Sergi Mas: "Un dinar amb els amics, una conversa casual, una visita inesperada, tindran un altre regust, ja ho veuràs"

Al taller, amb el pinzell i el burí. Així és com el confinament ha enxampat el tallista lauredià. I així és com passarà els dies i les setmanes que falten perquè aixó s'acabi. Treballant, com sempre. Diu que no recorda res de semblant en els 89 anys que té. Ni la Guerra Civil! Li rebenta la politització de la pandèmia que s'ha practicat a Espanya, i confia que d'aquest episodi en sortim amb alguna lliçó apresa: bàsicament, que tornem a descobrir el plaer del contacte humà.

Què fa, Sergi?

Mira, m'enganxes acabant de dibuixar un saler bretó. Preciós. Ja saps que els salers són una de les peces més interessants de l'artesania popular pirinenca. Aquest és amb nansa, la forma és diferent dels nostres, però la talla i la decoració és sorprenentment similar. El treball a punta de ganivet és ancestral i comú a tota Europa. Se n'han trobat finsi tot a Sibèria, i semblaria que els hagués tallat un pastor andosí!

Veig que el coronavirus no li amarga l'existència. Vostè, a la seva.

És que ja no sotia gaire. Les cames no m'ho permeten. L'única diferència és que a les 8 del vespre surto al balcó a aplaudir els sanitaris. És reconfortant veure com els veïns ens donem ànims: uns toquen el pito, els altres fan sonar la cassola...

Visites, poques, oi?

Les mínimes, perquè soc població de risc! El meu fill em porta menjar, últimament amb mascareta i tot. I una pastilla per a la gata, que la tinc malalta. Però trucades, moltes. Em passo el dia al telèfon.

Saler de banda, en què treballa?

Estic acabant una sèrie d'articles il·lustrats que titularé molt probablement Portal d'Andorra: són una desena de llegendes, episosi i fes notables de Sant Julià. Si tot va bé potser a l'estiu me les publicareu al BonDia.

Per rematar el cicle de 'Les valls desitajds' i 'Cassigalls', ja ho veig.

No hi podia faltar La Dama Blanca, és clar. Els etnòlegs diuen que llegendes similars ciorculaven per tot Europa. La nostra aturava els invasor a la penya de la Senoreta, que per això es diu així. A l'alçada del riu que baixa d'Auvinyà. I si no la creien els convertia en una fera ferotge. Crec que el primer que en va parlar va ser Deverell, el viatger britànic del XIX.

Carlemany?

Naturalment! Es veu que a l'estiu venia a passar les vacances al Pui d'Olivesa. Abans el riu arribava més amunt i des de la casa, amb una corda, feia baixar la galleda per agafar aigua i retocar-se la barba. Per cert, h ha tres històries que parlen de l'ossa.

No em digui que també la feien ballar, a Sant Julià!

No, no. Diuen que a cal Llumeneres hi tenein una morera, com abans a totes les cases de pagès, per cirar-hi cucs de seda. A la primavera, quan el fruit estava madur, l'ossa baixava, senfilava a l'arbre i s'atipava de mores. Fins que un dia l'hereu va tenir la mala pensada de tallar l'arbre per eixamplar le camí, l'ossa es va enrabiar i li va esbotzar el galliner i els horts. Saps per què se'n diu Llumeneres?

Doncs no.

Perquè Sant Ermengol s'hi retirava a pregar i estudiar, i de nit, des de baix al poble, el veien llumetes. Ho explicava Esteve Albert, en fi L'altra història de l'ossa és més tràgica.

Digui, digui.

Diu que havia anat a certa cova de Rocafort a parir els cadells. Un valent de Sant Julià va calar foc a l'entrada mentre l'ossa havia anat a buscar menjar, i quan la bètia va tornar, desesperada, va voler entrar per salvar els ossets. El valent la va decapitar amb una destral. 

D'on les treu, aquestes històries?

Me les havien explicat els padrins de Sant Julià i d'Aixovall. A la nit, arraulits a la vora del foc, amb les flames i el soroll de les brases, feia imprsssió, escoltar-les. Allò es va acabar quan va arribar l'electricitat. I la tele, és clar. Ara, amb el confinament, potser seria una bona manera de passar l'estona.

La veu, la tele, vostè?

Miro de psar canals que passin pel·lícules. Si pot ser, de l'Oest. N'estic tip de tanta sobreinformació i sobtretot de la manera boarroera com s'ha polititzat a Espanya la crisi del coronavirus. NOmés fan que sortir ministres. Així que miro pel·lícules.

Ha tingut por?

Doncs no. Penso que la gent ha posat seny i creu, ja no hi ha aquell moviment de persones que anaven i venien pel món. Així és com va arribar el virus. Ara tothom és més prudent i no és tan fàcil agafar-lo.

Ho estem fent bé?

Crec que raonablement bé. Mira a Itàlia, on han mort tantíssims metges i infermeres.

Vostè va viure la Guerra Civil espanyola i la postguerra. Hi veu alguna semblança?

Cap. No s'assemblen en res al que està passant ara. Ni en l'actitud de la gent ni en res. Una cosa així no l'havia viscut mai. I això que abans la gent queia com mosques, per la tisi i per la tubercul·losi. Més que ara i tot.

N'aprendrem alguna cosa, d'aquest malson?

Una amic francès, que em va trucar precisament ahir, em deia que quan hagi passat valorarem la vida, la família i els amics d'una altra manera.

I vostè, què creu?

Que segurament té raó, i que donarem més valor a petits plaers com un dinar amb dos bons amics, una conversa casual a mig matí, una visita inesperada. Tindran un altre gust, ja ho veuràs. I que no en donarem tant a les coses.

És un càstig, el coronavirus?

Sona molt bíblic, i és temptador pensar que estem pagant els nostres pecats. Però sospito que no és així. Que la causa última és la globalització. Virus malignes sempre n'hi deu haver hagut. El que passa és que la gent no viatjava tant com ara.

Té ganes, de sortir? Perquè jo me'n moro.

Ni que sigui per baixar a dinar a la peixateria de la plaça! Trobo a faltar els amics i les amigues de la meva quinta, les batalletes que expliquem. Però no em desespero, penso que cal tenir paciència i que en qüestió de setmanes ho haurem deixar enrere.