Diari digital d'Andorra Bondia
L'economista Santiago Niño-Becerra.
L'economista Santiago Niño-Becerra.

Santiago Niño-Becerra, economista: “Europa sortirà de la crisi enfonsada i a remolc d’uns EUA estancats”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: BonDia

Els anys que vindran no seran gaire hospitalaris, si es compleixen els vaticinis que l’home que va veure venir la crisi del 2010 fa ara a ‘Futur, quin futur?’ Bàsicament: concentració empresarial en megacorporacions, alts nivells d’atur estructural, subocupació, desigualtat i empobriment de les classes mitjanes. Glups. I per ‘comprar’ la pau social, predica la recepta del trinomi social: renda bàsica, legalització de la marihuana i oci gratuït. Tot plegat ho explica aquest vespre a AnyósPark.

El més preocupant de ‘Futur, quin futur?’ no és el pessimisme que destil·la, sinó que està escrit abans de la invasió d’Ucraïna. Com empitjoraria el pronòstic, si l’hagués escrit ara?
A banda de l’encariment de l’energia, l’afectació de la cadena de subminstraments i la dependència del gas rus, que d’altra banda ja existia fa cinc anys i ningú no li donava importància, la guerra tindrà conseqüències  dràstiques en la reconfiguració de l’ordre internacional.

Cap a pitjor, sospito.
Depèn de la perspectiva. Rússia deixarà en endavant de tenir tractes amb Occident i es convertirà en un aliat incondicional i encara potent de la Xina, d’altra banda la gran guanyadora de la guerra. Per contra, la gran perdedora serà Europa, que en sortirà enfonsada i quedarà a remolc d’uns EUA que ja abans de la crisi estava en clara davallada: l’economia nord-americana registra la taxa d’activitat més baixa dels últims 40 anys, amb una productivitat estancada i un gravíssim problema social: l’1% de les famílies nord-americanes passa gana.

És inevitable?
Sempre que hi ha hagut al llarg de la història un canvi de model hi ha hagut tensions durant la transició. Recordi el crack del 29, que va portar la Depressió dels anys 30, la II Guerra Mundial i milions de desplaçats a Europa.

Vaticina l’esgotament del sistema capitalista. No podríem estar simplement en el punt baix d’un dels cicles econòmics?
En els últims dos mil·lennis els sistemes econòmics han tingut una durada d’uns 250 anys. L’actual va començar cap al 1815, després de les guerres napoleòniques, així que hauria d’acabar en algun moment entre el 2050 i el 2060.

Està escrit?
No necessàriament, és clar. Però comencem a veure fenòmens que sense ser anticapitalistes, ja no són ben bé capitalistes. 

Per exemple?
La competència, característica fonamental del capitalisme, està desapareixent a causa d’una brutal concentració del capital en grans corporacions que tendeixen a l’oligopoli. Anem cap a un model amb molt poques empreses, però molt grans. I això ja és una realitat en sectors com el farmacèutic, l’automòbil i l’aeronàutic. Un sistema sense competència ja no és capitalista.

Li haurem de dir postcapitalista, doncs. Més símptomes?
La progressiva pèrdua de pes dels estats. Avui dia, una corporació present en 150 o 160 països no necessita en absolut tenir un Estat al darrere. De fet, els estats ja no poden gairebé ni enfrontar-s’hi. Les 50 majors corporacions del món facturen l’equivalent al 25% del PIB mundial. I les deu primeres van vendre el 2019 tant com el PIB del Regne Unit. 

I encara no hem parlat del treball.
Efectivament. Capital i treball són els dos factors productius fonamentals del capitalisme. Per produir, el capital necessitava treballadors. Millors o pitjor pagats, aquesta és una altra qüestió. Però els necessitava. La realitat és que gràcies a la tecnologia avui ja és possible produir gairebé sense treball. I aquest fenomen provocarà necessàriament una redefinició de les relacions socials. Anem cap a un sistema cada vegada menys capitalista. Si David Rockefeller aixequés avui el cap, es quedaria de pedra. No ho reconeixeria.

Les característiques del postcapitalisme seran, entre d’altres, un atur estructural alt, especialment entre els joves, subocupació i empobriment de les classes mitjanes. No és el futur, sinó el que he viscut des que era adolescent, als primers anys 80.
Cert, però l’atur juvenil als anys 70, i parlo d’Espanya, no era del 36%, com és ara. Tampoc a França arribava a les cotes actuals. I d’altra banda, avui et trobes un enginyer de 26 anys fent de cambrer, fa 40 anys, no. Està canviant la composició sociològica dels aturats i dels subocupats.

Per què?
Perquè la demanda de treball és decreixent, i ho seguirà sent perquè, com he dit, avui, i gràcies a la tecnologia, es pot produir gairebé sense treball humà. Com a conseqüència, penso que la subocupació es dispararà. Per això no entenc la reforma laboral que ha impulsat el govern de Sánchez, que busca la contractació indefinida quan és precisament el contrari. El treball serà cada vegada més sota demanda.

I què farem, amb aquest exèrcit d’aturats o desocupats?
Penso que anem cap a un escenari d’oci gratuït, o quasi gratuït, per omplir el temps, i també cap a la legalització de la marihuana, que al cap a la fi és un calmant. Ja hi ha molts països que han fet el pas, Canadà entre ells. De passada es generaran ingressos fiscals i es reduirà el narcotràfic.

Si no treballem, o treballem poc, d’on traurem els diners per viure? O millor, per sobreviure?
Els ingressos decreixents de les classes mitjanes i baixes caldrà completar-los amb una renda bàsica, concepte que fa tan sols deu anys era tabú i que avui estan experimentant molts països, des de Notswana fins a l’Uruguai. I anirà a més.

Com es finançarà?
El  doctor Sergi Raventós, un dels màxims experts en la matèria, sosté que ara mateix, a Espanya, ja es podria pagar una renda bàsica reorganitzant el sistema de subvencions i subsidis existent. 

S’ha quantificat, la renda bàsica?
La idea és fixar-la al llindar de la pobresa, que a Espanya coincideix amb el salari mínim. Però insisteixo, segons el doctor Raventós, avui seria viable substituint subsidis i canviant l’estructura fiscal. I serviria per  garantir la pau social, que fins ara estava emparada en el sistema de protecció social i en l’anomenat ascensor social. En retrocés el primer i avariat el segon, la renda bàsica és la manera de comprar pau social. Per això mateix penso que a les grans corporacions els sortirà a compte contribuir-hi, no tant per facilitar que els ciutadans comprin els seus productes com per invertir en pau social.

Diu també que aviat deixarem de comprar. Que pagarem per usar.
Ho vaticinava Jeremy Rifkin fa vint anys a La era del acceso. S’acabarà això de comprar un cotxe per utilitzar-lo una hora al dia o quatre hores al mes. El que decennis enrere era habitual i no generava cap dilema deixarà de ser acceptable perquè significa malgastar recursos, i el que primaran seran conceptes com la sostenibilitat i l’eficiència. Pagarem per fer servir el cotxe l’hora que el necessitem,  i la resta del temps que l’utilitzi algú altre.

Un dels auguris més inquietants de ‘Futur, quin futur?’ és la quasi desaparició de les classes mitjanes.
El fenomen no és nou. La classe mitjana s’està aprimant des dels anys 80 perquè cada vegada hi ha menys necessitat de comandaments intermedis. El procés s’ha accelerat per efecte de la tecnologia i la concentració de capital. Òbviament, no desapareixerà del tot, però la classe mitjana mitjana i la classe mitjana baixa empitjoraran significativament el seu nivell vida. El seu destí és la precarització. Només la classe mitjana alta –tècnics d’anàlisi de dades, experts en IA i en ciberseguretat– mantindrà o millorarà l’estatus. 

No salva de la crema ni el sistema de protecció social.
Pensi que avui dia, a Espanya, el pensionista mitjà té una pensió un 20% més elevada que el salari mitjà del jove que s’incorpora al mercat de treball.

I què passarà? Petarà tot?
Aquí entra la renda bàsica. Però anem cap a una sanitat més precària. Quan comencin les retallades a la sanitat pública, l’esperança de vida baixarà. Per això fa anys que a Espanya es parla del copagament sanitari, i ara es comença a parlar del copagament en l’educació.

Pronostica la fi del turisme de masses. Què farem a Andorra?
L’estructura del PIB andorrà, basat en el quartet banca, comerç, turisme i neu, no és sostenible. Ni ho era que uns grans magatzems generessin el 25% del PIB, ni que la construcció, al pic del boom superés el 35% del PIB. Andorra ja fa una mica tard per canviar l’estructura del PIB, però el camí són projectes com Grifols.

Algun motiu per a l’optimisme en l’horitzó del 2030?
Veig més estabilitat. Crec que en un parell d’anys desapareixeran la volatilitat i la incertesa, els grans reguladors –Banc Central Europeu, Reserva Federal– arribaran a acords amb les grans corporacions, per no dir-ne oligopolis, que s’han repartit el mercat per zones geogràfiques, pensi en el que han fet Renault i Toyota, per exemple.  Anem cap a una situació més estable però amb un creixement insignificant. S’ha acabat allò de créixer un 2,2, un 2,4%. Creixerem en magnituds de l’ordre de zero coma... 

Andorra
economia
europa
crisi
EUA
megacorporacions
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic