d’Àneu. I no consta si la van arribar a cremar.  

Entre el centenar de persones acusades de bruixeria, quants homes hi ha?
Quatre: un tal Mas, d’Engordany, el 1471; l’encampadà Pont lo Vell, de les Bons, el 1551; l’escaldenc Perutxo Tonet, fill de la Toneta que he vist abans, el 1574, i el també encampadà T. Palleta, el 1661. Un percentatge ínfim, vaja. I no consta que fossin condemnats a cap pena.

Quins eren els càrrecs habituals?
Arruïnar collites, provocar tempestes, pedregades i allaus, enverinar el bestiar, encomanar als veïns malalties com el goll, fins i tot causar-los la mort, a nens inclosos. N’hi havia de ben pintoresques, com ara haver causat la caiguda de les orelles als homes que entraven a casa de la fetillera. I  tractes amb el diable, és clar: renegar de Crist, besar el cul del dimoni, participar en els aquelarres que es convocaven a Biterna i al Cadí (però no a Engolasters, aquesta tradició és posterior). 

La tortura, era pràctica habitual?
Tan habitual com que estava integrada al procés judicial, que estava tot ell encaminat a obtenir la confessió del reu que era la prova definitiva. I perquè el reu confessés valia tot. 

Quin era el repertori?
El torn, que consistia a estirar els membres fins a gairebé desconjuntar-los; també es podia penjar el reu dels polzes o dels canells, lligats a una corriola, per davant o per darrere de l’esquena. De vegades per accelerar el turment li penjaven pesos dels peus. Una barbaritat. Com és fàcil de comprendre, sotmès a aquestes tortures un acabava confessant el que el jutge volia. I molt més.

La pena de mort era la definitiva, però n’hi havia de més... diguem-ne lleus.
L’estranyament era molt habitual, amb l’amenaça d’execució si gosaven tornar abans del termini establert. Pot semblar poca cosa però imagina’t el que podia ser per a una dona gran que l’expulsessin del país, sense recursos i lluny del nucli familiar. Potser no era una condemna a mort, però sí a la misèria. Com havien de sobreviure en aquestes condicions!? També hi havia càstigs físics, bàsicament fuetades. 

On s’aixecaven els patíbuls?
Un sabem que es trobava al castrum d’Andorra la Vella, que segons Canturri no es refereix necessàriament a una fortalesa o caserna militar, sinó a un lloc elevat, probablement al roc de Casa de la Vall, potser al roc de les Bruixes, on avui hi ha l’aparcament de Pyrénées. L’únic que tenim localitzat de forma fefaent és el de la Galoxa de la Cortinada, que van penjar en una forca aixecada al Mas d’en Soler i davant l’església, al costat de la farga que hi havia hagut. 

A la Galoxa li ha tingut sempre especial carinyo.
És la més complexa de les nostres bruixes, la més barroca, acaba confessant càrrecs absolutament inversemblants. Filla del Vilar d’Ordino, l’acusaven d’haver practicat un seguit d’infanticidis. Un dels quals, amb la depurada tècnica de “traure lo fetge per lo cul amb un ganxet de ferro”.

El fetge?
Es veu que era l’ingredient d’una poció més o menys màgica. Recorda que ho va confessar després d’una sessió de tortura particularment truculenta. Segons el procés, “li foren llevats sos cabells de cap i celles,  manada despullar de sos vestits, tota nua, i posada en dit turment del poltro”. S’hi va resistir un quart d’hora però va acabar confessant i delatant quatre còmplices. Com per resistir-se! La Galoxa sembla sortida d’un aquelarre del País Basc! Fins i tot practica el renec: seure amb el cul nu sobre una creu dibuixada a terra. La van acabar penjant la tardor del 1621.