Sant Roc com mai no l’havíem vist

El catàleg de l’art modern inclou una rara fotografia de l’oli de Viladomat, avui renegridíssim pels anys, la brutícia i el vernís.

Mirin la fotografia d’aquí al costat: correspon al Sant Roc d’Antoni de Viladomat (Barcelona, 1678-1755), un dels dos olis del gran mestre del barroc català que es conserven a banda i banda del presbiteri de la parroquial de Sant Julià, i és molt poc probable que mai no n’hagin vist tan clarament els detalls i els personatges. Se la devem, ex aequo, a Joan Burgués Martisella, que la va fer el 1972, i a L’art de l’època moderna, el monumental, definitiu catàleg elaborat pels historiadors gironins Joan Bosch i Francesc Miralpeix, que l’ha rescatat i que permet fer-se una idea, ni que sigui en blanc i negre, de la que passa per ser una de les pintures capitals del XVIII nacional.

El cert és que Bosch i Miralpeix no n’han trobat el document que certificaria de forma definitiva l’autoria, però consideren que “els petits detalls que s’aprecien en els sectors menys bruts de la tela són suficients per aventurar una proposta d’adscripció estilística a Viladomat”. A ell, en fi, o al seu taller, especialment actiu a partir del 1740. El 2014 Catalunya li va consagrar tot un any, i és juntament amb Joan Casanoves –de qui, quina casualitat, també conservem un oli: la Pietat de l’arxiprestal de Sant Esteve– la gran patum del XVIII català.

El cas és que, com diuen els historiadors, l’autoria només la poden intuir a partir dels racons “menys bruts” de la tela. I és per això mateix que en la presentació del catàleg van referir-se específicament al Sant Roc com un clar candidat a passar pel taller. El mateix opina la restauradora Mireia García, que el 2011 va restaurar el Sant Nicolau i les ànimes del purgatori de l’altre costat del presbiteri, també atribuït a Viladomat i que presentava un estat tant o més poc galdós que el Sant Roc. I no perquè la tela –de dimensions considerables: 220 per 175 centímetres– corri perill, sinó per coherència i perquè en l’estat actual el Sant Roc, diu, “no és en realitat un quadre i ni molt menys compleix la seva funció devocional: és una taca negra”.

Una negritud que es deu sobretot a la capa de vernís matusserament aplicat, que en oxidar-se “s’enfosqueix, s’endureix i es resseca i amb prou feines deixa veure la iconografia”. No és ni molt menys l’única patologia que pateix: hi ha també cremades d’espelma, amb el consegüent foradet, la consegüent pluja de gotetes de cera que esquitxa la superfície –diu Garcia– i els corresponents pedaços de tela repintats i enganxats sobre el buit; i hi ha pèrdues, estrips, clivelles, pols i brutícia acumulada durant tres segles. Fins i tot les “traces d’un drap humit que va arrossegar pols i aigua”. I el pitjor de tot: els plafons de fusta sobre el qual algú va clavar l’obra en un moment posterior a la seva execució i que la va convertir no en l’oli sobre tela que era originalment, sinó en l’oli sobre fusta que és avui. Aquesta estructura s’hauria de retirar per restituir la tela al bastidor que li toca.

Garcia discrepa dels historiadors gironins en un detall: ella considera que el marc actual no és l’original, i basa la hipòtesi en les marques laterals que té a la tela i que podrien correspondre a un marc que no s’ha conservat. Però això, com els detalls que permetrien afinar més l’adscripció, no es podrà confirmar fins que es faci la restauració. I no sembla que sigui una prioritat.