Santi Casas: “Escriure la cançó de la parròquia és la meva adopció com a canillenc”

No serà un himne, però si més no, Canillo ja té la seva cançó. Es va estrenar amb motiu de la festivitat de Sant Roc, a l’església de Sant Serni, amb la veu de Santi Casas, aquí en un registre tan diferent del de Mordigans o Punkers Love 80’s, un vessant més proper als seus inicis als Petits Cantors. La va compondre a quatre mans amb Albert Gumí. 

El projecte té història al darrere. 
Inicialment, la Fundació ONCA va crear aquesta cançó per a la parròquia de Canillo. L’Albert Gumí va compondre la peça de cara al concert de la Constitució, atès que no havia estat capaç de trobar-ne cap.    Després, l’Esbart de les Valls del Nord va proposar de fer-ne la coreografia.

Va ser el primer pas. 
A posteriori, cap al mes de maig, des del departament de Cultura de Canillo se’m va demanar si hi podia escriure una lletra. Un cop escrita, els va agradar tant que em van demanar si podia enregistrar-la amb veu. De manera que a mitjans de juliol ja teníem la cançó totalment produïda i llesta per ser presentada a la missa de Sant Roc, el 16 d’agost passat.

I el tàndem Gumí-Casas com ha funcionat?
Tenim una excel·lent relació des que vam crear conjuntament Inventant un després. És un tio molt catxondo, amb el qual és molt fàcil treballar. Per exemple, vaig transportar la tonalitat de la cançó a un to que era més adient a la meva tessitura de veu, i no només li va encantar, sinó que també va suggerir que caldria transportar-la en un futur a un to una mica més greu perquè el poble la pogués cantar sense problemes.
Això de crear la cançó per a un poble, per a una parròquia, què suposa, personalment?
És una pregunta molt interessant, ja que en el moment actual té una gran importància per a mi participar en aquest projecte de Canillo. Fa pocs anys que vaig canviar el meu anterior centre educatiu pel de Canillo. Exerceixo de mestre de música aquí i soc molt feliç amb el projecte educatiu d’aquesta escola.

Fantàstic!
He d’afegir-hi que aquí també he trobat l’amor i l’estabilitat sentimental. De manera que podem dir que la culminació en aquest projecte ha estat en certa manera la meva adopció com a canillenc.

A l’hora d’escriure un tema així, què s’ha de tenir en compte?
Ha estat una tasca interessant pel fet que la cançó té un caràcter molt tradicional i folklòric. La feina amb la lletra ha estat aconseguir que no perdi aquesta essència, intentant reflectir-hi usos i costums, així com indrets representatius de la parròquia. 

Tindrà un recorregut, no quedarà en la diada de Sant Roc.
L’objectiu és bàsicament que el poble canillenc s’hi senti reflectit, i crec que ho hem aconseguit. Ara seria maco que es convertís en una cançó ben popular a la parròquia. Però ja tenim mossèn Ramon per afavorir aquesta tasca, oi? [riu].

El dia de l’estrena...
L’estrena va ser molt maca, tot i que no n’estic del tot satisfet. Diversos factors em van jugar en contra (nervis, passar la missa amb la mascareta posada...) Factors que van fer que em quedés sense respiració en un parell de frases. Tanmateix, com que soc molt autocrític, després vaig fer una autoanàlisi i vaig recordar que quan enregistrava la cançó, ho vaig fer per parts, però cantada tota seguida en directe, té una lletra molt farcida i ràpida que dificulta la respiració.

Massa autocrítica, diríem.
Tot plegat em va llastrar una mica el directe, però és això, coses del directe. Res que no es pugui arreglar afegint alguns silencis a la partitura.