Diari digital d'Andorra Bondia
BONDIA/ Sergio Dalma
BONDIA/ Sergio Dalma

Sergio Dalma: “M’interessa més una trajectòria que no una cançó, resistir té cert mèrit”


Escrit per: 
A. Luengo

Dimecres amb prou feines quedaven mig centenar d’entrades, així que si no s’afanyen, faran tard, si no és que n’han fet ja. Josep Capdevila, Sergio quan canta i balla pegado, torna el 15 de novembre al Prat del Roure escaldenc amb un repertori infal·lible: des de ‘Volare’, que ha amanit amb un insòlit toc ‘crooner’, fins a ‘Este amor no se toca’, passant per ‘Mía’, ‘Solo tú’ i anar fent. Així, qualsevol. I ell, encara més.

Quants concerts de la gira 'Via Dalma III' portarà el 15 de novembre, quan desfili pel Prat del Roure?
Uf! Més d’una setantena.Pensa que vam arrencar la gira el 20 de gener, així que ha sigut un any bastant intens. Però no cometré l’error de queixar-me. Al contrari, és per estar-ne molt satisfet. A més, me’n queden mitja dotzena. Això està fet.
 
Ara que, en fi, ja no té 30 anys, com s’aguanta aquest ritme, deu concerts al mes?
És curiós perquè en els rars moments que pots seure un moment i reflexionar t’adones que portes el mateix ritme que fa un quart de segle, i és veritat que ja no en tinc 30 sinó 54. El cert és que quan entres en aquesta espiral, intentes aprofitar el moment. Els anys pesen, però tenim força i salut.
 
Quan els jugadors de futbol rondinen perquè han hagut de jugar 50 partits en una temporada, se li deuen posar els pèls de punta. Vostè, 80!
Com et deia, no sentiràs per part meva ni una sola queixa, perquè conservar després de tant de temps la fidelitat del públic és una cosa que agraeixo enormement i que, la veritat, encara em sorprèn.
 
Com s’ho fa perquè després de 70 concerts cada nit sigui diferent i no morir de l’avorriment?
De fet, la meva feina és en aquest sentit semblant a la dels actors, que mentre interpreten una obra repeteixen no sé quantes nits el mateix paper. Depèn del teu estat anímic i emocional, cada vegada el públic és diferent i encara que cantis una cançó deu vegades, cadascuna és diferent. I això és el que té de bo el directe, que et permet anar introduint variacions, matisos, provatures per no caure en la rutina. L’artista és una persona, no un robot. No hi ha dues nits iguals, encara que ho semblin.
 
És vostè d’aquests cantants que ho tenen tot tan mil·limetrat que fan la mateixa broma en el mateix moment, i que si hi vas dues nits saps exactament quan i com intervindrà?
Hi ha moltes coses que, efectivament, estan pautades, que saps que funcionen i per això mateix les tornes a fer. Però també n’introdueixes de noves sobre la marxa. El guió hi és, però la improvisació, també.

En termes literaris, vostè ha sigut best seller, i ara més aviat l’hauríem de considerar un long seller. En quina casella s’està millor?

Portar tant de temps en aquest ofici et dona una veterania, un grau que, la veritat, mai no m’hauria esperat. Dono molta importància al fet de tenir una trajectòria, perquè avui dia tens la sensació que tot és efímer, que només interessen les cançons, no una trajectòria, i molt menys una carrera. A mi m’interessa precisament això. I sincerament, crec que resistir tant de temps té un cert mèrit. 

De la seva generació ja no en queden gaires.
Que surti gent jove és bo. És important que hi hagi un relleu generacional, però la joventut per ella sola no pot ser un valor artístic. D’altra banda, t’asseguro que els que quedem som durs de pelar i estem acostumats a picar molta pedra.
 
A Escaldes tocarà davant de 1.250 espectadors, que per als nostres estàndards és una multitud. I si un dia hagués de tocar en un local com la Fada Ignorant, on amb prou feines n’hi caben mig centenar?
Ho faria, i tant que sí, i no em caurien els anells. És més, m’encantaria, i segur que arribarà el moment que hauré de passar a recintes amb aforaments més reduïts que els d’avui. El que pretenc és seguir cantant, mantenir aquest contacte amb la gent, siguin 50 o siguin 1.000. Si he de venir a tocar a la Fada, hi vindré. Mentre tingui il·lusió i salut.
 
El Prat del Roure el rebrà en el format de le sgrans ocasions: sense butaques. Quant de temps hauran de resistir dempeus els espectadors?
Una cosa raonable. El concert s’enfila cap a l’hora i tres quarts, amb moments més íntims i d’altres de més enèrgics, perquè la gent pugui vibrar. Espero i desitjo que el públic trobi aquest equilibri emocional, sobretot que s’ho passin bé, ja que han tingut el gest de pagar una entrada per venir-me a veure, amb la quantitat de coses interessants que podrien estar fent. El mínim que podem fer és intentar que surti amb la convicció que ha valgut la pena i, en fi, que tornaran.
 
Després de 70 concerts ho deu saber al mil·límetre: en quin moment de la nit s’encenen les punyeteres llumetes del mòbil?
Hi ha una sèrie de cançons a Via Dalma, moments íntims de piano i veu, que transporten el públic a una època. Els provoquem perquè forma part de l’espectacle i crec que la gent ve en bona part per sentir-los, però t’asseguro que també n’hi ha per ballar i suar la cansalada.
 
El Prat del Roure estarà el 15 de novembre ple de 'carrosses'. Veritat o prejudici?
Està molt bé que vinguin els carrosses, i està encara millor que vinguin amb els seus fills. He tingut la sort d’anar sumant aquests últims anys un públic essencialment jove, i d’una manera espontània, natural, que en absolut he provocat perquè soc de la convicció que si intentes fer un producte per atraure el públic jove se’t veu el llautó. Si s’hi han sumat és perquè tenien els referents dels pares o dels germans grans. I és maco, t’ho asseguro.

Amb el repertori de 'Via Dalma III' la veritat és que hauria de tenir una nit molt dolenta, però molt, per no arrasar.
Estem jugant amb temes molt importants, hits de tota la vida, que quan vaig començar a preparar tot això el repte era que sonessin a Dalma, no competir amb les versions que m’han precedit. I humilment crec que ens n’hem sortit.

Amb un toc swing més aviat pintoresc, venint de vostè.
Sobretot Volare, de Domenico Modugno. Se n’han fet tantes versions que em feia una mica de por, no sabia si seríem capaços de donar-li el meu toc. Ho vam aconseguir amb unes engrunes de swing, inèdit efectivament en la meva carrera, i penso que la vam encertar.

Què té la cançó italiana que no tingui la francesa, la catalana i, en fi, l’espanyola?
Al contrari, penso que tenen molts punts en comú. Per això no fa tant que Espanya era una gran consumidora de música tant francesa com italiana. En el cas dels italians, sempre ha jugat al seu favor la melodia, que en això són uns mestres. I l’idioma hi ajuda, perquè ens resulta molt pròxim.

Una pregunta retrospectiva: el Sergio Dalma d’avui, és el que somiava fa 30 anys?
El que no m’havia imaginat mai és que em convertiria en Sergio Dalma. Jo era senzillament en Josep Capdevila, fins que un dia vaig tenir l’oportunitat de posar-me en la pell d’aquest personatge. Era inimaginable que passés, i encara més que 30 anys després encara n’estiguéssim parlant. Només puc donar les gràcies perquè tot el que ha vingut és infinitament més del que em podia esperar.

Què seria de vostè si tot allò s’hagués quedat en un intent de fer carrera, com n’hi ha hagut tants?
M’imagino que hauria seguit vinculat al món de la música, perquè era la meva passió des que tinc consciència: cantant amb una orquestra, amb el meu grupet de festa major, els caps de setmana, com vaig fer durant molt de temps. Potser hagués tingut el meu estudi per treballar amb altres músics. Amb coses bones, perquè l’anonimat creu-me que de tant en tant ve de gust. Però vaig tenir l’oportunitat i crec que l’he sabut aprofitar relativament bé.

Sabina li retreia al crític d’'El joven aprendiz' de pintor que “si no hubiera arriesgado tal vez me acusaría, de quedarme colgado en Calle melancolía”. A vostè li han retret mai, haver-se quedat penjat de 'Bailar pegados'?
Precisament he lluitat perquè no passés això. De fet, estava bastant preocupat, després del Bailar pegados, perquè tenia por de no sortir d’aquelles quatre parets. O que la gent no me’n deixés sortir, perquè la meva intenció sempre va ser mirar cap endavant. Tu treus una cançó i és un èxit. Sensacional. Però has de lluitar per fer una altra cosa. I avui encara més, perquè pots donar la campanada, tenir un èxit sideral, i als cinc minuts tota aquella flamerada ja s’ha apagat. Portem un ritme molt més frenètic que abans. Però tornant a Bailar pegados, diria que he superat aquella por legítima i que he demostrat que després de Bailar pegados també hi ha vida.

Li fa picoreta, haver-lo de cantar encara avui?
N’hem fet tantes versions... És com un cuiner, que si la matèria primera és bona i ell té un cert talent, per moltes vegades que faci un plat sempre hi aportarà un matís que farà que et sembli nou i sorprenent.  Penso que això ha passat amb Bailar pegados i amb Esa chica es mía, amb Galilea Solo para ti...

Una mania abans de saltar a l’escenari?
Una copeta de vi amb els companys. I una mica de broma per relaxar l’ambient. Portem molts anys junts i som ja com un grup d’amics que sortim a passar-nos-ho bé. La copa de vinet, però, que no falti. Quasi sempre negre, i si pot ser, de la zona. Ens agrada provar coses noves.

Doncs aquí tenim un excel·lent vi d’alçada.
El tastarem, paraula.

Què ha de tenir una cançó d’amor perquè no sigui cursi i embafadora? I li ho pregunto a vostè com a expert en la matèria.
Quan rebo una cançó, perquè sempre he sigut més intèrpret que autor, m’hi he d’identificar d’alguna manera, haver-ho viscut, i que em quedi a la vora. Però hi ha una sèrie de pautes, és veritat, que fan que de vegades resulti cursi. I no ho pots canviar, però és que si ho mires fredament, el sol fet d’enamorar-se ja és una mica cursi. El fet és el mateix, només que abans era a través de les quinze cartes de Galilea i ara per correu electrònic o per Facebook.

Deia Kipling allò tan eduardià que l’èxit i el fracàs són dos impostors que hem de tractar amb la mateixa indiferència. Ho ha fet així, vostè?
Totalment. A aquestes alçades m’ha passat de tot i penso que estic preparat per a tot. Potser el més complicat serà el  moment de deixar-ho: espero ser jo mateix qui ho decideixi, i que no hagi de ser la gent que ho decideixi per mi.

Sergio
Dalma
entrevista
Número de vots: 111
Comentaris: 1

Comentaris

Te amo Sergio me gusta todo lo que haces soy tu fan

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic