Sergi Mas, artesà: “La perfecció pot ser freda, sense esperit; la imperfecció és humana”

Seus són els murals ceràmics de Canòlich; seves van ser durant molts anys les portades del catàleg de la diada; seva és l’auca de la patrona, un dels primers encàrrecs que va rebre en instal·lar-se al país, el 1959, i també la rèplica de la Mare de Déu romànica que un lladre –sospita que 'belga'– va sostreure el 1973 del santuari. Ja tocava que Sergi Mas protagonitzés el monogràfic de la patrona laurediana.

Que li hagin posat el seu nom a l’espai de l’Escola d’Art i ara li hagin dedicat el monogràfic de Canòlich, què vol dir?

És per tenir la mosca rere l’orella, com si algú hagués pensat que no arribarien a temps per a l’homenatge. Si em volen enterrar, els ho faré gruar.

Les auques semblen els 'tebeos' de quan no hi havia 'tebeos'.

Exactament. En són els pares i els avis. Era la literatura de canya i cordill, que recitaven els cecs que anaven de poble en poble i amb què la gent que no sabia llegir s’assabentava del que passava al món.

En l’època d’instal·lacions i performances, dibuixar una auca és quasi una quixotada.

Plistocènica, sí. En tinc una petita col·lecció, també de goigs, que són cosins germans. Són relíquies d’una literatura popular, senzilla, ingènua, que seria una llàstima que es perdés del tot.

A veure com va de memòria: “La imatge tan venerada...”?

...Pels àngels fou enviada./ De Bississarri i molt matí, al treball se’n va un veí...”. Es refereix a l’hereu de cal Pere. Com tota l’auca, ho va escriure en Jaume Pla, gran poeta que sempre s’ha estimat més que no fos dit. Així que ho dic jo.

La de Canòlich és la primera, però no l’única auca que va il·lustrar.

Efectivament: des del col·legi Mare Janer em van demanar d’il·lustrar els rodolins que Esteve Albert, ja cap al final, li havia escrit a la fundadora. Va quedar ben eixerida. L’última va ser la de Meritxell, el 2011, amb David Gálvez. Ara que m’hi has fet pensar, existeix també una auca de Sant Romà de les Bons que va escriure Melcior Font i que va il·lustrar Josep Obiols, pare del primer secretari i president del PSC.

De quina se sent més satisfet?

La de Canòlich. En la meva opinió, és rodona, exacta. No se’n pot treure ni posar res.

Una auca amb digital, seria incongruent?

Quedaria més neta i més polida, segur. Però les petites imprecisions del treball manual tenen la seva gràcia. La perfecció pot resultar freda, sense esperit. La imperfecció és humana. I bella.

Per il·lustrar una auca de la Mare de Déu, cal ser creient?

El que cal és tenir una certa cultura cristiana. Dit això, deixa’m afegir que jo he sigut un mal creient, però penso també que és molt important tenir fe.

Ja que en parlem, ha recollit alguns miracles de Canòlich. El primer va tenir lloc durant la Guerra Civil espanyola.

Sembla que l’estiu del 1936 els incontrolats de la Seu van cremar l’església de Sant Joan Baptista a Aixàs. No van arribar a Canòlich, però sí que van afusellar el retaule de l’oratori de la font de Joans, que hi ha una mica més amunt. I el van llançar al riu d’Os. Va acabar apareixent al cap d’uns centenars de metres, i el va recuperar l’Estevet de cal Guineu. Un miracle amb tots els ets i uts.

Per cert, és veritat que l’arrebossat del santuari es va eliminar perquè al bisbe Alanis li semblava un cortijo!?

Ho va dir de broma, però mossèn Agustí Romero s’ho va prendre a la valenta. Dit això, el santuari, de dintre, era horrorós: la volta, de canya enguixada, amb una pintura monumental del XIX sense cap gràcia. Terrorífic. Es va optar per pedra vista, perquè era la moda. Es tenia per més senyorial, quan la veritat és que era al revés: només s’arrebossaven la façana les cases bones.

Ara se’n penedeix.

Doncs sí, perquè pintada de blanc, encara que fes un dia rúfol, miraves cap allà i veies la taqueta del santuari. Molts lauredians pujaven una vegada a la setmana fins a l’oratori d’Aixovall per resar a la Mare de Déu. Miraven cap amunt i veien fàcilment el santuari. Ara, no. Per cert, que tinc una anècdota referent a tot això que no he explicat mai i que també té alguna cosa de miraculós.

Endavant, endavant.

El dia que es va inaugurar oficialment la reforma de Canòlich, érem a missa i darrere meu s’hi va asseure la viuda de l’Estevet del cal Guineu, precisament. La Concèpcia. I expressament perquè la sentís comença la lletania: “Mare de Déu de Canòlich, Vós sabeu qui soc i com us estimo... Doneu mal de ventre en aquests que han robat et el pur blanc que us cobria...”.

On és el miracle?

Doncs que l’endemà tant el mossèn com jo mateix vam tenir cagarrines. I ell en va tenir tot el mes.

Si el faig triar entre les talles de Meritxell i Canòlich, el poso en un compromís?

La de Canòlich està feta amb un bloc de fusta de perer. Gens corcat, per cert, i això que no s’ha restaurat mai. És un cas. És més rústica, més pagesa. Però, atenció, que encara avui hi ha noies a Sant Julià que tenen aquesta cara. I el Nen és clavat a Julià Reig de petit! La de Meritxell, de pi, és cosa fina: sembla una imatge egípcia.

Està bé a la parroquial, la talla, o hauria de tornar a Canòlich?

Tal com estan les coses, ja està bé a Sant Julià. Mira, ell dirà el que vulgui, però és molt sospitós que tant l’incendi de Meritxell com la sostracció de la rèplica de Canòlich coincidissin amb els anys de màxima activitat de la banda d’Èrik el belga.

Si la porta no estava forçada i els barrots de les finestres no deixaven passar una persona, com van entrar a robar la rèplica que mossèn Jaume Argelagós, prudentíssim, li havia encarregat?

Era un pany de serreta, molt rudimentari. Bufar i fer ampolles per a un professional.

Això, si 'algú' no li va deixar la clau de l’església.

També. El que és evident és que allò no va ser un miracle. Va ser un robatori. Molt humà. I, en la meva opinió, molt belga.