Sant Jordi: instruccions per firmar llibres

Si ha sigut una de les desenes o –vinga, posem-nos hiperbòlics– centenars de persones que ha fet que l’autor li firmés ahir el llibre que volia regalar, o que li havien regalat, és possible que passada la marabunta i en la intimitat del sofà s'hagi demanat legítimament si aquella magnífica dedicatòria era exclusiva o si la duia pensada de casa, si els autors manufacturen firmes amb variants mínimes i contingents o si tenen la dèria de fer de cada exemplar firmat una peça única, de museu. I ells, ¿practiquen aquest estès i molt saludable fetitxisme  literari i es fan firmar els llibres que compren?

La millor manera de saber-ho és demanar-ho directament als protagonistes de la jornada, que són els escriptors. I la veritat és que hi ha respostes per a tots els gustos. Sergi Mas, per exemple, el degà del gremi, que ha firmat exclusivament a la plaça Laurèdia, amb una Covid tot just acabada de passar i que l’ha deixat amb l’oïda una mica tocada de l'habitual. Per sort, ni firma ni dibuixa ni fa anar el burí amb l’orella, així que encapçalava cada dedicatòria de cada exemplar de L’art de musicar la fusta amb una delicada musicadura, operació que reclama cert temps i que explica que es formés immediatament una cua considerable, la més llarga del matí a Sant Julià.

Joan Peruga i Txema Díaz-Torrent  firmaven Shanghai Andorra a quatre mans. A dalt, Peruga: “A la Mari, ens calen dones fortes i lliures com l’Ursula. Amb afecte”, rematat amb els ideogrames xinesos per a la paraula pau: “Si se me’n va una línia igual en lloc de dir pau em surt shop suey!” I per sota, Díaz-Torrent: “Aquest viatge el fem en companyia de la Mari. Espero que el gaudeixi”. L’esquema és aquest, i a partir d’aquí, diuen, hi introdueixen variacions segons el lector o la lectora. Peruga li concedeix una especial importància, a la dedicatòria, perquè ell mateix i la seva dona, la bibliotecària Pilar Burgués, col·leccionen llibres dedicats: “En tenim un armari sencer ple i sempre m’ha semblat que enriqueixen el volum, com els subratllats, les notes, els punts i els paperets que t’hi pots trobar. Una firma activa la memòria i t’ajuda a recordar quan, on i amb qui estaves quan vas adquirir aquell llibre, que deixa de ser un exemplar més, indistingible dels altres de la mateixa edició, i es converteix en el teu llibre”.

A l’altra banda d’aquesta quasi devoció que Peruga professa, David Gálvez (La torre dels russos) es reconeix un firmador fluixet, “i això que porto una desena de llibres publicats, però com que estic lluny de ser un best-seller potser em falta pràctica. Normalment improviso i rarament quedo satisfet, i no és rar que quan li entrego l’exemplar a aquell bon lector pensi que faria millor de canviar-li el llibre per un de nou”.  Diu que tan sols  fa cua per autors que li agraden “molt, però molt”, i en aquest sarró hi posa Albert Pijuan, “abans i tot que en publiquéssim Per què no repensem el canibalisme a Medusa. De totes formes, soc més de firma que no de dedicatòria, que m’interessa més aviat poc”. I el resultat és una cosa així: “Per a la Carme, gràcies pel seguiment i el recolzament. Molts ànims per afrontar la lectura”. En aquesta mateixa línia, Josep Dallerès (El camí cap a la Constitució d’Andorra) diu que “mai no n’he sabut, de fer dedicatòries”, i ho deixa tot a la inspiració: “Tant em puc allargar de forma intolerable com liquidar-ho per la via ràpida. Ni jo sé mai per on sortiré”. I és selectiu a l’hora de fer-se firmar llibres: “Si conec l’autor, m’agrada. Però per fetitxisme, no”. Igual que Robert Pastor, un altre veterà il·lustre (Aquí les penjaven) que firma amb gust  –“només faltaria quan algú es pren la molèstia de comprar un llibre teu”– però que es fa firmar amb comptagotes, “entre altres motius perquè la meva dona m’ha prohibit que entri un sol llibre més a casa”.

Per a Pau Chica, que ha donat la campanada amb Andorra i la Guerra Civil espanyola, era la primera vegada i regalimava legítima emoció. “Més que nerviós, estic emocionat. Encara estic digerint l’interès que ha generat, i el primer que faig quan se m’acosta un lector és agrair-li-ho. No deixa de ser un llibre  de recerca i no és habitual”. La seva endreça parteix d’un model bàsic, de l’estil “espero que hi descobreixi algun capítol desconegut de la història d’Andorra”, i a partir d’aquí l’adapta a cada lector: “Ja que hi soc, aprofitaré per fer-me firmar els meus exemplars de La torre dels russos i de Mort, qui t’ha mort?”

I ja que en parlem, Iñaki Rubio compareixia amb la traducció al castellà de la crònica dels cas dels Gastons, i conscient que bona part del públic potencial ja en va adquirir l’any passat l’original en català: “Però per a sorpresa meva hi ha qui s’ha esperat que sortís la traducció. Intento que cada dedicatòria sigui com més personal millor: li demano al lector el motiu pel qual s’hi ha interessat, d’on és, en fi, detallets que em puguin donar idees. Ara mateix acaba de venir un advocat. I en un llibre com Muertos, té certa rellevància, el perfil del lector”.

Acabem el periple amb Maria Cucurull, que demà agafa l’avió per plantar-se al lectorat de la Universitat carolina de Praga amb 100 coses que cal saber d’Andorra. Avui era, però, el dia de Clava-la. Ella és de les que ve de casa amb un model estàndard, per si de cas li falla la inspiració. I diu més o menys així: “La nostra llengua és el tresor més gran que tenim”. A partir d’aquí, tot és negociable. I es posa al lloc del lector “perquè de joveneta, quan estudiava a Barcelona, era una friqui que perseguia tot autor que es mogués perquè em firmés un exemplar. Ara no ho faria, però entenc qui té aquesta dèria”. Firmar, diu, és una excusa per parlar sobre la situació del català, però la cosa més paranormal que m’ha passat no és en una sessió, sinó a  Epizen. Un noi amb qui vam coincidir a l’ascensor va i ens diu: ‘Senyors us faré sentir famosos: sou els autors de 100 coses, oi? És el llibre que m’han regalat aquest Sant Jordi’”.