Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, Aixovall, Sergi Mas, Aspectes de la cultura popular, Hirst, Hagens
Andorra, Aixovall, Sergi Mas, Aspectes de la cultura popular, Hirst, Hagens

Sergi Mas: “T’endossen una instal·lació, et diuen que és art i l’artista es peta de riure”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Màximus

Explicava ahir Arseni Sugranyes l’anècdota d’aquells dos xavals de San Francisco que van deixar a la sala del Museu d’Art Modern les ulleres d’un d’ells i que els visitants s’hi quedaven plantats i les fotografiaven: es pensaven que era una obra d’art!

Doncs és una cosa molt picassiana: resulta que al principi de la seva estada a París un amic seu escultor va llençar a les escombraries un cap d’estil clàssic perquè no n’estava gens satisfet. Picasso el va recollir i el va portar a no sé quin museu, potser el de l’Home, i el va deixar d’estranquis en una sala. Al cap d’uns dies la premsa publicava la misteriosa aparició d’una peça desconeguda de Praxíteles.

Conclusió: ¿els espectadors –com a mínim, la premsa– som cada vegada més talossos, i cert art contemporani és una presa de pèl?

Es dóna de vegades un procés estrany: una escultura figurativa, amb un sentit evident, la descartem sense manies, i en canvi, a una cosa abstrusa, que no entenem, ens encaparrem a buscar-li una interpretació ben esotèrica: les ulleres que la humanitat necessita per veure-s’hi. Vés a saber.

¿Això només passa amb l’art conceptual?

No només, però en l’art conceptual, on val tot, és més fàcil colar-la: t’endossen una instal·lació, t’ho creus perquè t’han dit que allò és art, i el soi-dissant artista es peta de riure.

Molt criticar l’art conceptual, però bé que l’any passat va participar en el 'Cadàver exquisit', la performance d’Eve Ariza a la Massana.

Perquè ella no fa posturetes, no sobreactua, no ho fa pel gust de provocar i prou. És sincera. I per sobre de tot, té talent. És que hi creu, s’apassiona, i un dia s’hi deixarà la pell. Però sospito que allò és el més pròxim que mai seré a l’art conceptual.

Sugranyes conclou l’article amb una hipòtesi: ¿i si algun país portés a la Biennal de Venècia una mampara de dutxa i la fes passar per una peça espectacular i innovadora?

És que en tenim molt, d’aquest suposat art. I cada vegada n’hi haurà més perquè és molt fàcil.

¿Per exemple?

El pollastre de la carretera de l’Obac, que sembla com si se li hagués escapat a la meva Arnaldeta.

Perdoni: no és un pollastre sinó un homenatge al Tour.

I reaprofitat de la biennal de land art. En la línia exacta dels ossets aquells. I que consti que no està mal fet: però és una gominola gegant, no una obra d’art. El que sorprèn és que a aquestes altures encara coli, quan això d’épater està suadíssim. ¿A qui el sorprèn, avui, això?

¿Si li demano pels cadàvers plastificats de Hagens o pel tauró en formol de Hirst?

El problema és que ens entossudim a dir-ne art, quan potser n’hauríem de dir espectacle, o millor encara, broma macabra. Si és així, d’acord. Però ¿art? Per mi, i digue’m antic, l’art va lligat amb la bellesa.

Entre tots els oficis que repassa al llibre –pastor, escloper, fargaire, cisteller, baster, fuster, culleraire, terrissaire, estanyet...–, ¿quin li hauria agradat exercir?

Ferrer de forja, amb la fornal i en calent. Però no he tingut les condicions ni els pebrots. I em vaig quedar en tallista.

A 'Aspectes de l'art popular' ens parla d’Isidre Planas, el terrissaire.

Un misteri, perquè mai no hi havia hagut terrissaires, a Sant Julià. També feia rajoles. L’argila que feia servir era tan ferruginosa que els paletes no les volien perquè no les podien trencar.

Martí Foix, l’últim fuster que va fer anar el ribot.

Potser no tant, perquè tots els fuster l’utilitzen, el ribot. Però ell i el seu cosí van ser els últims fusters manuals, que només feien servir la màquina per a coses grosses.

Hi ha un Duró i un Vila es­clopers.

L’avi del Simó Duró, que havia après l’ofici a França, i el pare del notari Marc Vila, que va comprar una mena de fresa enorme: cada vegada que hi posava una peça de fusta s’hi jugava els dits. Ells eren els únics que en venien, i tenien una mena de botiga a Ordino. És clar que també se’n feien a casa, d’esclops: a Certers hi havia un padrí que hi posava una mena de cresta a la punta. Era el seu segell personal.

I un Pintat baster...

L’avi de l’excap de Govern. Un ofici amb molta sortida, perquè els traginers competien a veure qui portava la bèstia més ben guarnida. S’hi jugaven els clients.

...I un altre Duró, aquest es­tanyet.

De Sant Julià, i un personatge, amb el seu mostatxo d’abans de la I Guerra Mundial. També havia après l’ofici a França. Tenia la botiga a la plaça, com el calderer Forgerat: allò semblava el Poble Espanyol! És que Sant Julià era a l’època el centre comercial del país: hi havia les fàbriques de tabac, el fideuaire, el xocolater... Tothom hi baixava a proveir-se del gènere. L’alumini, l’acer i el Duralex va ser la ruïna de tots aquests oficis, a mitjans del segle XX. Jo ja només els he conegut de nom.

¿Eren artistes, tota aquesta gent?

¿Què és, ser artista? Si els haguessis dit que eren artistes haurien contestat que collonades. Per mi, la diferència és al cap: avui l’artista és conscient que està creant una obra d’art. I una obra d’art, en la concepció moderna, és per definició gratuïta, en el sentit que no serveix per a res. Això era impensable tant per al pastor que musicava una caixa com per a l’artesà romànic que tallava una marededéu. L’un i l’altre creaven peces amb una finalitat molt concreta, prosaica o elevada. I aquest és en la meva opinió el sentit de l’art. L’altre, no.

Andorra
Aixovall
Sergi Mas
Aspectes de la cultura popular
Hirst
Hagens
Número de vots: 146
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic