S'ha de reconstruir, el campanar de Sant Vicenç d'Enclar? I com?

N’avalen la intervenció, l’antiguitat de l’estructura, que data del segle VIII, i la condició de referència paisatgística.

La primera reacció davant de l’esfondrament del campanar de Sant Vicenç d’Enclar, ara fa una setmana, va ser la d’assegurar-ne una reconstrucció “com més fidedigna millor i al més aviat possible”. Així ho sostenia el primer comunicat que va emetre el ministeri de Cultura a les poques hores de saber-se que l’estructura preromànica més antiga del país s’havia ensorrat. S’entén, davant de l’estupefacció i la perplexitat que va causar no només entre els ciutadans del carrer, sinó també –i això és el més preocupant, diu l’arquitecte Enric Dilmé– entre els responsables de garantir la conservació del patrimoni monumental.

Digerida la consternació inicial, Cultura emetia dimarts un segon comunicat que reafirmava la voluntat de “consensuar i impulsar l’aixecament de la torre de la manera més fidedigna possible” i anunciava la creació imminent d’una comissió per posar fil a l’agulla. La reconstrucció del campanar –o l’“aixecament de la torre”, com diu el segon comunicat– sembla per tant un punt de partida evident i indiscutible. Però la teoria de la intervenció en el patrimoni monumental obliga a justificar científicament qualsevol intervenció, especialment quan es fa a compte de les arques públiques.

Ho recorda el mateix Dilmé, que en té el cul pelat i que ha participat en la restauració d’edificis històrics com Radio Andorra, l’hotel Rosaleda i cal Ribot. Per això hem demanat a cinc experts –historiadors, arqueòlegs i gestors del patrimoni– l’opinió sobre el cas que ens afecta, i els hem plantejat aquestes tres preguntes: s’ha de reconstruir, el campanar de Sant Vicenç? Per quins motius? I com?

Començarem pel mateix Dilmé, que com la resta d’experts ho té claríssim: el campanar s’ha de reconstruir, efectivament, per dos motius. El primer perquè es tracta d’un dels testimonis més antics del nostre patrimoni romànic. Preromànic, de fet, perquè l’església, campanar inclòs, es va aixecar entre finals del segle VII i principis del VIII i estem per tant davant del campanar més primitiu que ha arribat fins a nosaltres: només cal recordar que el de Santa Coloma és del segle XII, quasi cinc segles posterior. Però hi afegeix un matís: els edificis monumentals no tenen només un valor material, sinó també i probablement sobretot identitari. Aquest és el cas de Sant Vicenç, sosté. “El campanar era una referència paisatgística, i personalment tenia el costum de buscar-lo amb la mirada quan circulava per la carretera. Quan dissabte vaig passar-hi i no el vaig veure vaig sentir com si li haguessin amputat alguna cosa a la muntanya”. 

En aquesta mateixa línia es pronuncia l’historiador Francesc Rodríguez, que als anys 80 ja va dirigir la museïtzació de la torre dels Moros. Allò va consistir més en una intervenció per assegurar el monument, que amenaçava de col·lapsar, que no una restauració. En el cas de Sant Vicenç ho té claríssim: s’ha de reconstruir, sens dubte, i es disposa de prou documentació per fer-ho de forma fidedigna: “No s’ha perdut cap element essencial, reconstruir no vol dir inventar ni interpretar, i la lectura del monument sempre serà millor si és complet”.

L’historiador Jordi Guillamet, que com el mateix Rodríguez va participar en les campanyes d’excavació del conjunt arqueològic del roc d’Enclar als primers anys 80, és igualment contundent: “una joia arquitectònica tan antiga com el campanar mereix ser reconstruïda, i de forma fidedigna, perquè tenim prou informació per fer-ho així.” Ventila de passada possibles reticències que es puguin suscitar recordant que després de la II Guerra Mundial es van reconstruir moltíssims monuments dels quals pràcticament només s’havien conservat els fonamentats, mentre que el també historiador Albert Villaró, qualifica d’“obligació moral” la reconstrucció del campanar, “exactament igual que als anys 80 es va reconstruir la nau”, i deixa els detalls de la intervenció –més o menys fidedigna– “al que determinin els especialistes, que per això n’hi ha”. 

Sembla, per tant, que hi ha unanimitat al gremi.  O gairebé (mirin desglossament). El campanar de Sant Vicenç ha de tornar a alçar-se: pels valors patrimonials intrínsecs, per la venerable antiguitat de les seves pedres i perquè constitueix una fita de la nostra identitat. Potser és molt evident, però després del que ha passat, convé començar per les evidències.

Remolins discrepa i adverteix: "Sospito que no serà l'últim episodi"

L’arqueòleg Gerard Remolins posa la nota discordant entre els experts consultats. Sense descartar-la rotundament, adverteix que tota reconstrucció comporta que es “falsegi o esborri” encara que sigui de “bona fe” una part del “relat” de l’estructura, que els efectes de la intempèrie, així com la intervenció humana, formen part de la història del monument i són necessaris per entendre’n l’evolució, i que reconstruir, és a dir, “inventar un relat”, suposa “exalçar un moment del monument en detriment d’un altre”. Respecte del nou campanar, Remolins sosté que “ni sé com hauria de ser, ni tan sols si hauria de ser”. I aquest posicionament més escèptic el basa en exemples recents: “Disposem de nombrosos casos d’elements històrics que han desaparegut per conflictes bèl·lics, catàstrofes naturals o negligències. La resposta ha estat diversa en cada cas, però rarament s’ha optat per una reconstrucció fidedigna, una còpia desmerescuda d’un llegat que ja ens ha deixat”. Pensin en Palmira i en els Budes de Bamian. Remolins, que paradoxalment ha participat en la reconstrucció del dolmen de la Llosa, a Bescaran, i del sepulcre de Nuncarga, a Peramola, sosté que la prioritat és ara “estabilitzar i assenyalar els elements arquitectònics originals que queden in situ”, i promoure un programa de “seguiment, manteniment i restauració” del patrimoni que ens queda: “Sospito que no serà l’últim episodi d’aquest tipus que viurem, vista la deixadesa i l’abandó sistemàtic per part de l’Administració”.