Diari digital d'Andorra Bondia
Els campions d’Andorra la Vella i Sant Julià, en plena cursa per arribar primers dalt de la muntanya i plantar el pi que duen a l’espatlla.
Els campions d’Andorra la Vella i Sant Julià, en plena cursa per arribar primers dalt de la muntanya i plantar el pi que duen a l’espatlla.

Sergi Mas inèdit: Sant Julià, portalada d’Andorra (i VII)


Escrit per: 
Sergi Mas / Il·lustració: Sergi Mas

Conclou avui la sèrie de relats en què Sergi Mas ha reconstruït el periple de la reportera nord-americana Lucia Purdy. I ho fa amb la llegenda del pi de la bondat, com el comte de Foix va exercir d’àrbitre per delimitar la frontera entre Andorra la Vella i Sant Julià, en una versió andosina de la faula de la llebre i la tortuga.

Aquesta història, la del pi de la bondat, no és un conte, és el relat de fets reals amb visos de regust llegendari. He tingut el privilegi de ser el confident d’alguns dels personatges implicats, i per això ho puc assegurar. Fa anys, molts anys, el Comú de Sant Julià m’encarregà que dibuixés un mapa geogràfic de la parròquia destinat a l’oficina Proturisme laurediana. Una vegada enllestit, amb tota mena de detalls topogràfics, em van rebutjar la primera proposta i el vaig haver de refer. El motiu era que en el traçat dels límits de la parròquia, els de la part de dalt, entre les Bordes de Manyà i el Calm de Claror, no hi havia d’haver traçat cap línia per evitar problemes de delimitació amb Andorra la Vella.

Un o dos anys després, de nou el Comú de Sant Julià encarregà que posés ordre a la caixa dels vells documents parroquials al prestigiós Dom Cebrià Baraut, monjo de Montserrat, que va complir l’encàrrec escrupolosament. Un dia, tot conversant, m’assabentà d’una troballa curiosa, un pergamí en què el comte de Foix donava la raó als lauredians en el litigi sobre la pertinença d’un tros de muntanya, el que s’esqueia precisament on jo, ignorant, havia mal situat en el dibuix com a límit parroquial. Més o menys simultàniament, el Comú d’Andorra la Vella havia també sol·licitat els serveis d’un altre amic meu, l’exmonjo de Montserrat Joan Riera, un savi que havia treballat a l’editorial Casal i Vall ajudant en la confecció de l’extraordinària Bíblia de Montserrat.

Doncs bé, aquest altre savi també em contà que, endreçant els pergamins havia localitzat l’atorgament del maleït terreny disposat entre les dues parròquies. I encara més cap aquí, farà uns cinc o sis anys, endreçant el nou arxiu de Sant Julià aparegué l’escrit d’un estudi que havia fet el notari Rossend Jordana sobre el mateix litigi. Fet i fet no aclareix gaire quins són els límits parroquials. Més ben dit, vaig ser incapaç d’entendre’n el vocabulari legal. Em limitaré a reproduir la història com se la contaren a la periodista Lucia Purdy els vellets de Sant Julià.

El pi de la bondat és com anomenaven els veïns de la parròquia des de les calendes dels pariatges uns rostos de muntanya on pasturaven ramats d’ovelles, de vacum i d’equins, des de maig fins al setembre. Els amos de les bèsties satisfeien un pagament pel dret de pastura. Des de temps immemorials les parròquies d’Andorra la Vella i de Sant Julià porfien a considerar que aquestes pastures els pertanyen. Per acabar el litigi d’una vegada per sempre recavaren l’arbitratge del comte de Foix, el magnànim judici del qual totes dues parts es van comprometre a acatar. El comte acceptà i decidí fer justícia de la següent manera: que ensembles parròquies designessin un seu campió, i que el primer que plantés un jove pi pujat a coll per ell fins al lloc de la disputa seria el triomfador. El comte faria arribar al Comú que toqués la validesa de la pertinença.

Dos homes joves carregats cadascun amb un pi amb arrel i tot, cadascun acompanyat pels cònsols i els consellers de les respectives corporacions comunals, reunits al peu del camí de la Margineda. A un senyal del veguer del comte, arrenquen els dos campions muntanya amunt. El d’Andorra la Vella, un jovenàs cepat i fort; el lauredià, un xicot de bona presència però pausat de moviment. Des de bon principi anava perdent progressivament distància, com veien clarament els testimonis presencials. Fins que desaparegueren de la vista rere les elevades rostes de la carena.

El campió d’Andorra la Vella arribà suat, i deixant el prehistòric sender que va contornant les altures des de Bescaran i que passa per sobre de Llumeneres, deixà el pi a terra, guaità enrere i vesllucà el seu rival al lluny, allà baix, que anava pujant a poquet a poquet. Tant era l’avantatge que duia al seu rival que decidí jeure una estona al costat del seu pi.
Pujant lentament però sense aturar-se muntanya amunt, en arribar al senderó de dalt de Llumeneres el lauredià prou que veié el seu rival adormit sota les branques del pi que presumiblement estava destinat a ser el primer a ser plantat. Però l’altre pi i el seu portador passaren de llarg. Una estona després seria plantat l’arbre del campió: el Pi de la Bondat.

Sant Julià
portalada d’Andorra (i VII)
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic