Diari digital d'Andorra Bondia
Sergi Buka.
Sergi Buka.

Sergi Buka, llanternista i il·lusionista: “Els coloms estan molt ben cuidats; si no, marxarien volant i no tornarien”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: BonDia

Arrenquen les activitats paral·leles d’‘Abracadabra’, la sensacional exposició consagrada als mags de cal Plandolit, amb ‘La llanterna màgica’, demà en sessió triple (19, 20 i 21 hores). Una disciplina inèdita entre nosaltres i de la qual el mag català (Mandrake d’Or el 2004 i Premi Nacional espanyol del 2002) és un dels escassíssims practicants que queden. De propina, farà desaparèixer algun objecte. I no serà un colom.

Havíem sentit a parlar, és clar, de mags, il·lusionistes i mentalistes. Però de llanternistes, mai de la vida. A què es dedica, vostè?
La llanterna màgica, que es va inventar al segle XVII, és un antecedent directe del cinematògraf. Consisteix a projectar imatges, sovint fantasmagòriques i normalment sobre fum, i als inicis estava molt vinculat al món de la màgia. L’edat d’or va ser al començament del XIX, que anaven de poble en poble i projectaven unes plaques de vidre pintades a mà. Avui ens podem comptar amb els dits d’una mà, els llanternistes en exercici. 

Li demanaré obertament: vostè, fa desaparèixer coses?
Soc il·lusionista, ombrista i llanternista. I sí, faig aparèixer i desaparèixer coses. Tinc òbviament números per al gran públic, més donats a l’espectacularitat. Però el que m’interessa és buscar el costat poètic de la màgia, amb una posada en escena intimista i sense renunciar a les noves tecnologies, com ara el làser.

Ombrista, diu?
Ombres xineses. Demà en faré un número. Tots ho hem provat, de petits, i sabem la dificultat que comporta. No deixa de ser manipulació, prestidigitació.

El més pintoresc que ha volatilitzat d’un escenari?
Al TNC feia desaparèixer cada vespre un ajudant i un espectador. No tornaven, i en alguna ocasió gent del públic trucava l’endemà per interessar-se per la seva sort. 

I què n’havia sigut?
Doncs els enviava als llimbs màgics. Però hi estaven bé, no patien.

Coloms i conilla, encara surten a l’escenari?
Encara, però la tendència és a jubilar-los. 

On els tenen?
A casa. Jo encara tinc colomins, tot i que ja no els utilitzo (el primer me’l van regalar als 10 anys) i fins fa poc tenia un parell de conills. Tots molt ben cuidats, no t’hi amoïnis. Si no ho estiguessin, marxarien volant i no tornarien. Hi ha hagut mags que feien desaparèixer tigres, lleons i fins i tot elefants. Però cada vegada es fan servir menys, ja t’ho deia, i és un procés natural. 

Als 15 anys va debutar al Llantiol. Diria que faig tard, per dedicar-me a l’ofici.
El meu avi era pintor, el meu pare, pintor. En fi, que vinc d’una família d’artistes i ser mag no era una cosa tan extemporània. Vaig veure clar que volia ser-ho en una excursió amb l’esplai. Un monitor era molt aficionat a la màgia, i en una sortida a la vall de Boí, jo devia tenir uns 10 anys, una nit va estendre el tapet i va fer-nos una sessió. Quan va acabar hi vaig anar de pet: volia aprendre a fer tot allò. Va ser el meu primer mestre. Però hi ha qui ha començat de gran, i pots dedicar-t’hi per pura afició.

Vostè, quantes hores diàries hi consagra?
Més que un horari estricte (hi ha dies que poden ser dues hores, altres, vuit) estic les 24 hores pensant en efectes, pensant nous espectacles, repassant textos... El que m’agrada és crear els meus números. Soc un molt  mal client de les botigues de màgia perquè creo els meus trucs, utilitzo molts pocs objectes, i sempre d’ús quotidià: cartes, daus, cordill, mocadors, fil... Les caixes de màgia, generen suspicàcies, com si l’espectador hi intuís el truc. Els objectes ordinaris fan molt més efecte. 

Deu ser l’estrella dels sopars amb  família, amics i amants.
Quan comences no tens públic, el busques al voltant i quan tens l’ocasió treus la baralla i comences a fer jocs de mans. Després, quan t’hi dediques, intentes desconnectar, però clar, si t’ho demanen, no et faràs pregar. Sí et diré que jo era molt tímid i que la màgia em va servir per no ser tan introvertit. 

Al  pòquer deu guanyar sempre. O tenen prohibit jugar-hi?
Moltes tècniques de cartomàgia les van inventar els tafurs. Però els mags no acostumem a jugar a cartes. I si ho fas, depèn del tarannà de cadascú: només faig trampes a l’escenari.

Si em passo tota la nit intentant trobar el truc...
No t’hi amoïnis, és una reacció natural... però també ho és deixar-se portar, i més que tothom sap que no hi ha cap poder ocult. La màgia és una convenció. L’espectador va a veure un mag per deixar-se enredar de forma conscient. Si et deixes portar és més gratificant.

Vostè, ho fa?
És deformació professional, és clar. Només començar un número ja intueixes per on anirà. Per això hi ha mags que es dediquen a fer màgia per a mags, que paradoxalment al públic general potser no li agradaria tant. No és el meu cas, jo treballo amb l’objectiu d’emocionar.

Perdoni, quin era el truc de la cullereta d’Uri Geller? Quaranta anys després ja es deu poder dir.
Encara hi ha mentalistes que fan aquest truc, així que sentint-ho molt, i tot i que no soc mentalista, mantindré el secret. 

Sergi Buka
llanternista
il·lusionista
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic