Sergi Mas, gran a la pantalla

Diu Sergi Mas que a la pantalla s’hi veu lleig i vell. Però n’hi ha prou a escoltar-lo cinc minutets de res, lleig i vell com diu que es veu, per entrar de pet en una altra dimensió. Un lloc fabulós en què es donen la mà l’humil Oriol Maria Diví, exlibrista i monjo de Montserrat, i el Josep Pla de les escapades andorranes, que endrapava tot el que podia i no pagava mai; el Hemingway que es va deixar caure per aquí –diuen– tot just acabada la II Guerra Mundial i a suggerència de Picasso, i Èrik el Belga, la Mare de Déu de Meritxell, la colla del Grup dels Dijous i els fantasmes de la Casa de la Vall, inclòs el de Hitler. A raig. Si cinc minuts donen per això, imaginin els vint que dura Sergi Mas, el documental que ahir es va estrenar al Comunal de la capital –cortesia de la SAC, aquí en funcions de productora: ni una butaca lliure– i amb què el seu net, Hèctor, ha mirat de retratar un personatge proteic, en què no queda mai clar on acaba el tallista i on comença el gravador; on, el narrador de raça, i on, el fabulador contumaç; on, el col·leccionista compulsiu i on, l’etnòleg vagament diletant en l’estela de Violant i Simorra. Sergi Mas és tots aquests sergis i alguns més: lector voraç, anarquista precoç, autodidacta per necessitat i últim i –diu que– immerescut supervivent d’una raça de gegants, la dels Capdevila, Albert, Anglada, Fontbernat, Viladomat, Baraut i anar fent.