Sergi Mas, autor de ‘L’art de musicar la fusta’: “No tenim ni un espai per a l’art popular i volen un museu nacional”

Quan ell parla, nosaltres escoltem. Als 93 anys, amb una obra monumental i única al sarró -tallista, ceramista, pintor, gravador, exlibrista i cartellista, a banda d'escriptor i conversador únic- la seva paraula va a missa. Avui arriba a les llibreries ‘L’art de musicar la fusta’, una monografia des d’ara mateix imprescindible i on aboca tot el que es pot saber sobre un art ancestral  en extinció.

Què té un saler musicat que el fascini tant?
Estem parlant d’un objecte d’origen molt humil però que en la meva opinió reflecteix la manera de ser i de veure el món de l’home pirinenc. És gairebé un tret identitari que en un moment determinat de la història va tenir un paper central en la cultura de muntanya, tot i la seva modèstia formal i conceptual.

Però... estem parlant d’un saler!
Sí, sí. Un objecte essencialment utilitari que es penjava dels murs de les bordes perquè no estigués a l’abast dels rosegadors, imagina’t. A dintre s’hi acostumaven a conservar una mena de mandonguilles de sagí  que els pastors feien servir com nosaltres els cubs Maggi. A banda d’això, tenia també una funció simbòlica, els que estaven més finament treballats eren signe d’un major estatus. De salers musicats, en fi, n’hi ha a molts altres llocs, però n’hi ha d’endèmic no ja dels Pirineus, sinó dels dos Pallars, l’Urgellet i Andorra. Té una inconfusible forma de barqueta i no en trobaràs enlloc més. Són únics al món.

Per què es molestaven a musicar-los?
Pel paper simbòlic que et deia abans, i també com a signe de bona voluntat. Les figures geomètriques que es tallaven a la fusta tenien molt probablement una funció profilàctica, tot i que avui n’hàgim perdut el significat. Probablement, ni els mateixos pastors sabien per què tallaven aquelles formes, les havien heretat i formaven part d’una cosmogonia ancestral que ja no podien descodificar. D’algunes sí que en sabem el significat: a l’Aragó es regalava als nuvis una cullera de boix musicada perquè a la nova família no li faltés mai de menjar. I el moltó que conduïa la resta del ramat acostumava a portar el collar més ramejat perquè no li passés res. El que és màgic, en fi, no és l’objecte (el saler, la cullera, la formatgera, el collar) sinó els signes cabalístics amb què els decoraven.

Diu que la rosassa de sis puntes, tan idiosincràtica, podria tenir un origen religiós.
És molt probablement un símbol solar precristià, pagà, perquè s’han trobat decoracions similars en esteles funeràries romanes. L’esvàstica també ve de molt enrere, d’aquest món grecoromà, fins i tot d’abans. No té res a veure amb el nazisme. Tampoc hi hem de buscar cap parentiu ni amb la simbologia celta ni molt menys amb les runes nòrdiques.
A banda de rosasses, creus, cercles, sanefes i estrelles, no hi ha decoracions figuratives?
A l’última etapa, quan la talla en fusta és ja un art en decadència, parlo de finals del XIX i principis del XX, les musicadures inclouen flors, animals i figures antropomòrfiques, però sempre molt esquemàtiques.

Tallar la fusta, és un art o un ofici?
El fet de gravar és un fet artesà. Però, en què consisteix l’art? Mai no he cregut en l’art per l’art. Pensa en un artista romànic: no es posava a tallar una marededeu o a pintar un pantocràtor perquè sí. Amb això vull dir que quan un pastor musicava un saler, hi ha una intenció de transcendir l’objecte. Li serveix per expressar un sentiment que no pot explicar amb paraules.

És un art pirinenc?
En absolut. El que és estrictament local és el saler musicat en forma de barqueta. Però la musicadura és gairebé universal, des de Portugal fins a Sibèria, passant per Polònia, Alemanya, Itàlia, Anglaterra i fins i tot als EUA. On no n’he trobat és a l’Àsia.

Els millors?
Els holandesos fan autèntiques filigranes, i així com nosaltres tenim el saler, ells es van especialitzar en els esclops musicats, que només es posaven els dies de festa i que passaven de generació en generació: formaven part del patrimoni familiar. Per mi són els que han arribat a fer unes musicadures més fines i delicades. Autèntiques filigranes.

Per què són els pastors els artistes de la talla en fusta?
Quan estaven amb els ramats a la muntanya tenien temps per entretenir-s’hi. Però poc o molt, tots els andorrans sabien treballar la fusta, fer musicadures.

Entenc que és un art essencialment masculí.
Doncs sí. Eren ells els que vigilaven els ramats. Et diré més encara: si vols saber en quin moment de la història una societat és més pròspera, fixa’t en la seva producció artística, signe inequívoc de benestar. Per això l’època daurada de la talla en fusta, els segles XVII i XVIII, coincideix amb l’auge de la ramaderia i de les fargues. D’aquesta època són les caixes de núvia, les formatgeres, els salers més ben treballats. L’art és el termòmetre de la prosperitat d’un país.

Musicar no era pròpiament un ofici, veig.
No s’hi guanyaven la vida, tot i que n’hi havia de més hàbils a qui probablement els encarregaven la decoració dels objectes més sumptuaris, penso en una caixa de núvia. Però generalment ho feien sense ànim de lucre, per dir-ho així. Jo encara vaig tractar Josep Granja, masover de ca l’Huguet, que als últims temps va fer una quantitat ingent de salers i que mai no els va voler comercialitzar. Ofertes no li’n faltaven, i quan un client del càmping Huguet, on feia de guarda, li demanava de comprar-li’n un, ell s’hi negava: si l’home li queia simpàtic, se’l regalava; si no, no hi havia res a fer, ni per tot l’or del món.

Si l’edat d’or de la talla és el XVIII, què passa després?
A la segona meitat del XIX entra en decadència, mer reflex de la crisi de l’economia andorrana, i subsisteix d’aquella manera fins a mitjans del XX.  Vaig tenir la sort de conèixer els epígons d’aquella tradició secular: el moixellaire; el Julià d’Aixirivall; l’hereu de ca l’Aern de la Margineda; els germans Mixet d’Os de Civís, un feia la peça i l’altre la musicava; el Dionís, també fill de Civís; el fadristern de cal Cargol, que tallava esclops i collars, i el padrí de cal Gaspar de Certés, que feia esclops i els firmava amb una cresta a la punta. El pardinaire va ser un dels últims: ha traspassat aquest any. I només queda Fidel Solsona, deixeble d’Àngel Pla. Això s’acaba.

I vostè. Quan el va ‘descobrir’?
La primera vegada que vaig veure autèntiques musicadures va ser al taller on des del 1949 feia d’aprenent. Poc temps després s’hi va incorporar un noi molt hàbil que venia de Terol i va ser ell a qui primer vaig veure tallar així la fusta. Al taller fèiem treballs de composició geomètrica: li dèiem feina rústica o punta de diamant. Però ell, es deia Miquel Guillem, feia musicadura de veritat. Anys després, quan ja treballava al Poble Espanyol, en un enorme museu d’art popular que es deia La Pallaresa i que recreava el que devia ser la vida tradicional en una casa pairal de muntanya, hi vaig veure els primers salers. No sabia ni què eren, aquells objectes de fusta obrada i ornada, i  que jo, ruc de mi, considerava pejorativament rústics. Però ja em feien gràcia. I més que me’n van fer quan els vaig retrobar a Andorra.

Per què?
És un misteri: per què t’enamores, quan t’enamores? Doncs això és el mateix.

Encara talla?
I tant, i ara que tinc tot el temps del món, encara més. Però m’he limitat a treballar capsetes de pi, d’aquestes que venen als xinos. Més que suficient. Tot i que la millor fusta és la de til·ler, consistent, sense vetes, la pots treballar del dret i del revés i no s’estella. Els suïssos, que són uns mestres, fan servir la fusta d’un pi especial que només creix als Alps i que és l’única espècie del món que perd la fulla a l’hivern. Però la veritat, té més mèrit treballar una capseta de pi xinès.

El volum conclou amb un Manual de talla. És possible aprendre’n llegint un llibre?
Ho és. Però demana molta calma, no posar-te nerviós perquè la combinació eina/fusta vol paciència. Als primers assajos sempre faràs malbé la fusta. Però a poc a poc aniràs dominant la pressió que has de fer per no trencar-la. 

Perdoni que canviï de tema, però això s’acaba: tornem a Venècia, diuen. Content?
Que facin el que vulguin. M’és indiferent. L’art hiperbòlic de què es nodreix la Biennal no em diu res. Són experiments, ocurrències en ocasions de molt mal gust. En certa ocasió a un artista d’aquests que fa performances se li va ocórrer posar un cec –un cec!– en una góndola i fer-lo navegar els canals de la ciutat seguint les indicacions que rebia per uns auriculars. Em va semblar repugnant. Però ell es devia creure artista. De fet, em quedo de pedra quan sento algíu dir-se artista. La mateixa que quan sento algú dir-se poeta. Una mica d’humilitat, sisplau.

Tindrem museu nacional, sembla, perquè quasi tots els partits el porten al programa.
Ho he sentit a dir tantes vegades! Però a veuere, un museu, per què? Ni tan sols tenim un humil espai dedicat a l’art popular i volem un museu nacional!