Sílvia Riva: “Ni l’entorn cautelar de 100 metres ni el de 20 han sigut la solució”

El laberint dels perímetres sembla encaminat cap a una solució salomònica: entorn a la carta segons la situació urbanística de cada monument. Però, què passa amb la Biennal? Amb el Museu Nacional? Amb Radio Andorra? I amb el Roc de les Bruixes? Són viables, quatre candidatures a la Unesco? Servirà de res, el Llibre Blanc?

Després de dues legislatures i mitja, tenim Llibre Blanc de la cultura. Fins ara, ningú no s’ho havia plantejat?
En el moment que decidim encetar aquest debat és per la trajectòria dels últims anys, que aconsella fer-ho així, el teixit de creadors que ha anat sorgint, molt més posicionats en tots els àmbits i que aconsella obrir aquesta reflexió per saber quines polítiques poden convenir-los més. Vint anys enrere potser no estàvem en aquest punt.  

El Pla Estratègic el tindrem a finals d’any i l’horitzó és el 2030. Mentrestant, què? 
La Covid va obligar a adaptar molts dels programes en curs per donar feina al nostre teixit creatiu amb iniciatives com La cultura no s’atura. Es tracta d’aixecar programes que de manera immediata donin sortida a la inquietud creativa dels nostres artistes. Creiem que va funcionar bé i estem treballant en la segona edició.

Al final, es tracta de programar uns quants bolos. Un pegat dona certa visibilitat però que no soluciona res. I que a més posa al mateix sac professionals i aficionats.
S’està abordant des del vessant legislatiu amb l’estatut de l’artista, i és una de les aportacions que van sortir de les taules de treball del Llibre Blanc, definir el marc legal, que les relacions laborals dels creadors, la tributació, la cotització a la CASS tinguin en compte l’especificitat del ram. Qui se n’ha de beneficiar? Òbviament, aquell qui n’ha fet la seva professió, però potser també qui s’hi dedica a temps parcial, que també enriqueix el nostre panorama artístic. Fins ara aquest debat no s’havia plantejat. 

En l’àmbit de les subvencions, per exemple, un artista de trajectòria més o menys àmplia o consagrada competeixi amb un altre que fa les primeres passes o amb una entitat folklòrica. És fins i tot injust.
Hem d’avançar cap aquí, tenir clar qui s’hi dedica de forma professional. Però arribats a aquest punt potser ja no parlarem de subvenció, sinó d’inversió en un projecte. Cal canviar aquests paradigmes, però a partir d’aquesta reflexió prèvia. Creem un cens de  creadors com a pas previ per obrir programes d’inversió directa en projectes. 

Hem vist molts plans estratègics i molts projectes nacionals que han acabat al calaix de les bones intencions. Per què el Llibre Blanc ha de tenir èxit?
Potser no eren conseqüència d’una reflexió de fons. Potser no comptaven amb el compromís expressat ara pels agents implicats i pels titulars de les competències. El Llibre Blanc ha obert espais de treball conjunts i està molt enfocat a la promoció d’Andorra des del vessant cultural. Es tracta de treballar amb una perspectiva a mitjà i llarg termini.

Anem al detall. La Unesco: són viables quatre candidatures simultànies?
Totes quatre tenen molt veure amb la idiosincràsia del país.  La pedra seca i la transhumància són molt identitàries. La candidatura del Coprincipat sí que trenca els esquemes, perquè ens expliquem al món a través del patrimoni i conjuntament amb els països veïns, i juga, per dir-ho així, en una altra lliga. I la candidatura de l’ossa té a veure amb el patrimoni immaterial, amb les tradicions. Les candidatures són un revulsiu per consolidar i treballar per la conservació d’un bé cultural. Pensem en les falles. D’altra banda estem parlant d’una pespectiva temporal prou àmplia que ens permet coordinar els treballs. 

La construcció del Coprincipat: estem demanant que ens reconeguin l’excepcionalitat d’un patrimoni que nosaltres no hem estat capaços de protegir amb el reglamentari entorn.
Els entorns són necessaris i la llei així ho estableix, però no podem basar l’excepcionalitat d’un monument només en l’entorn. Dit això, ens agradaria tenir-los acabats, evidentment. Però no era un objectiu evident, segons els plantejaments de la llei del 2003, i així es va demostrar amb la modificació del 2014.

Que tampoc va servir de gaire.
Nosaltres vam acceptar des de l’inici el repte de treballar aquest text per trobar una solució diferent a la de l’any 2014. Aquesta feina s’ha fet. És veritat que la pandèmia l’ha dilatat en el temps. Però ja es va encomanar a finals de l’any passat al Consell Assessor una reflexió global sobre la llei del patrimoni, no només sobre els entorns, sinó també sobre el patrimoni documental i l’arqueològic, sobre els quals la llei del 2003 passava de puntetes. Aquesta llei necessita una reconsideració global, no només parlar de si els entorns han de ser de 100 metres o han de ser de 20. Hi hem afegit la proposició de llei entrada pel PS per derogar els 100 metres d’entorn cautelar. Aquesta reflexió la teníem encetada i n’hem de recollir aviat els fruits.

Amb quin calendari treballen? Perquè ja portem set anys de retard, si agafem com a referència la llei del 2014.
El que sigui necessari per abordar tots els temes tenint-ne en compte la complexitat. Hi ha molts actors implicats, i no podrem donar dates fins que hàgim parlat amb tots. És una llei que afecta diferents departaments de la casa. El que no podem fer és repetir els errors del 2014, quan no es va parlar amb els departaments del ministeri, que són els que han d’aplicar-ho. Així és molt difícil modificar encertadament un text. També estan implicats els comuns, en la gestió del patrimoni, i han de participar en aquesta reflexió.

L’entorn cautelar, tornarà als 100 metres?
Intueixo que anirà cap a una adaptació més cas a cas. S’ha de fer una valoració, i així se li ha encarregat al Consell, dels entorns que s’han treballat i dels que estan pendents d’aprovar, per determinar quina és la mesura correcta, però sembla haver-hi consens que ni una xifra ni l’altra són la solució. Que hauríem de posar nous elements en l’equació perquè aquests dos barems no han sigut la solució. Una, per massa, i l’altra, per poc.

El que no és raonable és diferir-ho a una regulació cas a cas dels entorns cautelars, que s’estableix precisament per a quan no hi ha entorn definitiu decidit. 
Un entorn cautelar hi haurà de ser, però hem d’aprofitar que no tenim tantíssims monuments per poder fer una anàlisi per saber en quina situació urbanística es troba cadascun. Es poden fer diferents paràmetres, segons l’àmbit en què es troben. Estarem d’acord que no té res a veure un entorn en un sòl urbà no consolidat, o urbanitzable, que en un nucli antic.

Hi haurà diferents tipus d’entorn cautelar segons la situació urbanística del monument?
Veurem què dona, però crec que és un element per reflexionar-hi.

Projectes pendents: Arxiu Nacional, Museu Nacional i Museu de l’Automòbil. En quina situació es troben?
Del Museu Nacional hi ha una part del projecte que segueix el curs que és el relat. Des de l’inici hem tingut la consigna que això és previ a parlar de l’edifici, que d’altra banda ara mateix no es contempla, com tampoc el del Museu de l’Automòbil. Per la part del Museu Nacional intentarem deixar el màxim de contingut fet per quan es pugui reprendre el projecte. El que sí que estem estudiant és com encabir al Rosaleda l’Arxiu. Ens falten alguns informes per veure quins espais necessiten, quin ens quedaria per a un eventual creixement i com lligaria amb tots els equips que ja estan aquí instal·lats.

Era la seva visió des del principi. Seria ràpid?
Entre un any i dos de terminim és raonable. Viable ho sembla, però caldrà que els afectats ho vegin correcte i que es puguin fer les aportacions pressupostàries perquè sigui realitat. És una solució eficient, que afavoreix la interacció entre els diferents departaments del ministeri. Disposem d’uns espais que es poden condicionar, ens diuen que és viable i per tant el que seria irresponsable és no considerar-ho.

Serà una solució definitiva?
Si s’acaba prenent aquesta decició és perquè la creiem òptima a mitjà termini. D’aquí a 10 o 15 anys ja es veurà. El que és decisiu, més enllà de les preferències polítiques, és la seguretat dels documents. El dipòsit documental aniria a l’annex, i la sala de consulta es podria compartir amb la Biblioteca Nacional. Les dues responsables ho veuen compatible.

Roc de les Bruixes: el protegiran i el senyalitzaran, o esperen que la qüestió s’acabi oblidant, com el Nomenclàtor?
Hi ha un projecte d’escaneig i de digitalització, que no és senzill però que permetrà disposar d’una rèplica digital del jaciment amb un detall mil·limètric i que en facilitarà també el manteniment. Fins que no tinguem aquesta eina el departament no en prendrà la decisió, prèvia consulta al Comú de Canillo. 

El Fargo: hi ha intenció del ministeri per finançar-ne el que falta de la restauració?
Des del principi que ens van contactar n’hem fet un seguiment. Hi hem donat tot el suport que hem pogut amb mitjans propis, com el sorrejat del vehicle a càrrec del COEX i un tècnic del departament que ha buscat documentació i ha vetllat perquè la restauració fos el més fidedigna possible. En l’última reunió es va plantejar la possiblitat d’una ajuda econòmica, que hi serà en paral·lel a les campanyes de mecenatge i seguint l’essència de les subvencions de Patrimoni, en què el departament aporta una part i l’entitat que proposa el projecte, una altra. Amb l’objeciu que el vehicle surti del taller restaurat i el compromís de buscar un emplaçament que sigui com més visible millor. 

Projectes com ara ‘Terra de bruixes’ cauen en l’oblit una vegada presentats i ha de venir la revista ‘Sàpiens’ a recordar-nos-en les possibilitats. Per què?
Aquest és un dels elements que quan es reflexiona sobre els beneficis de treballar conjuntament es posen de seguida sobre la taula. Es produeix molt contingut, es treballen molts projectes i costa després fer-los arribar al públic i explotar-los. La difusió és essencial per promoure el consum cultural, i aquesta és una de les conclusions del Llibre Blanc.  

Radio Andorra: després dels milions que s’hi han enterrat i dels anys que fa que en parlem, és possible que encara no se sàpiga què fer-ne?
Davant de la presència d’amiant vam assumir el repte de retirar aquest element amb la voluntat clara de donar-li una utilitat a un edifici patrimonial. En aquest punt en concret ens hem convertit en referència internacional. El que està clar és que la planta noble serà visitable i que l’habilitarem per acollir actes. I això serà abans que acabi la legislatura. 

L’estructura de l’ascensor, que trenca la perspectiva de l’edifici, calia?
Sobta, però respon a criteris d’accessibilitat, i el que sé és que encara no està acabat. 

A la Biennal, hi anirem l’any que ve? Perquè ja hauríem de tenir el projecte engegat.
Ho veiem molt complicat. És difícil impulsar una candidatura seriosa, més encara quan estàvem reformulant-la. Estem convençuts que és decisiva per situar-nos internacionalment en l’àmbit de l’art contemporani. Però no volem precipitar-nos.  

Hi tornarem, doncs.
Som conscients de la importància que té. Precisament per això no obrirem a corre-cuita una convocatòria sense haver fet tot el treball que volíem fer a partir de l’aportació dels mateixos artistes, la importància de com s’hi va, no només d’anar-hi. Anar-hi la pròxima edició és precipitat però estarem satisfets si podem deixar les bases perquè la pròxima legislatura es pugui prendre la decisió amb més elements.