Sergi Mas, artesà: “Res com el fricandó amb rovellons de la meva sogra: era deliciós”

Mai no deixarà de sorprendre’ns: ara, amb l’‘Àlbum de bolets d’Andorra’, que ha il·lustrat amb un centenar llarg, molt llarg d’aquarel·les i dibuixos a tinta, i que es completen amb les fitxes elaborades pel biòleg Manel Niell. L’edita el Cenma i el presenten aquest vespre a la sala Rocafort els autors i Joan Peruga, boletaire eximi.

Sergi Mas, boletaire!?

Més aviat un pèssim caçador de bolets. La dona sí, però jo, ni a un pam. El que m’agradava era mirar i sobretot olorar els que em trobava pel bosc.

El seu preferit?

Soc un clàssic: el rovelló. Res com un d’acabat de collir i fet in situ a la brasa. Amb una mica d’oli i, si has sigut previsor, all. O sí que n’hi ha un de millor: el fricandó de rovellons de la meva sogra: deliciós! Però aquí tota la vida han tingut més tirada per la greixa, de la família de les potes de rata. N’hi ha que són grans com mitja taula.

On en podem trobar?

Ni idea, i no ho preguntis perquè no t’ho diran. En canvi, el pinetell, pobret, el consideraven vulgar i ni se’l miraven. I mira que guisat és exquisit.

I de rovellons?

Al bosc de davant de casa, sense anar més lluny. A Aixovall mateix. A l’obaga, és clar.

Per què dibuixar-los, podent-los fotografiar?

Els trobo molt atractius, amb aquestes formes tan capritxoses. Els bolets són un misteri de la natura. Tenen personalitat. I de sota de quin bolet surt, aquest àlbum? Doncs fa prop de 50 anys que en dibuixo, perquè sí, com he dibuixat arbres, bèsties, mobles... Sense cap intenció de publicar-ho. Fins ara, que el micòleg Manel Niell hi ha afegit les fitxes.

Tots són comestibles?

Quasi tots. La mateixa pota de rata l’has de menjar molt cuita perquè si no es veu que pot ser tòxica.

Pota de rata: quins noms sensacionals!

Espera: i el bolet d’esca de bedoll, que servia per fer cerilles; pet de llop, orella de conill, murga de campana, manetes arrissades, llengua de bou, bec de perdiu... Bolet de tinta, bolet d’anís, bolet del diable... D’una comarca a una altra el nom pot canviar: mira el que passa amb els moixernons i les carreroles. I el mataparents, que ho diu tot.

Ha dibuixat la funesta ‘Amanita Phalloides’?

La Phalloides no, però la muscària, si: l’ou de reig bord, aquells vermells amb taquetes blanques, que és al·lucinogen. Devien ser els que es prenien les bruixes! La meva àvia tenia una cullereta de plata i quan guisava els bolets la posava a dintre. N’hi ha que hi posen un all. Si la cullera es tornava negra, el bolet era per llançar. No sé si era gaire científic, però per si de cas.

Els ha dibuixat del natural?

Tots: molts els vaig anar a buscar jo mateix, altres me’ls han portat o els he comprat, sobretot al mercat de la Seu. A l’hora de dibuixar-los has d’anar molt de pressa perquè d’un dia per l’altre comencen a fer-se malbé, canvien de color... La gràcia era collir-los i dibuixar-los de seguida. I per això ho he fet amb tinta i aquarel·la.

No és gens habitual, que vostè treballi amb aquarel·la.

No en soc especialista, però m’agrada molt. De fet la pintura a l’aigua m’ha agradat sempre més que a l’oli: l’olor m’és desagradable.

Li recordo que ens deu un àlbum com aquest, però consagrat a les varietats del pa.

No sé si tindré temps, la veritat. Dec tenir cap a 500 dibuixos de pans de tot el món. I cada pa s’ha d’explicar i contextualitzar. És una feinada de por.

I la segona part dels ‘Aspectes de l’art popular’, no se’n descuidi.

El mateix: el material el tinc, però cal posar-hi les paraules, i aquest és el problema. Per no parlar de l’art de musicar: els pastors del Pirineu n’eren uns mestres i jo encara n’he conegut. Això sí que m’agradaria, perquè si no, s’acabarà perdent.

Posats a demanar, un nou recull de contes, començant per aquell ‘Very Good’ on evoca el viatge andorrà de Hemingway?

Doncs al llibret de la fira de bestiar en transcric un que em va explicar la filla del notari Aleix, a compte de l’hereu de cal Fusilé, que el van enviar a la fira a vendre una vaca estèril que tenien, el pobre no se’n va sortir, i va acabar fent tractes amb el sant de l’oratori que hi havia al camí ral, cap a Sant Andreu.

No puc evitar-ho: què li ha semblat, la intervenció a la parroquial de Sant Julià?

Estic convençut que tècnicament és impecable, perquè van venir els millors artesans. Però se’m fa estrany trobar-me una església d’estil bizantí al rovell de l’ou del romànic pirinenc. La intenció de mossèn Pepe, això sí, és immillorable.

Per acabar: satisfet, que el premi de joves artistes torni a dur el seu nom?

M’agrada perquè alguns dels que l’han guanyat són diamants en brut, tenen talent de veritat. I penso en Marcel Llovera i sobretot en Domènec Montané.