Diari digital d'Andorra Bondia
Sergi Mas, obrer de les belles arts.
Sergi Mas, obrer de les belles arts.
Sergi Mas, en la presentació de 'Comiat diferit', ahir a l'auditori Rocafort de Sant Julià.
Sergi Mas, en la presentació de 'Comiat diferit', ahir a l'auditori Rocafort de Sant Julià.

Sergi Mas: “Hi ha qui s’avergonyeix del passat, com si li fes nosa, i això mai”


Escrit per: 
A. Luengo / Fotos: Facundo Santana

L’hora del reconeixement. Amb dos llibres, un itinerari i una exposició que s’inaugura demà a l’antiga casa comuna. Agraeix el gest sense falsa modèstia, recorda els amics morts, expressa els dubtes sobre la seva condició d’artista, adverteix que, en identitat, “estem sota zero”, i no perd l’esperança de veure un dia la talla romànica de Meritxell.

De l’hora dels homenatges, deslliureu-nos-en, Senyor?
N’hi ha per inquietar-se una mica, sí. Però tampoc em faré el raret. És agradable comprovar que els amics et valoren. Un té la seva vanitat. 

No sé si el consideren jubilat, però vostè no ha penjat el burí ni la gúbia.
Tinc coses pendents, i la intenció és anar-ne acabant algunes. Altres es quedaran al tinter, en soc conscient. Alguna vegada havia tingut la sensació que no havia fet gaire cosa, però ara quan mitro enrere i hi penso, resulta que Déu n’hi do, el que hem treballat aquests anys. 

En què treballa?
Aquesta mena d’enciclopèdia  il·lustrada del pa, en tinc centenars de dibuixats. Amassar un pa és com modelar una escultura, com a mínim així ho veig jo. I m’ha donat plaer dibuixar els diferents tipus de pa que els amics m’anaven portant de tot el món. Ho tinc avançat, però cal posar-hi ordre. A veure si puc, aquest any que ve, si és que encara hi soc.

No és l’únic projecte que té al calaix.
Doncs no. Tinc també acabades unes notes sobre l’art de musicar la fusta, que estava molt més escampat del que pensàvem i on els pastors del Pirineu, i naturalment els andorrans, tenen un protagonisme especial.

A ‘Comiat diferit’ per fi resol el dilema: ni artista ni artesà.
Exacte. Obrer de les belles arts.

Falsa modèstia?
L’art és  un misteri. T’emociona o no. És l’únic que sé. Què és o que deixa de ser l’art, no soc capaç de dir-ho. I qui és artista, encara menys.

Però si avui tothom es diu artista!
Quan tenia posem que 40 anys, alguna vegada, dut per l’entusiasme, m’havia arribat a dir. “Ara, ara!” Però al final es tracta de menjar. Un artista de veritat ha de poder fer el que li roti, sense haver-te de preocupar dels diners. És la sort que va tenir Dalí amb Gala, aquella bruixa, i Picasso amb el seu secretari, Sabartés. Jo no n’he sabut mai, de vendre’m.

Diu que no hi haurà memòries perquè no sap escriure. El mateix: si avui tothom escriu i, el que és pitjor, tothom publica!
M’hauria agradat explicar els dos mons que he tingut el privilegi de viure. Pensa que jo vaig néixer en un moment en què la tracció encara era principalment animal. D’altra banda, em fa certa por aquesta mena de feixisme que ve, que no és ben bé com el que jo vaig arribar a conèixer. I que pugui arribar a posar en perill el molt que hem avançat. Tot i que a la meva edat, dir que el futur em fa por és una ximpleria perquè no ho patiré.

De tota la gent que ha conegut, qui li ha deixat especial petja?
Josep Fonbernat. Érem amics, sí, però no el vaig valorar prou. Intel·ligent, assenyat, sensible. I deixa’m dir més, el meu amic Josep Vives, el pastisser: érem del mateix barri, teníem el mateix accent. Entre els monjos de Montserrat, el pare Cebrià, i també Oriol Diví, possiblement el millor miniaturista del seu temps. El vam tenir aquí. Però... tots són morts. O Antoni Morell, un dels personatges més interessants i complexos que he conegut. Somiava una Andorra que ell no havia conegut sinó a través de la seva mare, cabalera de casa Giraut d’Escàs.

Li han posat la sala d’exposicions al seu nom, es publiquen dos llibres sobre vostè i la seva obra, i només queda per resoldre el premi que dotava Joventut.
La ministra Pallarés va tenir l’amabilitat de trucar-me. M’oferia de recuperar el nom, però vam quedar que no. Després d’ella en vindrà una altra, i aquesta altra ves a saber. No vull tornar a passar pel mateix. Episodi tancat.

El que no s’ha resolt és la col·lecció etnològica, que l’amoïnava especialment.
Ja ho advertia el mateix Morell: en identitat estem sota zero. Algun dia, algú se’n recordarà d’on venim, com s’ho feien els nostres rebesavis per sobreviure en un país inhòspit quan la neu era adversa. Hi hauria d’haver un monument dedicat als paquetaires, ofici digníssim que s’exercia per sobreviure. Però sembla que hi ha qui prefereix oblidar-ho. Com si s’avergonyissin del passat o li fes nosa. I això mai. 

De totes les tecles que ha tocat, on s’ha sentit més vostè?
Escultor en fusta, això és el que soc. L’ofici que vaig aprendre.   Però on m’he sentit més a gust és pintant retaules, el Microcosmos d’Andorra, per exemple, avui propietat de MoraBanc i que forma part de l’exposició. També amb el gravat en fusta, la xilografia.

L’Andorra que vostè dibuixa, grava i explica acostuma a ser més acollidora i més bella que la real. Vostè parla d’un país idealitzat.
Segurament hi ha moltes més Andorres, no dic que no, però jo he de parlar de la que he viscut i estimat. Hi he sigut feliç, i tornaria a fer exactament el que vaig fer el 1957. Quedar-m’hi.

Si no s’hagués dedicat a l’escultura, què hauria sigut?
Una de les meves companyes de la Llotja es va dedicar al dibuix animat i va acabar treballant per a la indústria del cine i de la publicitat americana. Pepita Pardell, es deia. Hauria pogut entrar en aquest món a través d’ella, però vaig cometre la insolència de veure  el còmic com una cosa menor, que no era prou per a mi. Mare meva, com era.

Hem de tornar a la Biennal de Venècia?
De cap manera. A la Biennal no s’hi pot anar amb una sabata i una espardenya, que és com s’hi ha anat. Sense un coixí mediàtic molt ben greixat, avui dia no hi ha res a fer. I això no ho tenim. 

Quantes talles romàniques han sortit de les seves mans? Autèntiques talles romàniques, dic.
Unes quantes. Quan estava molt escurat i els turistes passaven pel taller que tenia a ca l’Elionor... Recordo una vegada que li vaig vendre un Crist renaixentista espanyol que acabava de tallar a un funcionari d’un museu austríac. L’home es pensava que era autèntic i no vaig tenir nassos de desenganyar-lo, pobre de mi. I et puc assegurar que només ho feia per necessitat.

Té esperances de veure mai la Mare de Déu de Meritxell que va cremar (o no) a l’incendi del 1972?
Per què no? No crec en els miracles ni en els prodigis. Però podria estar tancada en clau en una caixa forta.

Ho creu, ho desitja o en té la intuïció?
La talla romànica la tenia molt apamada perquè l’havia hagut de restaurar. Resulta que la Mare de Déu que es venerava era la gòtica. Quan el bisbe va ordenar que posessin la romànica al camerino que li tocava, en fer el canvi se’ls va trencar un dit que ja tenia trencat, i que havien apedaçat amb esparadrap. Em van cridar per reconstruir el dit. Vaig aprofitar per fer mascaretes en fang a la Mare de Déu i al Nen Jesús, i prendre’n mides amb el compàs. En vaig fer una rèplica, la millor de totes, que el Consell li va regalar al bisbe Iglesias i que ara està à al col·legi Janer. 

Però té algun indici que la romànica no es va socarrimar...
Mira, a diferència com la Mare de Déu de Canòlich, tota d’una peça (i que també van robar, segurament Erik el Belga, però era una reproducció que m’havia encarregat mossèn Argelagós) la de Meritxell estava feta per parts: la Mare de Déu, el Nen, els dits i la trona. I tot plegat estava ajuntat amb uns claus de pam, enormes. Hi ha fotos antigues que es veu la cabota del clau que estaca el Nen a la panxa de sa mare. Doncs bé, la cadira estava a sobre d’una peanya clavada també per sota per uns claus.

On vol anar a parar?
Quan amb la meva dona vam sentir per la ràdio que el santuari s’havia cremat, vam pujar de seguida: al cambril no hi havia quedat cap rastre de la Mare de Déu, ni tan sols els claus de ferro. Els escolanets amb la guardiola per a almoïna havien quedat sucarrats però no s’havien volatilitzat. La talla gòtica, el mateix: n’havia quedat el taco de la fusta carbonitzat. Però de  la romànica, res: ni soca ni claus. De fet, a l’inventari que en va fer Pere Canturri, que era un home honest, tampoc no hi figura cap rastre de la Mare de Déu romànica. 

I no es podia haver consumit?
Un tros de fusta de pi de mil anys, amb tres o quatre capes de guix potser de mig centímetre... Aquestes fustes tan antigues sense combustible no cremen bé perquè no tenen sava. M’explico?

Andorra
Sant Julià
Sergi Mas
Rocafort
Comiat diferit
Gálvez
Comentaris: 3

Comentaris

Sàvies paraules de Sergi Mas. Afortunadament , els reconeixements li han arribat en vida i ,sobretot, amb el cap clar. Salut!
Esgarrifa pensar que la Mare de Deu de Meritxell pugui estar tancada en cualsevol lloc,després d’un robatori l’ any 1972. Casos semblants sense resoldre després de 85 anys de la guerra també han passat al Pallars. Potser algú hauria d’investigar !
Mare de Déu de Ribera com bé diu el pallarès també va emmudir. Algun dia segur que ens farà senyal. Records

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic