Sant Esteve haurà d’esperar

Llàstima, quina llàstima. El projecte de pressupostos incloïa fins a un dels últims esborranys un mapping amb el frescos romànics de Sant Esteve, a la capital. Avui, recordin, tan sols en queda in situ una biga policromada que es creu que servia per sostenir un baldaquí també desaparegut. El cas, en fi, és que el mapping de Sant Esteve ha caigut del patracol que es votarà finalment al Consell. Vaja, que per imaginar l’aspecte original de l’absis, amb les seves pintures murals del XIII, haurem de continuar desplaçant-nos fins al MNAC, on es conserva la major part del conjunt, i que el mapping de Santa Coloma, estrenat el setembre del 2018, seguirà sent l’únic del país. Com a mínim fins al 2022. 

Una llàstima, perquè la videoprojeccció s’havia convertit fins a la pandèmia en un dels principals ganxos del turisme cultural formant pack amb l’Espai Columba, que va obrir el març del 2019. Les xifres així ho demostren: fins al mapping, Santa Coloma rebia anualment poc més de 3.600 visitants. El 2018 la xifra es va enfilar fins als 5.200, i l’any següent, ja amb l’Espai Columba, es va disparar fins als 11.200. Les projeccions s’han vist aquest any trastocades, és clar, pel confinament i les restriccions sanitàries. Així que els escassos 3.200 visitants que hi havien desfilat fins al 31 d’octubre responen a l’excepcionalitat de la situació actual. El que sembla clar és que els frescos de Sant Esteve són els pròxims de la llista. Els de Sant Miquel d’Engolasters i els de Sant Martí de la Cortinada també partien en bona posició, però els de la capital tenen a favor la cèntrica ubicació, que els convertiria, segur, en un ganxo turístic.

Atenció, perquè estem parlant d’uns frescos amb vocació viatgera. Com la major part dels seus germans i cosins a l’exili, van ser immediatament fragmentats, i en aquesta pintoresca història hi juguen un paper destacat alguns dels personatges clau de l’espoli del romànic pirinenc. El cicle complet va ser arrencat a finals del 1926 o principis del 1927 pel restaurador italià Arturo Cividini –el protagonista de Strappo, la novel·la de Martí Gironell– i per compte de l’antiquari barceloní Josep Bardolet. Sembla que tot el cicle va ser adquirit de patac pel col·leccionista Ròmul Boscch i Catarineu. El 1929 ja figurava al catàleg de la seva col·lecció. Però no per gaire temps: cinc anys després les ha d’empenyorar a compte d’un préstec que li havia concedit la Generalitat, i diposita tot el lot al MNAC. A principis dels anys 40, un dels magnats del franquisme, Muñoz Ramonet, adquireix les empreses de Bosch, que havia traspassat el 1936, i amb elles el fons d’art. El lot andosí no li devia interessar gaire, perquè el  va cedir generosament al MNAC, on ha continuat fins avui: una absidiola i cinc fragments murals que el 2014 van desfilar per l’antiga sala d’exposicions del Govern en aquella ocasió memorable que va ser Benvinguts a casa vostra. 

El conjunt mural de Sant Esteve es completava amb els quatre plafons del cicle de la Passió: dos d’ells, La Flagel·lació de Crist i el Petó de Judes, els va conservar la família Bosch, i el Govern de Pintat les va intentar adquirir el 2008 per 3,8 milions d’euros, recordin. Un tercer, el Lavatori, va acabar a la col·lecció Váez Fisa, que el 2013 el va donar al Prado madrileny. A quart, Els Improperis, se li va perdre de seguida la pista i avui continua perdut. De tots aquests, els que tenen més números per tornar a Sant Esteve ni que sigui de forma virtual són els del MNAC.