Diari digital d'Andorra Bondia

Simeón de Guinda, l’heroi oblidat (o per què Andorra és independent, i Catalunya, no)


Escrit per: 
A. Luengo / Dibuix: Serra i Pansa (Col·lecció Casimir Arajol)

El bisbe, decisiu en la conservació de la independència després de la Guerra de Successió, sosté Jordi Buyreu a la introducció històrica de la nova edició del 'Politar' que patrocina el Consell General.

Catalunya va entrar al segle XVIII amb institucions pròpies i com a part integrant d’un regne quasi independent -la Corona d’Aragó- que, com a mínim sobre el paper, només compartia rei amb la resta dels territoris de la monarquia hispànica. Com és sabudíssim, en va sortir a cop de Nova Planta, reduïda a província, sense Generalitat ni Corts ni res que se li assemblés. Va ser el caríssim preu per haver apostat -i perdut, és clar- per Carles d’Àustria a la Guerra de Successió espanyola. El cas és que les nostres rústiques Valls neutres van fer la mateixa i poc perspicaç aposta -no una, sinó dues vegades, de seguida ho veurem- i que contra tot pronòstic van aconseguir el miracle: evitar les represàlies i conservar l’statu quo institucional. És a dir, la cosobirania, els òrgans de govern, la neutralitat i els privilegis fiscals, evitant una possible i -en alguns moments, probable- annexió per part dels nostres bel·licosos veïns. Així que la pregunta és òbvia: ¿per què Catalunya no i nosaltres, sí?

Donar resposta en aquest fascinant interrogant és l’aventura en què porta anys embarcat l’historiador català Jordi Buyreu: ho va avançar al Diplomatari del segle XVIII (2012) i ara hi torna a la introducció del Politar que patrocina el Consell General, patracol que fa mesos que va sortir de la impremta però que per alguna raó insondable encara no ha arribat a les llibreries. En fi, la qüestió és que la Guerra de Successió, que enfrontava com és sabut el borbò Felip i Carles d’Àustria, va obligar els nostres rebesavis a dur a l’extrem el noble art de fer l’andorrà: és a dir, d’actuar amb una astuta combinació de diplomàcia i oportunisme, ara amb els uns i després amb els altres, per acabar tornant al punt de partida, sense que es notés gaire i aconseguint sempre fer-se perdonar els pecats anteriors.

Les circumstàncies van obligar de seguida a prendre partit: quan el 1705 Carles III rep el jurament dels catalans a les Corts de Barcelona. Toca per tant nedar a favor de la corrent i, com els catalans, reconèixer l’arxiduc. Vet aquí, adverteix l’historiador, un possible cas de lesa majestat, o traïció al monarcda, “el delicte més greu de què es podia acusar algú a l’Antic Ràgim”. Les represàlies franceses no es fan esperar: guardes a la frontera -de la Farga!- i fulminant visita del governaador de Foix per marcar bíceps. El 1709 el duc de Noailles -que ens tenia, sembla, una especial tírria- proposa anul·lar els privilegis fiscals -tot i que, ben mirat, el sorprenent és que encara estiguessin vigents- i ens castiga amb unes multetes: una de 1.000 lliures, el 1709, oficialment per haver deixat passar un grup de lladres; i dos anys després, 11.000 més. La inconfusible aroma de la represàlia. Pel que fa a la qüèstia, es va produir durant un temps una exòtica i -per als paganos, és a dir, nosaltres- molesta duplicitat: els anys que tocava abonar-la al compte del bisbe se li feia arribar a Cano, és clar, però també a la Junta de Segrestos austracista, “que reclamava l’import perquè des del seu punt de vista no havia estat sufragat”. Lògic.

L’art de canviar de camisa sense que es noti (gaire)

Les coses, però, comencen a canviar aquest mateix 1711, amb la mort de l’emperador Josep I d’Àustria i el previsible accés de Carles a la corona imperial, que li resta automàticament suports internacionals a les pretensions espanyoles: massa corones per a un sol cap. La sort bèl·lica, a més, comença a somriure a les forces borbòniques. Els consellers de seguida ho veuen venir, i miren de congraciar-se amb Felip enviant-li un present de 600 formatges -600!- a les Corts de Saragossa. Les apariències de fidelitat al jurament prestat al pobre Carles es van mantenir, diu Buyreu, fins a l’abril del 1712; però a partir de l’any següent, amb la caiguda de Castellciutat a mans borbòniques, “les autoritats andorranes es concentraren només en la política d’aproximació a Felip”. Perquè quedés clar el canvi de camisa, envien una “ambaixada” -tres síndics- “per oferir obediència al duc de Pòpuli, que estava al capdavant del setge de Barcelona”. No és el que se’n diu un prodigi de lleialtat.

El més curiós de tot és que se’n van sortir: els vencedors, diu Buyreu, “ni adoptaren mesures contra les Valls ni aboliren les seves institucions, ni aprofitaren la conjuntura perquè el territori passés jurisdiccionalment de forma completa a l’un [Espanya] o a ’altre [França]”. Ho tornarien a fer, això de sortir-se’n, el 1719, després d’una nova guerra entre França i Espanya: el síndic Joan Antoni Torres va tenir l’ocurrència de patrocinar els conspiradors urgellencs que pretenien posar la Seu sota control francès. Però va sortir de nou llufa. Gravíssim error estratègic que hauria pogut caríssim.

Però no. ¿Per què? La resposta, opina Buyreu, té un nom propi: el del Simeón de Guinda, bisbe d’Urgell entre el 1714 i el 1737, amb estretíssims vincles amb la cort del borbó Felip. Un home, diu, que es va prendre “molt seriosament els drets i les prerrogatives que li concedia el Coprincipat i que no estava disposat a perdre cap de les preeminències i rendes que el títol li reportava: la pertinencça al bàndols guanyador és determinant per entendre l’evolució dels esdeveniments”. D’entrada, ordena el Consell de la Terra “no obedescáis orden alguna que no sea expedida por el rey christianíssimo y por nos, y cualesquiera que expediere contra vos el intendente general del Principado de Cathaluña os mandamos no la obedezcáis”. Això era el 1715. També el Decret de Nova Planta no aconsegueix passar la duana de la Farga, i Guinda ho explica el 1728 perquè “la abolición de los privilegios de Cataluña no tiene conexión alguna con los concedidos a la Valle”.

El moment culminant arriba el 1729 amb la causa inciada per la Intendència General de Catalunya, resolta el 1731 a favor de les tesis andorranes i que reconeix la “libertad de entrar a este Principado [de Catalunya] todas las mercadurías y géneros procedentes de dicha Valle sin pagar los reales derechos de entrada y de introduzir dentro de la misma Valle todos los víveres y géneros (...) sin pagar por ellos derecho alguno de salida”. És a dir, manteniment dels privilegis, tal com reclamaven Guinda i el Consell de la Terra, amb una contrapartida: “L’autocontrol del contraban i la lluita contra la plantació i la copmercialització del tabac”.

A la victòria judicial del 1731 s’hi afegirien, en fi, el Manual Digest (1746) i el Politar (1764), cridats a posar negre sobre blanc la base legal dels privilegis andorrans. El cert és que els successors de Guinda van assumir els seus arguments i que Andorra va sortir del segle XVIII en una posició que no tenia res a veure amb la de Catalunya. “¿Per la doble senyoria?”, es demana Buyreu. ¿Per les habilitats diplomàtiques dels “representants de les Valls”? ¿O pel “pes qualitatiu” de Guinda? “Probablement foren la suma de tots aquests factors juntament amb d’altres que desconeixem”, conclou. Potser sí. Però amb tot el que precedeix, ¿no troben estrany que el bon bisbe Guinda, campió de la nostra independència, no tingui no ja un carrer, és que ni tan sols una humil callissa al seun nom?

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte