Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, la Cortinada, Tonet Naudí, Sant Cristòfol, mehir, megalitisme, David Gálvez, Sugranyes, pedra dreta, Pere Canturri
Andorra, la Cortinada, Tonet Naudí, Sant Cristòfol, mehir, megalitisme, David Gálvez, Sugranyes, pedra dreta, Pere Canturri

Sant Cristòfol torna a la Cortinada


Escrit per: 
A. L. / Foto: L'autor de la nova pedra de Sant Cristòfol, Tonet Naudí (Comú d'Ordino)

Setmanes enrere parlàvem en aquest mateix racó de diari del sant Cristòfol de la Cortinada: apareix en una sèrie de formidables, raríssims articles que Arseni Sugranyes dedica al megalitisme local al volum recopilatori que li ha editat David Gálvez, i el nostre home el considera ni més ni menys que l’últim menhir del país. Ho va ser fins que va des­aparèixer, és clar, perquè algun espavilat se’l va endur en algun moment indeterminat entre mitjans dels anys 50 i el 1980. Sugranyes el considerava definitivament perdut, i el que no s’hauria imaginat mai de la vida és que el menhir, monòlit o, millor, pedra dreta en qüestió tornaria tan aviat a casa.

De fet, el que des d’aquesta mateixa setmana lluu a l’entrada de la Cortinada –just abans del primer bloc de pisos, pujant a mà esquerra– no és el sant Cristòfol original, que continua perdut, sinó una rèplica tallada per Tonet Naudí, artesà ordinenc —seu és l’homenatge als fargaires de la rotonda de sota la parroquial, perquè se’n facin una idea– que ha dedicat l’últim any a cisellar la còpia. Ho ha fet, és clar, a partir de les tres úniques fotografies que se’n conserven: una d’anònima de quan encara estava plantada a l’emplaçament original, al camp del Ceró –diu Gálvez–, a la trenca entre Ansalonga i la Cortinada, cinquanta metres abans del lloc actual; una altra de Valentí Claverol –la trobaran a Escrit amb llum– a finals dels anys 50, just després de l’eixamplament de la carretera que va acabar amb la pedra “indecorosament ajaguda en un veral”, com diu Gálvez en un article canònic sobre la matèria (¿Hi hagueren megàlits a Andorra?); i una tercera del viatger francès Joseph Vézian. Caldria afegir-n’hi una quarta, que esmenta el mateix Gálvez, recollida per Joan Burgués a Andorra Gràfica i amb la pedra encara orgullosament dreta i anterior per tant als anys 50.

Diu Naudí que n’ha fet una rèplica aproximada, que respecta grosso modo les proporcions originals: 1,40 metres d’alçària, una mica menys que l’alçada d’un home, per 70 centímetres d’amplada. La pedra, calcària compacta, “un material que es deixa treballar bé”, també és la mateixa que l’original, i el problema va ser trobar-ne un bloc de les dimensions necessàries i en un emplaçament on fos viable transportar-lo. Doncs la van trobar al Serrat.

Datació incertíssima

A partir d’aquí comencen els enigmes. És a dir, el millor de tot. Perquè del sant Cristòfol de la Cortinada no se’n sap quasi res del cert. Ni els seus orígens ni tampoc la seva estricta funció. Manuel Anglada i Pere Canturri el consideraven un menhir prehistòric, origen que no contradiu l’opinió de l’historiador de Gálvez, que veu possible que una pedra dreta preexistent i de proporcions perfectament manejables fos “cristianitzada” en època medieval. Una cristianització expeditiva que va consistir a inscriure la figura de sant Cristòfol, patró dels viatgers, amb el Nen Jesús en braços. Tant Naudí com l’escultor Jordi Casamajor –eminència del megalitisme nostrat: no es perdin el blog Nirudia– la daten entre els segles XV i XVIII, i de fet Casamajor desconfia sensatament de la hipòtesi prehistòrica “perquè tenim tendència a recular molt en el temps quan desconeixem l’origen d’un monument”. Pel que fa a la funció, l’historiador David Mas, en opinió que recull el mateix Gálvez, es decanta perquè la pedra exercís com a senyal de bons auguris per al viatger, i per això s’hi va afegir molt oportunament la imatge de sant Cristòfol. A Naudí, per la seva banda, li agrada la idea que el suposat menhir exercís la funció de creu de terme, a la llinda –com s’ha dit– entre Ansalonga i la Cortinada.

I arribem al rovell de l’ou: ¿on és, el sant Cristòfol original? És veritat que el llest que el va recollir quan en eixamplar la carretera el van castigar a jeure “indecorosament” en un racó el va salvar probablement de la destrucció; però complerta la funció de bon samarità potser és hora que la torni als legítims propietaris, que som tots. Així ho espera Naudí, que sospita que la pedra descansa en algun jardí privat, potser no gaire lluny de la Cortinada. Rumors, diu. D’altres insinuen que igual que hi ha un cementiri dels llibres perduts, per força hi ha d’haver un racó del patrimoni andorrà “desaparegut”, des de la marededéu de Meritxell fins a la còpia de Canòlic i, qui ho sap, el menhir de la Cortinada. Alguns han tornat per explicar-ho: recordin aquella altra talla de sant Cristòfol de la Rabassa –quina casualitat– robada a finals dels 50 i recuperada el 2003.

No ho deixarem, en fi, sense passar ni que sigui d’esquitllada –i de nou de la mà de Gálvez– per les altres relíquies entre megalítiques i prehistòriques que ja no tenim, perquè van desaparèixer abans fins i tot que el sant Cristòfol, però que han deixat rastre històric: des del paradolmen d’Encamp, que Canturri –¿qui, sinó?– va descobrir cap al 1962 a les roques de Lanyó –llàstima que s’hagi perdut la memòria d’on eren aquestes pedres– fins als dòlmens apòcrifs de Sornàs i Bixessarri i sobretot, sobretot, el menhir de Fra Miquel –n’ha quedat un gravat del viatger vuitcentista Eugene Sadoux– i el de la serra de l’Honor, que encara existia el 1900, quan Py Oliver el va fotografiar. També van volar, l’un i l’altre. Al racó del patrimoni “des­aparegut”. Segur.

Andorra
la Cortinada
Tonet Naudí
Sant Cristòfol
mehir
megalitisme
David Gálvez
Sugranyes
pedra dreta
Pere Canturri
Número de vots: 225
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic