Sant Ot, Santa Maria i tant per saber encara

Presència constant dels ciutadans que cada dia circulen amunt i avall per la Seu, és la catedral de Santa Maria en realitat una veïna ben coneguda? Cosa similar es preguntaven Clara Arbués, directora del Museu Diocesà, i el centenar ben bo de persones que l'acompanyaven dimecres al vespre en la visita guiada que posava fi al cicle Parlem d'història, dedicat en aquesta edició al bisbe Ot. Un altre personatge emblemàtic però mal conegut. "Hi passo cada dia i confesso que sempre m'impressiona la seva mole", deia Arbués. Guiava una visita per l'interior i exterior del temple pensada perquè la concurrència intentés imaginar-la despullada, tal com la va concebre aquell bisbe que la feia (re)construir als inicis del segle XII i la (re)convertia en una fortalesa, "una fortificació que a dins té una catedral", puntualitzava la també delegada diocesana de Patrimoni. També proposava als presents calçar-se les sabates d'aquella gent que contemplaven enfilar-se per sobre dels seus caps aquell impressionant gegant de pedra. 
En canvi, aquells avantpassats guanyarien per golejada els habitants del present a l'hora de desxifrar la complexa escultura que ornamenta la catedral. "Ni nosaltres n'hem acabat d'entendre tota la iconografia", admetia Arbués. Caldria un estudi aprofundit per part d'algun historiador de l'art amb temps i ganes. Per què no s'ha fet encara? Per la mateixa raó que adduïen els professors Jesús Alturo i Tània Alaix (en el seu cas, per remenar entre la documentació de l'arxiu diocesà) o Joan Benavent Peiró, autor d'una tesi sobre els mestres de capella del barroc a la ciutat: la llunyania geogràfica respecte dels centres universitaris i de recerca. Si més no, és un dels arguments. 
Potser –ens ho inventem sobre la marxa– atregui més interès dels estudiosos quan aquesta candidatura a la Unesco sobre el coprincipat,  que inclou la catedral, acabi de tancar-se, presentar-se i –esperem-ho– tingui l'èxit de quedar inclosa al registre de béns del Patrimoni de la Humanitat. Per cert, per què triga tant a tancar-se la candidatura? Potser s'ho estava preguntant l'alcalde electe, Joan Barrera, dissimulat entre els assistents: sens dubte la designació seria tot un regal per al seu mandat. 
Tornant al protagonista del cicle i patró de la ciutat (enguany celebrarà onomàstica veient enganxada de cartells electorals, si no anem errats), el bisbe Ot impulsava el que volia, un edifici amb funció litúrgica, naturalment, però també edifici que exhibís el poder temporal del senyor eclesiàstic. I que servís com a fortalesa: eren temps convulsos. 
Aquesta funció defensiva es manifesta en les torres massisses però també, i és una hipòtesi, podria explicar un dels principals elements definitoris, innovadors, de Santa Maria: la galeria exterior al voltant de l'absis major. Permetria albirar ràpidament qui s'atansés a la ciutat amb males intencions. Però també, apuntava Arbués, aportaria solemnitat, espectacle diríem avui en dia, a la litúrgia. Aquí demanava als presents imaginar-se una processó de quaranta canonges elevant pregàries cantades, en la foscor només il·luminada per torxes, que apareixien i s'ocultaven als ulls dels fidels. L'experiència difícilment la viuran els alturgellencs d'avui. No obstant això, promet la delegada de Patrimoni que en una data no gaire llunyana convidaran a visitar la galeria. Però abans s'han de prendre totes les mesures de seguretat. 
Per tant, qui dimecres es va quedar amb ganes de més, en tindrà més. I sobre Sant Ot, el cicle ha ofert una ullada. Però també en aquest cas, coincidien tots els participants (Lluís Obiols i Carmen Xam-mar, Carles Gascón, Climent Miró, Verònica Rapalino i Alba Pampalona) és d'esperar que hagi servit per esperonar les ganes dels investigadors de posar-se mans a l'obra.