Sant Jordi, una guia portàtil (I): l’any que vam rimar

La poesia, gènere tradicionalment marginal, es converteix en el motor literari del curs amb una desena de novetats.

Si ens ho diuen fa un any, i no diguem fa un lustre, ningú no s’ho hauria cregut. Doncs sí: la poesia, el gènere tradicionalment més marginal de les nostres lletres, s’ha convertit contra pronòstic en el motor literari del curs. Una desena de novetats, amb el llarguíssim retorn de Josep Enric Dallerès i els debuts d’Antoni Caus i David Gálvez com a notícies de portada, constitueixen bagatge més que suficient per proclamar la bona nova de la resurrecció d’un gènere que semblava haver-se resignat a viure de les velles glòries. Com sempre en el nostre capritxós, impredictibles lletres, caldrà esperar al curs que ve per comprovar si tanta abundància constitueix tan sols un fenomen conjuntural o es tracta del començament d’una fecunda amistat, i sigui dit amb el permís de Humphrey Bogart.

Ja ho veurem. De moment, regalem-nos l’any més poètic que es recorda per aquí dalt. Un any que, a més, ha coincidit amb una collita de ficció més que notable, amb un nom –el d’Albert Villaró– en primeríssim lloc, més un grapat de prometedors debuts –Manel Gibert, Núria Gras, Ludmilla Lacueva i el joveníssim Marc Ribiert–, un parell de reincidents –Agustí Franch i, de nou, Gálvez– i fins i tot el que per als nostres estàndards no deixa de ser una pintoresca, prometedora extravagància: El rumor de los insectos por la noche, escrita a sis mans per Martín Blanco, Àlex Puig i David Arrabal i que confirma l’empenta amb què arrenca Santa Guadaña, segell nou de trinca impulsat pel mateix Martín i decantat des del minut u cap al terror i altres vísceres. I, com que no tot pot ser de color de rosa, consignem finalment la pràctica desaparició de l’assaig històric, habitualment pròdig i que servia per dissimular les magres carns de la nostra literatura i que aquest curs s’ha vist limitat a tan sols dues novetats: Ordino, segle XVI, i La vinya a Andorra. És ben veritat que no es pot tenir tot.

El noble i andorrà art de matar

Per on comencem? Per l’oportuníssim retorn de Villaró amb la ucronia aquella que consistia a pelar Franco just el 18 de juliol del 1936, que va engegar amb Els ambaixadors i que ara -posem que el 1975-  continua amb El sindicat de l’oblit i amb el dictador no tan mort com semblava? O per Paradís d’ombres, el debut per la porta gran, grandíssima, de l’encampadana Núria Gras, que es va endur l’últim premi Fiter i Rossell i de passada va incorporar un nom nou, el de l’inspector Frank Moix, al nostre farcit panteó de polis literaris? Moix, en fi, se les haurà de veure amb un assassí en sèrie que escull les seves víctimes entre els treballadors de la Batllia, batlles inclosos. És clar que també podríem haver començat per un altre semidebut, el de Ludmilla Lacueva, que a Mort sota zero insisteix en l’Andorra negra que sembla que Portella va ajudar a posar en òrbita: a compte aquesta vegada del comissari Cerni Llop, que investiga l’onada de morts amb què un altre killer nostrat es dedica a sembrar en un poble que s’assembla molt a Soldeu. O per Agustí Franch, que deixa enrere el còctel de bruixeria, satanisme i màgia negra 2.0 que va tastar a Wicca i ho prova ara amb La capsa de música, novel·la d’anticipació que parteix d’una prometedora premissa: un noi i una noia queden en coma a causa de sengles accidents ocorreguts el mateix dia a vint metres de distància, i desperten al cap de vint anys i precisament el mateix dia. La nota pintoresca la posa aquest curs l’escaldenc Marc Ribert amb Nunca hallarás la paz, novel·la negra amb rerefons filosòfic que el confirma com el debut més precoç dels últims temps: té 20 anys i cal remuntar-se a Juli Minoves, que va endur-se el Fiter i Rossell del 1988 amb Segles de memòria, per trobar un cas similar. També ha sigut un bon, excel·lent curs per al relat curt, per on han desfilat David Gálvez (Arnes), Pilar Burgués (Vacances de xics) i el poeta Manel Gibert, que s’estrenava en la ficció (Vertigen), i en aquesta rara abundància hi ha hagut lloc per als homenatges –com el que Editorial Andorra ha tributat a Joan Peruga amb la reedició d’Últim estiu a Ordino per celebrar el 20è aniversari de la novel·la–, les traduccións –Teresa Colom, amb els contes de La señorita Keaton y otras bestias– i les reedicions –Villaró de nou, amb Obaga, la novel·la que el va catapultar a la primera fila de la literatura catalana.