Diari digital d'Andorra Bondia
El mural de la façana posterior del Roc Blanc, des del mirador del pavelló del Prat Gran, amb Bosque en primer terme.
El mural de la façana posterior del Roc Blanc, des del mirador del pavelló del Prat Gran, amb Bosque en primer terme.

Sam Bosque, muralista: “Sempre s’han pintat les parets: des d’Altamira!”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Jonathan Gil

L’hem vista aquest estiu enfilada a les bastides de casa Vilalta, a la capital; al prat del Riu, a Canillo, i des de fa tres setmanes, a cal Viliella, a Encamp. Bosque ha normalitzat el mural com a manifestació artística, com a forma d’embellir l’entorn urbà i de treure l’art al carrer. Ara no veu mitgeres rovellades, sinó prometedors suports per a futures obres. Ahir va inaugurar oficialment la seva última façana: la del Roc Banc escaldenc.

Amb tants murals, estem a punt d’oblidar que una vegada, no fa gaire, va anar a la biennal de Venècia.

Ben aviat reprendré la meva carrera artística. Tot i que els murals també són art, en la meva opinió.

Hi ha qui pensa que té més a veure amb el disseny urbà.

Hi ha intervencions amb plantilla, per exemple, efectivament més pròximes al disseny que a l’art. I n’hi ha en què la façana fa de bastidor, de suport on l’artista projecta la seva creació. Ho podria haver fet sobre tela, cartró o fusta. Però ho fa en una façana. És més gran i és efímer, però és només un suport.

A més dels seus, tenim els que ha deixat la biennal de land art i el de la casa Tres Diners pel 40è aniversari d’Escaldes. Casualitat o moda?

I no t’oblidis dels esgrafiats de Sergi Mas per a la façana de Sant Pere Màrtir, ni de Calvente, que s’hi ha prodigat molt, en el mural.

Per no parlar del pobre Corto Maltés de la Massana!

Vaja, que no soc la primera ni l’única. En qualsevol cas, diria que ens hem sumat, per fi, en una onada que fa temps que podem veure a moltes ciutats del món. Sospito que això no acabarà aquí. I em sembla una estupenda manera d’embellir l’espai urbà.

Millor això que una trista mitgera monocolor.

Indiscutiblement. Treure l’art de galeries i museus acosta al ciutadà no només a l’obra sinó també a l’artista: contínuament em demanen com ho faig, i per què. Una interacció que mai de la vida es dona quan treballes en la soledat de l’estudi. I a mi m’agrada.

Hi ha propietaris reticents a cedir les parets. Convenci’ls que ho provin.

Les mitgeres han servit històricament a Andorra com a suport publicitari, i poden generar per tant uns ingressos. Però si no és així, hi ha una diferència abismal entre una mitgera anodina i una altra de muralitzada. Fins i tot estàs revaloritzant la propietat.

Hi ha murals publicitaris vintage que mereixerien ser elevats a la categoria d’art. El del Conseller, per exemple.

Doncs sí. No deixen de ser referents històrics, i tècnicament tenen un cert valor, perquè fa 40 o 50 anys no hi havia tanques ni lones: els anuncis es pintaven directament sobre la paret. Eren murals amb tots els ets i uts.

És car, un mural? O cal la complicitat d’un Comú, perquè sigui viable?

La inversió és una mica més elevada. Però només una mica. La preparació del mur és exactament la mateixa, només que l’acabat és una obra d’art. Art a la façana i per a tothom. Una inversió, al final!

També eren muralistes Leonardo, Rafael i, de fet, tant clàssics com romànics, que pintaven l’exterior de temples i esglésies.

Sempre s’ha pintat les parets. Des d’Altamira! Va ser el primer suport pictòric.

Què li reporta, pintar enfilada a una paret, amb arnès i a la intempèrie?

Pensa que el més gran que havia fet fins que m’he posat a pintar murals és el projecte de la biennal, teles de dos per dos metres. Passar de quatre metres quadrats a 400 és una altra dimensió.

Tècnicament, és el mateix?

En absolut. Dalt d’una bastida no tens perspectiva i no saps ben bé com està quedant. Per veure-ho, has de baixar. I tornar a pujar. El resultat final, quan treus la bastida, sempre és una sorpresa.

El més complicat?

Quadrar la perspectiva, que com et deia és difícil de respectar quan estàs enfilada. Una perspectiva mal resolta pot acabar fent la sensació que la casa et cau a sobre. I en això m’ha ajudat molt l’ofici d’interiorista: me n’havia fet tips, de fer plànols.

Els murals són finalment encàrrecs. L’art, quan no es fa perquè sí sinó per diners, és menys art?

La Capella Sixtina va ser un encàrrec. És o no és art? El tema me’l proposen, però a partir d’aquí tinc un marge considerable de llibertat per resoldre’l com em sembli més convenient. I ara m’adono que tots els murals que he fet fins ara tenen un fil conductor.

Quin?

Veig que no he utilitzat la paret com si fos un simple suport, sinó que he intentat que la paret que pinto desaparegui. Fer-la transparent per ensenyar el que hi ha al darrere o el que hi havia abans. A la plaça del Poble, perquè es veiés la plaça Benlloch; al Roc Blanc, perquè es vegi el que hi ha dintre de l’hotel.

Com es veu el món des de dalt d’una bastida de 20 metres d’alçada?

Petit, però sensacional: 360º. Per quedar-t’hi. Treballar a l’aire lliure és molt reconstituent.

Els murals primer s’han de fer, però després s’han de mantenir.

Hi ha pintors que han fet murals amb carbonet! I quan plou, adeu mural. La pintura industrial amb què treballo té una durabilitat de deu anys. A partir d’aquí, els colors es comencen a esvair.

Com a 'Regreso al futuro'!

Efectivament. I caldrà repassar-les, és clar.

Blanc i negre o color?

Als de tipus històric, com el de casa Vilalta i el de cal Viliella, el blanc i negre els dona pàtina, trenca amb el context urbà, que òbviament és en color, i ens suggereix que allà passa alguna cosa.

Segur que quan camina pel carrer no para de veure façanes susceptibles de ser muralitzades.

Veig les mitgeres amb uns altres ulls. I n’hi ha moltes de molt prometedores.

Un mural té molt de guanyat, perquè la mida monumental atrapa. Trampeta?

Les proporcions sempre criden l’atenció: probablement, si veiessis l’escena del Roc Blanc en una tela no li faries gaire cas, en canvi a la façana de l’hotel t’hi pots quedar embadalit. Els meus, a més a més, són figuratius, i això els fa més accessibles, s’entenen millor.

Andorra
escaldes
Sam
Bosque
Roc Blanc
mural
Viliella
vilalta

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte