Diari digital d'Andorra Bondia
La capella de Sant Bartumeu, citada al capítol anterior, i que de sempre forma part de la propietat de cal Molines.
La capella de Sant Bartumeu, citada al capítol anterior, i que de sempre forma part de la propietat de cal Molines.
El santuari de Canòlich, amb l’ocell anunciador i les roses de Canòlich, que sembla que tornen a florir per la diada de la Verge, l’últim dissabte de maig.
El santuari de Canòlich, amb l’ocell anunciador i les roses de Canòlich, que sembla que tornen a florir per la diada de la Verge, l’últim dissabte de maig.

Sergi Mas inèdit: Sant Julià, portalada d’Andorra (V)


Escrit per: 
Sergi Mas / Il·lustracions: Sergi Mas

Continua el periple que Sergi Mas li imagina a la reportera nord-americana Lucia Purdy, que ens va visitar el 1901. L’episodi d’avui arrenca a Aixovall, amb les seves tres cases, cal Guineu, cal Pau i cal Colltort, passa per la font del Ferro i la de Joans, s’atura al santuari de Canòlich i s’enfila fins a Aós, i reprèn el camí ral cap a Andorra la Vella.

Aixovall i la seva esglesiola acullen les relíquies de santa Filomena màrti. En els temps en què estigué entre nosaltres la periodista ianqui Lucia Purdy s’havia fet famosa la devoció a aquesta taumatúrgica santa, patrona de les dones verges. Aquesta nostra santa feia precisament entre finals del segle XIX i començament del XX miracles. I no solament propiciant la puresa virtuosa, sinó altres de purament fisiològics, com per exemple que el masover de cal Guineu pescava truites de l’arc iris del riu d’Aós, totes cuites i fumejant, o que en un any de sequera tinguessin una collita de blat tan abundosa que ja ple fins a dalt el graner ompliren el recinte de la capella tan a plaer que fins i tot sobreeixí de l’ull de bou de dessota del campanar. I és que la història de la santa i del seu santuari són realment superbes. Llastimosament segur que ningú no la contà a la periodista. D’altra manera l’hauria recollit i publicat.

Suposem que la gentil reportera s’interessà, després d’arribar fins al colomer clàssic del segle XVII encimbellat en un cap de roc, plena la feixa de dessota d’arnes d’abelles fent mel. Imaginem també que li explicaren que aquell punt negre que es veu entre el bosquet de dessota el Prat de l’hom és l’entrada del mener de mineral de ferro. Feia anys que s’havia renunciat a explotar-lo. També li degueren explicar els veïns d’Aixovall que aquell petit edifici de vora el camí de ferradura era el vell molí del Prat de la Mola, si és que va tenir el propòsit d’internar-se fins al remot poble d’Aós, tant si hi anava a peu com si hi anava a cavall. La proverbial cortesia dels andorrans hauria fet que com a mínim un representant de cadascun dels tres masos pairals, cal Guineu, cal Pau i cal Colltort, prengués el paper de guia oral de la forastera interessada a conèixer el mític Principat pirinenc. Miri, si ara emprenem el camí, ep, que no és pla ni llis, sinó costerut i pedregós, arribar a Aós són quatre hores d’anada i altres tantes de tornada. Això si no es troba entre temps, si vol nosaltres li expliquem què hi trobarà, si és que es veu amb cor d’anar-hi.

Els massians d’Aixovall alliçonen la viatgera nord-americana del que es trobarà si emprèn el camí seguint el curs del riu d’Aós fins al límit fronterer. Comencem ací mateix, després del Grau Negre, ja a l’altra banda del riu d’Aós hi ha la saludable font del Ferro, molt recomanables les seves aigües per als que estan debilitats per l’anèmia. Un bon tros més amunt neix entre roques i mor al riu una altra font, la de Joans. Damunt i al costat dret del camí els caminants s’aturen a orar uns instants davant de l’oratori-capella de la Mare de Deú de Canòlich. Una vegada reprès el camí, un quart d’hora després passarà pel poble de Bixessarri. Haurà vist el petit molí de roda i tot seguit l’església porxada de Sant Esteve, que llueix una porta i llinda bigarrades de musicadures. Al costat, cal Pere, que ostenta aquest nom perquè és com es deia l’home que va trobar la imatge de la Verge de Canòlich, la que es venera en el seu santuari d’allí dalt de tot, al tocant del cel. Recentment, amb motiu del 7è centenari de la seva miraculosa trobada, s’hi van fer obres de millora per fer-lo encara més gran i més bonic. Enfront del senderó que hi puja i a l’altre costat del riu s’enfila un altre camí amunt, amunt, fins al mas d’Aixàs i la seva esglesiola dedicada a sant Joan Evangelista.

Ei, pari compte que aquest mas és antiquíssim. És ni més ni menys que un dels sis masos que el mateix Carlemany va erigir ací a Andorra. Si continuem el camí cap a Aós veurem entremig de l’obaga muntanya un fosc barranc enmig del qual entren i surten d’un forat amb pudor de sofre cremat els llimois del seu cau infernal. Si em vol creure és millor ni mirar-los ni aturar-s’hi. Endavant que ja ens anem acostant a la meta. En un revolt del camí hi ha una pedra plana i gegantina, és la coberta d’un refugi per als viatgers si els arreplega una maltempsada. En diuen la Botiga de les bruixes. Se segueix caminant una bona estona fins a un replanet vora la senda on jauen les ruïnes d’unes parets. Aquí hi hagués una farga on es fonia ferro. Vostè no se n’adonarà, però més enllà el terreny que trepitjarà ja no serà andorrà.

Em permetran una digressió per comentar que ara en l’actualitat al costat mateix de les restes de l’antiga farga de la capçalera de la vall d’Aós hi ha unes edificacions modernes que des de fora estant aparenten unes naus-magatzem, però que en realitat són un museu, un museu erigit casualment o volgudament tan a redós de la primitiva Farga que ben bé fa la sensació d’estar allà per honorar-la. El museu és un meravellós testimoni de la qualitat de la nostra artesania del ferro forjat, un formós aparador del treball de forja, de múltiples generacions de mestres ferrers, el propietari i col·leccionista alhora, ell mateix Ferrer, pacient i perseverant, que des de jovenet havia anat aplegant tot aquell bé de Déu de treballs modelats amb foc, enclusa i mall.

L’escriptora novaiorquesa devia renunciar a endinsar-se per les afraus de l’estreta vall del riu d’Aós, perquè després d’agrair les amables atencions del veïnat d’Aixovall girà cua, retraspassà l’esvelt pontet i després d’aturar-se uns moments davant de l’oratori-capella que conté un retaule barroc dedicat a la Mare de Déu de Canòlich, “venerada patrona de Laurèdia i ses contorns”, com diuen els goigs que li canten els fidels creients de la parròquia i els de més enllà, reprengué la marxa pel camí ral vers la veïna parròquia d’Andorra la Vella, que s’anunciava entre l’estretor de la bauma de la Margineda i els primers alterosos roquissars de la serralada del Pi de la Bondat.

Sant Julià
portalada d’Andorra (V)

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte