Sant Jordi 2017: l’any de l’abundància (I)

La literatura d’aquest racó de món nostre viu instal·lada en una mena de tobogan permanent: fa dos cursos va ser el boom del relat curt, boom que semblava haver-se refredat l’any passat, substituït per una insòlita proliferació de títols memorialístics. Doncs aquest 2017 no passarà a la història de la literatura andorrana –i perdonin una altra vegada la hipèrbole– ni pels uns ni pels altres, sinó per l’abundància de la producció editorial, amb mig centenar llarg de volums amb ADN nostrat, i la concentració d’una bona part de la producció comercial en dos segells, Editorial Andorra i Anem. Entre tots dos superen la desena de novetats, una xifra que pot semblar modesta però que suposa un canvi considerable respecte al minifundisme a què estàvem acostumats, amb editorials que es limitaven a treure un o dos títols l’any. Això, per començar. Ajudarà a posar-li nota editorial a l’any la revifalla de la ficció, curta i llarga, amb el retorn destacat de dos clàssics, Joan Peruga i Robert Pastor, i el molt prometedor debut d’Antoni Caus. Però és que, a més, només amb la publicació de L’art de l’època moderna a Andorra ja n’hi hauria hagut prou per despatxar la del 2017 com una collita extraordinària. Afegim-hi per acabar la salut extraordinària de la il·lustració local, amb novetats de Montse Mayol i Xavi Casals, aquest últim per partida doble, i el calaix de sastre de la no-ficció, que ofereix també un panorama tan eclèctic com prometedor, amb lloc per a l’articulisme, la divulgació, l’art, la literatura de viatges i fins i tot l’autoajuda. Posats a buscar-hi els tres peus al gat, ens podríem queixar de l’absència de títols històrics d’estricte sabor local. I en això pot ser que hi tingui molt a veure el premi d’investigació històrica de la Nit literària, desert el 2016 per tercera edició consecutiva. Però tornem-ho a dir: amb L’art de l’època moderna al balanç, el 2017 només pot ser un any de bo cap amunt. Passin i jutgin.

Veus que demanen pas

No ha arribat Albert Villaró a temps amb l’spin off d’Els ambaixadors que ens havia promès a començament de temporada, però ja ens agradaria que cada any, a aquestes altures, poguéssim presentar una llista de novetats amb dos il·lustres veterans –Joan Peruga amb Alcanadre (Editorial Andorra), Robert Pastor amb Perdut i altres històries de les Valls (Anem)–, la consolidació de David Arrabal com un dels franctiradors de les lletres locals –el deliri zombi de Proyecto Dante, els contes de terror de Sitra Ahra– i sobretot, sobretot, la incorporació de dues veus noves de trinca a la posella de la ficció local: Antoni Caus i Agustí Franch.

El primer –columnista d’aquest diari: l’hi trobaran els dilluns alterns a les pàgines d’Opinió– el coneixíem fins ara en la faceta de poeta, que és com ell es defineix. Guanyador del Martí i Pol però inèdit, per cert. Però va i debuta amb els relats de La síndrome de l’escala (Editorial Andorra), que ell ven com una personalíssima reflexió sobre la, ehem, masculinitat en aquests temps tan poc propicis al cromosoma XX, però que en realitat constitueixen un catàleg d’aquesta cosa tan vuitcentista i a la vegada tan contemporània com ho és el mal de vivre. Per no dir-ne directament fastigueig. Franch és també gat vell, només que fins ara li sabíem la faceta audiovisual –guionista, productor i director del Club Piolet– i també escènica –Fred, ara a punt de saltar a la pantalla gran–. Amb Wicca (Mesclant) debuta en la ficció, i ho fa amb una història de gènere que combina el satanisme, la bruixeria i la màgia negra, i si la cosa els sona al Dan Brown d’El Codi da Vinci, senyal que l’ha encertat, perquè és el que pretenia. Vaja, que Arrabal ja no és l’únic friqui de les nostres lletres.

L’altra bona notícia del curs és la proliferació de traduccions: Josep Enric Dallerès ha fet per fi parlar en castellà la seva Manela, la padrina que assisteix a la transformació extraordinària d’aquest trosset de Pirineu al llarg del segle XX: Entre fronteras (Editorial Andorra). També Xavier Maymó, que fa tres anys va donar la campanada amb Servi de Semma, l’ha vist per fi traduït al castellà (El siervo, Suma). I en aquest raconet no hi pot faltar David Gálvez, fins ara narrador i que mentre rumia el seu pròxim patracolet ha trobat el temps per estrenar-se com a traductor. I per partida doble: al setembre s’atrevia amb el Kipling curt de La millor història del món (Males Herbes), i ahir mateix presentava la seva versió de Seahorse: els cavallets de mar són criatures estranyes, el debut en la novel·la de Janice Paiat, diuen que una de les veus més prometedores de la narrativa índia (Límits).

I acabem amb els relats basquetbolístics d’El joc que estimem 2 –catorze, amb pròleg de Thanasis Antetokounmpo i cameos de Ludilla Lacueva, Gabriel Fernández, Noemí Rodríguez i Pati Molné– i amb els dos convidats: Josep Maria Ràfols, guanyador del Fiter i Rossell amb El xiscle de la sirena (Pagès), i Jordi Romeu, que es va endur el Sant Carles Borromeu amb Honor de poble poble (Pagès).