Diari digital d'Andorra Bondia
Robert Pastor, novel·lista: “Com diu el Papa Francesc, un país no pot mirar al futur amb cadàvers a les cunetes”
Robert Pastor, novel·lista: “Com diu el Papa Francesc, un país no pot mirar al futur amb cadàvers a les cunetes”

Robert Pastor, novel·lista: “Com diu el Papa Francesc, un país no pot mirar al futur amb cadàvers a les cunetes”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Màximus

Un dels tiets de la seva sogra va ser afusellat als inicis de la Guerra Civil espanyola, un altre va morir a Mauthausen, i el tercer es va exiliar a França i mai més va tornar a casa. El degà dels periodistes d’aquest país nostre ha novel·lat les memòries de guerra familiars a ‘Ossos i cendres’ (Límits), que es va presentar ahir a la Llacuna i amb què reincideix a la ficció després dels relats de ‘Perduts’.

Encara queden coses a dir, de la Guerra Civil?

Moltíssimes, si descendim a l’experiència personal. Hi ha tantes històries possibles com persones van viure aquells tres terribles anys. I el que va venir després. Ossos i cendres n’és una.

Què ens vol explicar a través de la peripècia dels Jordán?

El mateix que Anna Frank va deixar escrit a la seva casa d’Amsterdam: “Mai més”. Dit d’una altra manera: que s’ha de conèixer la història per no repetir-la.

La història d’‘Ossos i cendres’, l’hauria explicat igual si els germans protagonistes no haguessin sigut víctimes republicanes, sinó nacionals?

Sens dubte, i ho dic a la dedicatòria, en què faig una referència a les víctimes de totes les dictadures i de tots els genocidis. Les víctimes no tenen color. Totes mereixen el mateix respecte.

Parteix de la memòria familiar, i els buits els omple amb ficció. Fins a quin punt és lícit barrejar ficció i realitat en un relat que es pretén biogràfic?

Sempre he tingut consciència que estava escrivint una novel·la, primer de tot perquè hi ha efectivament moltes parts que la meva sogra no coneixia, i també perquè crec que és molt més eficaç donar-li forma de novel·la, que és més digerible que no un reportatge de 200 pàgines.

Quant té de ficció i quant, de realitat, ‘Ossos i cendres’?

Posem que un 25% de fets reals i un altre 10% de situacions i personatges històrics que he incorporat lliurement a la novel·la. La resta és ficció.

És la novel·la d’un novel·lista o la novel·la d’un periodista?

Quan escric literatura sempre intento canviar el xip, però sospito que se’m nota l’ofici en la manera d’escriure, directa i planera, com la notícia de diari.

Una de les claus de la novel·la és quan als anys 90, els descendents dels afusellats el 1936 descobreixen la fossa on estan enterrats els Jordán. S’han de buscar i exhumar totes les víctimes d’uns fets que van passar fa 80 anys?

Mentre quedin familiars que recordin les víctimes, hi haurà necessitat de dignificar els seus morts. El papa Francesc va dir en l’entrevista de l’altre dia a Salvados que un país no pot somriure al futur amb cadàvers a les cunetes. Em sembla molt encertat. I no es tracta de bàndols: a la primera fossa comuna de la Batalla de l’Ebre hi van aparèixer soldats del bàndol franquista.

Ho han de fer les famílies?

Òbviament, per molt que vulguin rarament tindran els mitjans ni sabran com fer-ho. Han de ser les institucions.

Tot això és material sensible, carn de manipulació política.

On hi ha polítics sempre hi ha risc de manipulació. No hauria de ser així, però en tot cas no podem renunciar a un acte de decència com és enterrar dignament les víctimes pel risc que el demagog de torn ho utilitzi de forma partidista.

S’ha permès llicències històriques com fer coincidir els germans Jordán amb l’expedició de Sant Josepmaria, que el desembre del 1937 arribava a Sant Julià fugint de la zona republicana. Pelet oportunista, no?

Era un dels buits de la història dels Jordán: la família no sabia per on havien passat a França, així que faig que sigui per aquí.

Altres ‘cameos’ de personatges històrics?

Els Jordán coneixen Semprún a Tolosa, i li demanen que els escrigui una carta a casa; estant encara a Andorra el coronel Baulard els firma el salconduit, i el policia Daniel Armengol els interroga en un hotel que és –encara que no ho dic– el Palanques. Ah, sí: el germà gran, José, coincideix a Mauthausen amb Antoni Vidal, un dels andorrans que hi van ser deportats. Vidal hi va morir!

Això sí que és casualitat!

En un recompte a l’Apellplatz, José sent com el deportat del seu costat parla molt baixet el que a ell li sembla que és català. Li demana d’on ve, l’Antoni li diu que d’Andorra, i és clar, a José li falta temps per dir-li que ell ve precisament d’Andorra. Amb la mala fortuna que el sent un kapo i li propina una pallissa considerable.

Ahir es van presentar quatre llibres. Es publica massa?

Ens movem en uns paràmetres que encara són assimilables, però és cert que es publica molt. Massa? Depèn. Hi ha autors que m’agradaria que es prodiguessin més. Els dos Alberts –Salvadó i Villaró– i, és clar, Antoni Morell.

Diu Villatoro que existeix una literatura pirinenca i que es caracteritza per un to càustic. No sé, no sé.

Tota classificació és per definició arbitrària i subjectiva, però és cert que la gent de muntanya gasta un humor ben peculiar, perfectament podríem dir-ne càustic. No és el meu cas: quan intento fer humor –sense gaire èxit, tot sigui dit– és més groller i més escatològic, com correspon a la tradició del meu poble.

Tornaria a dedicar-se al periodisme, si comencés de nou?

Sens dubte. És vocacional. Des de secundària, que vaig començar a escriure articles al diari mural que es penjava a l’escola i a la revista dels boy scouts de València.

Quanta vida els queda als diaris, tal com els hem conegut fins ara?

Morir no moriran, com tampoc ha mort el llibre de paper. S’hauran d’adaptar i evolucionar, i de fet ja ho estan fent, però sobreviuran, com la ràdio va sobreviure a la televisió.

Això nostre, és periodisme? Vull dir: pot ser que mai s’hagi destapat al nostre país un cas Bárcenas, un cas Pujol, un cas Fillesa? O no han existit?

Fins pràcticament la Constitució hi havia un analfabetisme comunicatiu generalitzat. Es tenia al·lèrgia al periodisme. Jo encara he conegut l’època que un periodista no podia entrar a un consell del Comú si no era veí de la parròquia, i no diem ja a la Batllia. Era impensable. Avui l’accés a les fonts és gairebé homologable als països del nostre entorn. Però queden hàbits que seran difícils d’erradicar. Pel que fa a escàndols, el més pròxim que hem tingut és el cas BPA. Però arribaran, no ho dubtis.

Andorra
novel·la
límits
Robert Pastor
Marc Miró
Ossos i cendres
Guerra Civil
passaors
Palanques

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte