Romeu: notes per a una biografia

Vet aquí un altre dels nostres grans oblidats: Charles Romeu (Prada, 1854-1933), el veguer etern, que el 1884 va succeir en el càrrec Bonaventura Vigo i que va continuar al peu del canó fins al final de la seva vida. Un final turbulent, perquè el delegat permanent del copríncep -del copríncep francès, s'entén- el va intentar arraconar amb un subterfugi tan brut com nomenar veguer adjunt, càrrec inexistent que va recaure en un tal Joseph Carbonell de memòria més aviat infausta. Som al 1932 i es veu que l’home es va dedicar a desacreditar el titular i fer-li la vida impossible –amb provada eficàcia, vist que Romeu només va sobreviure un any– i que de passada se les va arreglar per concitar la tírria de tothom: des del batlle fins al secretari de la vegueria, passant pel síndic, que en demana explícitament la repatriació. Un peça, el tal Carbonell.

Tot això ja ens ho havia explicat fa un parell de cursos Ludmilla Lacueva a L’home de mirada clara, novel·la històrica, molt històrica, que passa revista a les fites del seu llarguíssim mandat, des de l’establiment de les escoles franceses fins a l’obertura de la carretera d’Envalira fins a Soldeu, la primera línia de telègrafs i La Poste. Però L’home de mirada clara no deixa de ser una obra de ficció. El cas és que Lacueva torna ara al bon veguer en un dels més suculents articles dels Papers de Recerca. I ho fa repassant amb ulls d’historiadora episodis que retraten a la vegada tant el país aïllat, pobre i en crisi, que lluita per l’estricta supervivència que Romeu es va trobar, com el mateix veguer a través dels seus actes.

Diu Lacueva que era essencialment un home conciliador, curiós, que ràpidament connecta amb l’esperit auster i orgullós dels natius, des dels traginers –Pepe Moles i el Cisco de Sans– fins als prohoms com Josep de Riba, el veguer episcopal. Un dels seus objectius serà des del principi estendre la influència francesa. I la millor forma de fer-ho, entén Romeu, és a través de l’educació. Per això gestionarà les beques que cada any i des del 1862 permetien a dos estudiants andorrans ingressar en un internat francès: el síndic proposava i el delegat permanent decidia, prèvia intervenció del veguer. És el cas de l’encampadà Domingo Palmitjavila, fill del notari de la mitra, i de l’escaldenc Bonaventura Fiter, que el 1889 estudien a Perpinyà i als quals, per cert, el director del collège amenaça amb l’expulsió: hi va haver d’intervenir el mateix Romeu, amb advertència inclosa al notari Palmitjavila.

El 1891 ingressa al mateix collège l’encampadà Benito Mas, de ca l’Oros, després de l’informe reglamentari: Romeu demana referències al batlle francès, Pere Tomàs. S’interessa per la butxaca dels Mas, si el noi és o no llest i, sobretot, si és l’hereu. Opina que el sistema només té sentit si els becats són hereus, que, augura, retornaran al país després d’acabar els estudis i podran exercir la seva feina d’evangelització; els cabalers tenen una molesta tendència a provar fortuna a l’exterior, i hi posa nom i cognoms: un Josep Rossell que havia precedit Domingo Palmitjavila a Perpinyà i a qui trobem a la fi de segle a... Guatemala!; i un Moles, estudiant de farmàcia, que acabarà exercint a Bordeus. El que vol Romeu és que facin com Benito Mas, que obre en tornar la primera escola francesa d’Encamp, o com Pilar Maestre i Concepció Huguet, que després d’estudiar a Besiers obren les escoles de la capital i Sant Julià.

Vigo, el veguer morós

Un dels episodis més curiosos de la ressenya és un afer més aviat desagradable que afecta el seu predecessor, monsieur Vigo: es veu que l’home va tenir les penques de no abonar en els seus últims quatre anys el lloguer de la seu de la vegueria. El propietari, Antoni Maestre, va reclamar lògicament el deute, i mentre que el delegat permanent es treu el mort de sobre amb l’argument que es tracta d’un afer personal de l’exveguer Vigo i que per tant és a ell a qui cal reclamar, Romeu hi posa el seny i li suggereix a Maestre que demani un preu prou raonable perquè coli: i sí, al final va recuperar 250 francs. La torna de tot plegat és que a l’hora de buidar d’andròmines la vegueria, Romeu en recupera un grapat de fusells Remington en estat impecable, diu, que vés a saber quina alta ocasió esperaven per ser d’alguna utilitat: ¿reminiscències de la revolució del 1868, potser?

Mig segle de mandat, en fi, dóna també per a una considerable crònica negra: és coneguda la fotografia de la lectura de la sentència de mort dictada contra el parricida Manuel Bacó el 17 d’abril del 1896 –finalment commutada per la de treballs forçats a perpetuïtat–, atribuïda a Romeu. Però ho són molt menys dos fets que Lacueva rescata aquí de l’oblit: la sostracció d’una talla de l’església de Santa Eulàlia d’Encamp, perpetrada l’agost del 1887, per la qual van ser processats a Foix quatre tres honorables citoyens: Antoine Rigaud, carboner, i dos advocats (!) de París, Jean Argeliés i un tal Legoff. L’afer va acabar bé, amb la restitució un any després de la peça robada. Més sonat encara devia ser l’atemptat amb dinamita que el 27 de maig del 1889 va rebentar el presbiteri de la parroquial de Sant Julià: Romeu va assenyalar un grup de joves de la parròquia, sembla que enemistats amb el rector, però no es va enxampar els culpables.

No és gaire, d’acord, però són un grapat de baules més en la biografia d’un personatge decisiu i que, en opinió de Lacueva, mereixeria ni que fos el mínim honor de tenir un carrer a nom seu. El que més s’hi assembla és l’homenatge que el 5 de març, data del seu traspàs, li va tributar al cementiri de Prada, on és enterrat, el Casal Català del Conflent. I Lacueva hi era.