Diari digital d'Andorra Bondia
Dilmé assegura que l’encofrat del mur interior del campanar és aliè al romànic pirinenc.
Dilmé assegura que l’encofrat del mur interior del campanar és aliè al romànic pirinenc.
Sosté també que el farcit de morter entre els carreus de la façana exterior no respecta l’autenticitat del monument. La conclusió és demolidora: “La solució actual no lliga amb cap etapa del temple, ni amb la inicial, ni amb la intermèdia ni amb la final”.
Sosté també que el farcit de morter entre els carreus de la façana exterior no respecta l’autenticitat del monument. La conclusió és demolidora: “La solució actual no lliga amb cap etapa del temple, ni amb la inicial, ni amb la intermèdia ni amb la final”.

Sant Vicenç d'Enclar: Dilmé contra tots


Escrit per: 
A. L. / Fotos: Facundo Santana / E. D.

L’arquitecte insisteix que la reconstrucció del campanar ni respecta la tècnica constructiva original ni compleix el criteri d’autenticitat.

Doncs no havia dit Enric Dilmé l’última paraula quan a principis d’octubre va dedicar a la reconstrucció del campanar de Sant Vicenç d’Enclar una demolidora entrada al seu blog professional en què l’acabava comparant a l’Ecce Homo de Borja. L’arquitecte responia ahir a la defensa de la intervenció a càrrec de l’equip que la va dirigir, deu dies enrere i coincidint amb el quart aniversari de l’episodi de vent i pluja que la va ensorrar, la matinada del 2 de desembre del 2019. Vagi per endavant, perquè convé recordar-ho, que no estem parlant d’un diletant ni d’un aficionat, sinó del nostre màxim especialista en restauració històrica, que ha dirigit les intervencions a Ràdio Andorra i al Rosaleda, i que va formar part del comitè de savis convocat pel ministeri de Cultura per assessorar en els primers moments després de l’ensulsiada de Sant Vicenç.

A la nova entrada del blog insisteix en el que ja havia explicat dos mesos enrere. La conclusió és igualment demolidora: “Em pregunto si a Sant Vicenç s’han respectat els materials i les substàncies, la tradició i les tècniques constructives de la torre en la seva complexitat, tal com demanen les normes internacionals. I personalment, opino que no”. Dilmé aporta principalment tres arguments: pel que fa al sistema constructiu, sosté que la intervenció “es va esforçar a posar a lloc els carreuons que es van poder identificar de la cara exterior del campanar, i fins i tot va mirar d’imitar les restes del revestiment, però no va reproduir ni el paredat interior ni les juntes de l’extradós”. Insisteix que la torre desapareguda presentava la mateixa fàbrica a l’interior que a l’exterior, i que la reconstrucció ha recorregut a l’encofrat a la interior: “Ni a Andorra ni enlloc del Pirineu hi ha cap campanar romànic o preromànic fet amb el sistema constructiu emprat a la reconstrucció de Sant Vicenç”. Es refereix, és clar, a l’encofrat, “que pot haver facilitat la feina però que és aliè al monument i no té res de fidedigne, que és el que perseguia la reconstrucció”.

Gairebé tan greu com l’encofrat interior és per a Dilmé el farcit de morter entre els carreus de la façana exterior, que contradiu segons ell la proposta inicial de l’equip que ha dirigit la reconstrucció i que ha donat finalment lloc a un parament continu, allunyat de l’efecte de pedra seca de la façana del campanar abans del 20 de desembre del 2019: “El Sant Vicenç que ens havia arribat era el reconstruït per Pere Canturri el 1982. Per què no es va fer? Per què tampoc durant les quatre dècades següents? No serà que mantenir la imatge a què tothom estava acostumat era important?” 

La conclusió torna a ser demolidora: “La solució actual no lliga amb cap etapa del temple, ni amb la inicial, ni amb la intermèdia ni amb la final. La tècnica de l’encofrat interior és aliena a les nostres contrades. S’ha aparellat l’exterior tal com efectivament era el mur del campanar, però no l’interior. S’ha intentat  imitar l’extensió, forma, superfície, capes i degradat dels fragments de revestiment arrebossat que quedaven abans de l’ensulsiada, però no l’aspecte que presentava la fàbrica”. Vaja, que en 1.200 anys de vida de Sant Vicenç “no hi ha cap moment en què s’hagi donat l’acabat actual de juntes farcides. Tampoc en la intervenció de Pere Canturri. Les juntes no eren refoses perquè sí, sinó perquè era inherent a la tècnica emprada per bastir l’edifici. Els constructors no perdien el temps a repassar la fàbrica perquè sabien que acabarien revestint-la”.

És un altre campanar, ve a dir Dilmé. No el que hi havia abans del 20 de desembre el 2019. I en l’al·legat final remet al criteri d’autenticitat que guia la reconstrucció monumental segons la Carta de Venècia, el Document de Nara i fins i tot la nostra llei del Patrimoni, i que a Sant Vicenç, sosté, brilla per la seva absència: “Només si la reconstrucció és una autèntica rèplica constructiva podem dir que no és un fals històric. També per l’aspecte que en recordem: la vibració provocada per les ombres de les juntes obertes, la vivacitat cromàtica dels carreuons individualitzats que malauradament ja no té. Amb aquesta actuació s’ha esborrat el temps, que és la substància amb què estan fets els monuments”.

Sant Vicenç d'Enclar
Dilmé

Compartir via

Comentaris: 1

Comentaris

A mi també em sembla una cagada, i sense ser arquitecte.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte