Sant Vicenç d'Enclar: punt d’inflexió

Cinc projectes participen al concurs per reconstruir el campanar ensorrat al desembre; la decisió, en quinze dies, i les obres, a la primavera.

Quinze dies. Tres setmanes com a molt. Aquest és el termini que fons coneixedores del cas donen perquè la comissió que avalua els cinc projectes que s’han presentat al concurs convocat al juliol per a la reconstrucció de Sant Vicenç d’Enclar emeti el veredicte i l’elevi a la ministra de Cultura. Si el calendari no es torça –i la pandèmia no ho impedeix– a la primavera podrien començar per fi els treballs per tornar a aixecar el campanar, ensorrat com segur que recorden la matinada del 20 de desembre, datat al segle VIII i que constituïa el vestigi preromànic més antic que ens quedava. La intervenció es cruspirà entre 300.000 i 400.000 euros i s’allargarà previsiblement fins a la tardor, així que sobre el paper d’aquí a un any podrem estrenar campanar.

El dilema és quin campanar estrenarem. Les consignes del ministeri van quedar clares des del primer moment: reconstruir-lo pedra a pedra, “de la forma més fidedigna i al més aviat possible.” Per això, a la primavera es van inventariar i numerar les pedres del campanar, que va cedir per la base i que va caure a plom, de forma que les pedres van quedar de forma més o menys ordenada. Més o menys, és clar, perquè el cert és que al final tan sols se’n van poder identificar el 30%. I aquest serà precisament un dels dilemes de la reconstrucció: què fer amb els forats que quedin d’aquest enorme trencaclosques? Omplir-los amb pedra nova? Tallar l’original però que ha quedat desparellada per fer-la-hi encaixar?

Però aquesta serà, de fet, l’última de les grans decisions que caldrà prendre. La primera i molt principal ja està presa: reconstruir el campanar. I fer-ho a més de forma “fidedigna”. Però fidedigna... a què? Al campanar tal com era fins al 19 de desembre del 2020, amb les seves clapes de pedra vista on havia desaparegut quasi completament l’arrebossat superficial?

Aquesta és la mena de reconstrucció que en termes arquitectònics s’anomena com’era, dov’era. És a dir, exactament com era i on era... abans de caure. Un criteri àmpliament compartit entre els professionals de l’arquitectura i la restauració del patrimoni històric que s’ha aplicat en casos tan cèlebres com el campanile de San Marc de Venècia, ensorrat el 1902, al pont vell de Mostar, destruït per l’exèrcit croat el 1993, i al Liceu de Barcelona, devastat a l’incendi del 1994.

En el cas de Sant Vicenç d’Enclar, el cas és que el campanar era l’únic vestigi que quedava sencer de l’església original. La nau es va reconstruir quasi completament entre el 1979 i el 1985. I el campanar que coneixíem era el primigeni, sí, però en l’última, per no dir-ne terminal fase de la seva mil·lenària vida. Reproduir-ne exactament la distribució dels blocs de granit, les esquerdes, les restes de l’arrebossat, fins i tot la panxa que probablement va causar-ne el col·lapse buscant la fidelitat a l’original podria derivar en una mena de pastitx. Perquè, quin és el campanar original? El que hi havia fins al 19 de desembre? El de fa un segle? O dotze?

Això és exactament el que han hagut de decidir els autors dels projectes que concorren al concurs, i el que haurà de validar la comissió que en decidirà el guanyador, integrada per tècnics de Patrimoni més Joan Reguant –arquitecte i coordinador de les candidatures a la Unesco de les Falles i dels testimonis materials de la construcció del Coprincipat– així com José Luis González Moreno-Navarro, professor a la Politècnica de Catalunya, i Olivier Poission, ex-inspector general de monuments a França.

Pel que fa a les causes del desastre, cap novetat respecte a les dictaminades oficialment al juliol per aquesta mateixa comissió: la degradació del morter, una falla que havia passat desapercebuda al vessant sud-est del campanar, els molt venerables dotze segles d’edat de la torre, i –ja saben– l’episodi de pluja i vent que es va registrar aquell fatídic 20 de desembre.