S’imaginen Sant Pere Màrtir, així?

Dilmé repassa els projectes andorrans de Miguel Fisac, company de Sant Josepmaria en la fugida andorrana del 1937.

Sabíem que la parroquial d’Escaldes va sortir del despatx de Josep Danés (1952) perquè els últims mesos ens ho han recordat oportunament l’historiador català Joaquim M. Puigvert i Enric Dilmé. Però el que molt probablement molts ignoràvem és que l’arquitecte castellà Miguel Fisac (Daimiel, Ciudad Real, 1913-Madrid, 2006) va projectar en la mateixa època que Danés un temple que havia de convertir-se en la nova església parroquial de l’aleshores quart escaldenc, tot i que Fisac la posés sota l’advocació de l’Assumpció de Nostra Senyora. Un temple conceptualment als antípodes del que al final es va erigir, i al qual Dilmé ha consagrat un nou article de l’estupenda, sensacional sèrie que des de fa un parell d’anys dedica a l’arquitectura nostrada del segle XX.

Dilmé hi repassa la molt poc coneguda obra andorrana d’un dels noms més singulars que ha donat l’arquitectura espanyola contemporània, i que a més de la parroquial inclou també dos projectes per a l’urbanització de la plaça de l’església d’Escaldes –que tampoc van veure la llum– i la primera seu de Crèdit Andorrà, que va obrir les portes el 1949 a Príncep Benlloch de la capital. Aquest és l’únic dels projectats pel nostre home d’avui per aquí dalt que es va arribar a aixecar.

Però aquí rau l’altre vincle andorrà de Fisac: si va ser ell, precisament ell qui va rebre l’encàrrec és perquè Crèdit va ser en els orígens un banc estretament lligat a l’Opus Dei –amb lloc destacat per als Valls Taberner i Rafael Termes–, i perquè Fisac, atenció, formava part de la partida de fugitius que, en plena Guerra Civil espanyola, van acompanyar Sant Josepmaria en la jornada andorrana del fundador de la prelatura: va ser entre el 2 i el 10 de desembre del 1937, el grup havia escapat el 8 d’octubre del consulat d’Hondures a Madrid, havia passat per València i Barcelona, i havia entrat d’estranquis a Andorra gràcies als serveis del guia pallarès Jordi Cirera. Ho han explicat amb pèls i senyals Jordi Piferrer i Alfred Llahí a Terra d’acollida. Es van quedar a l’hotel Palacín d’Escaldes, avui Siracusa, fins al 10 de desembre, quan la neu va donar una mica de treva i el grup va poder arribar al Pas, i d’aquí, transbordar cap a Sant Sebastià.

Queda així clar per què un home com Fisac, que als primers anys 50 ja era un dels noms de referència de l’arquitectura espanyola, va venir a raure aquí. La seu de Crèdit és un edifici de tres plantes i de composició clàssica, amb acabats de granit, uns “exagerats i quasi irònics arcs de llinda que cobreixen les obertures” –els de la planta baixa, ocults pel rètol de l’entitat– i amb un gran panell una altra vegada de granit sobre la porta principal, avui també ocult, destinat a acollir un relleu amb el logotip del banc “que Fisac va dissenyar però que no es va executar”.

Estètica problemàtica

Un edifici eminentment funcional, encastat avui entre els veïns molt més aparents, i que probablement ningú diria sortit del mateix estudi que l’Assumpció de Nostra Senyora. El projecte escaldenc no es va executar, ja ho sabem, però proposa en canvi solucions “revolucionàries” a l’hora d’enfrontar-se al disseny d’espais destinats al culte. D’entrada, la planta triangular, diu Dilmé, “amb el vèrtex més enllà del presbiteri mentre el sostre s’eleva progressivament; l’altar se segrega de la nau i se’n separa amb un tram d’escales i s’inunda amb el tall de llum que recorre els laterals i el sostre, en contrast dramàtic amb la penombra d’una nau sense obertures”.

Però és que a més, Fisac prescindeix de la reglamentària entrada triomfal i relega la discretíssima porta a l’extrem del porxo que recorre el frontal. Una innovació inspirada en l’arquitectura àrab i que incorporarà a les moltes esglésies que en endavant projectarà, “totes amb petites entrades laterals, dissimulades i asimètriques respecte de l’altar”. Doncs la d’Escaldes va ser la primera. O ho hauria sigut, si mai s’hagués aixecat. Una altra cosa és el resultat estètic de tanta heterodòxia. Com recorda Dilmé, “les esglésies que va construir seguint el model de l’Assumpció van ser fortament criticades”. Amb raó, perquè l’’efecte final és desconcertant: “La nau ascendent s’encasta contra un presbiteri immens i d’inusitades obertures laterals, i volums menors i d’alçades diferents s’adhereixen als costats de la nau, amb dues capelles a banda i banda: la del Sagrat Cor i la de dels Dolors”.

No hi ajudava gens el campanar de base quadrada i agulla interminable que col·loca en una de les cantonades, i el “rabassut” baptisteri en l’altra. El resultat, admet Dilmé, és “sec i rude, i fa pensar en edificis com la seu del Govern, adscrits al que s’ha anomenat brutalisme arquitectònic”. Per acabar-ho d’arreglar, no consta l’emplaçament final del projecte, tot i que el fet que en aquell mateix moment ell mateix redactés un projecte d’urbanització de la plaça de l’església i que Danés rebés l’encàrrec de Sant Pere Màrtir permeten especular que el projecte de Fisac estava concebut per al que avui és la parroquial.

No es va arribar a executar, però forma part de la prolífica obra de l’arquitecte castellà, amb prop de 450 projectes, edificis singularíssims com els laboratoris Jorba de Madrid, més coneguts com La Pagoda, i un estil –remata Dilmé– que es mou entre el classicisme metafísic, el funcionalisme i l’organicisme, amb influències tan eclèctiques com l’arquitectura popular manxega, la japonesa tradicional i també l’àrab.

L'article complet de Dilmé, aquí

http://www.enricdilme.com/sites/default/files/MIQUEL%20FISAC%20A%20ANDOR...